Durant el confinament causat per la pandèmia del coronavirus vaig llegir moltes vegades que aquella situació límit ens faria millors persones. Ho vaig dubtar llavors, i ho segueixo dubtant ara. En canvi, sí que pens que serà –i és- cert que la pandèmia provocarà –i provoca- molts canvis en la nostra societat

Quan en Pepe me va demanar que escrivís alguna cosa per En Veu alta (que no cridant), just feia un dia i mig que havia començat vacances. Encara no tenia triats els llibres d’estiu, ara ja en tenc tres de començats i depenent del moment… bé, als qui us agrada llegir ja sabeu com va això. Però aquest no és el tema, la cosa és que havia començat vacances i no em venia gens de gust escriure sobre temes seriosos.

Al llarg de la nostra vida es poden donar diversos motius pels quals necessitam que ens cuidin, que algú tengui cura de nosaltres. Ja sigui en la infantesa -quan encara no podem valdre’ns per nosaltres mateixos-; en la vellesa -quan ja anem perdent les nostres capacitats físiques i/o mentals-; degut a una malaltia -que ens impossibilita temporal o permanentment el poder ser autònoms-; pel fet de ser una persona amb diversitat funcional -ceguesa, malaltia mental…-; pel fet d’estar en una situació greu de pobresa -amb dificultats per la compra d’aliments o per disposar d’allotjament-… els motius i els moments de vulnerabilitat pels quals podem necessitar que algú hagi de tenir cura de nosaltres poden ser molt diversos.