Com hem vist als anteriors capítols, la voracitat sense límits del Rei-dictador del Marroc, l’està abocant a una crisi diplomàtica darrera l’altre de tal manera que, en els darrers temps ha deteriorat de manera  sistemàtica les relacions  amb Alemanya, Espanya i Europa en el seu conjunt, Mauritània i  Sudàfrica entre altres, i sempre amb la mateixa justificació, el suport d’aquests estats al dret del poble del Sàhara Occidental a determinar el seu futur, d’acord amb el que disposen les diferents resolucions de les Nacions Unides.

El desenllaç de la crisi desfermada amb l’acolliment humanitari del màxim dirigent del Front Polisario, Brahim Gali, a un hospital de Logroño per ser tractat de la Covid representa un fracàs rotund de la diplomàcia del Marroc.

La setmana passada vam veure com la presidenta del Govern de les Illes Balears, Francina Armengol, canviava de llengua en el seu discurs de felicitació a l’UD Eivissa arran d’un crit de “en español!” d’una persona del públic. Amb açò només va fer que es manifestés, una vegada més, la discriminació lingüística que patim els catalanoparlants.

Parlàvem fa una setmana dels errors del Govern i del rei del Marroc en la conducció de les crisis que han portat al desembarcament de milers de joves marroquins a la platja del Carajal de Ceuta.