No és estranya una visió negativa del món, que ens dona sensació que ens depara un futur més negre del que tenim ara.

Mentre les illes Canàries es veuen desbordades per l’arribada de dotzenes de pasteres abarrotades de migrants provinents de la costa africana i el Govern d’Espanya mostra la seva lentitud, manca d’eficàcia i una nul·la previsió a l’hora de donar cobertura, encara que sigui provisional, als milers de persones que s’amunteguen als ports de les illes, davant un allau anunciat, des de fa temps, i de manera reiterada per les ONG’s que treballen a la zona, els ministres del Govern de Sánchez es despleguen en missió diplomàtica pels països de la costa atlàntica propers a Canàries, emissors de les pasteres, en un difícil intent d’aturar en origen un problema que creix per moments.

Continuen els combats, quan entrem al quart dia des de la ruptura de l’alto el foc, i mils i mils de joves sahrauís comencen a rebre instrucció militar per reforçar l’exèrcit de la República Sahrauí. La imatge de les darreres abraçades entre mares i fills que parteixen cap al front de guerra commou les ànimes dels que estimem aquest poble al que la història ha maltractat.

El passat divendres matí començava a escampar-se per xarxes socials la terrible notícia del trencament de l’alto el foc per part de l’exèrcit marroquí a la zona de Gerguerat, dins el territori del Sàhara Occidental, frontera amb Mauritània.

Després d’un escrutini d’infart que ha durat prop de quatre dies, el candidat demòcrata a les eleccions presidencials dels Estats Units, Joe Biden, s’ha proclamat vencedor en la cursa electoral més intensa dels darrers 70 anys.

Ser idealista en temps de crisis diria que no sols és POSSIBLE sinó que és NECESSARI. Es necessari en qualsevol moment. I especialment, en un moment com l’actual en que podem considerar que esteim vivint una crisi no sols sanitària sinó també social i econòmica, i que necessita d’una guia per saber per on en sortir-nos.

He llegit aquests dies amb curiositat, al diari ‘Ara’, un article sobre neurociència del professor David Bueno amb un titular que per si mateix ja convida a la reflexió:
“Expliquen per què recordem fets imaginats com si fossin reals”

Amb aquestes paraules resumeix Joan Queralt, catedràtic de Dret de la Universitat de Barcelona, la sentència absolutòria del major Trapero i la resta d’acusats del que molts han qualificat com a judici contra tot el cos del Mossos, dins de la causa general contra el procés a Catalunya: “En efecte. Si els fets en què es basa l’acusació no existeixen perquè no resulten acreditats amb proves legítimes, no cal discutir sobre si toca aplicar o no tal o qual precepte”.

S’han obert les escoles. Immergits en una situació força estranya i rodejats de mesures excepcionals el passat setembre arrencà el curs.

Aquest pont es “celebrava” el dia de la Hispanitat, també conegut durant molt temps als estats sud-americans com el “dia de la raza” i ara rebatejat com el “dia dels pobles indígenes”. Per a molts aquest és un dia d’orgull nacional, un dia per exhibir la seva bandereta i somiar amb el gran imperi que […]

L’11 d’abril del 2018, la pràctica totalitat de les portades dels diaris espanyols publiquen de manera destacada la notícia de la detenció de Tamara Carrasco, carregant tintes molts d’ells, cercant magnificar la notícia i assumint les tesis de la Guardia Civil, que l’acusa de terrorisme. “El jutge acusa membres del CDR de terrorisme”, titulava, a […]

Quan l’octubre de l’any 2009 el jutge Garzón va ordenar la detenció d’Arnaldo Otegui acusant-lo de ser dirigent d’ETA, malgrat que el polític abertzale fos, precisament, qui encapçalava el moviment, dins l’esquerra independentista basca, en favor d’abandonar la lluita armada, alguns analistes polítics, pocs, ja van denunciar que aquella operació policial-judicial podia torpedinar l’intent de posar punt final a la lluita armada després que aquesta hagués marcat la vida política i social a Euskal Herria des que es va iniciar en els darrers anys del franquisme.

Fa poc més de dues setmanes, va ser notícia l’acord sobre el pla d’usos de les cases recuperades per Ports IB al port de Fornells (per haver acabat la seva concessió) i de les instal·lacions incloses en la reforma integral del port.

Acostumats com estem a sobreactuacions de determinats líders polítics, que semblen anunciar-nos la fi del món davant cadascuna de les noves crisis que tant abunden en el darrer temps, les dramàtiques declaracions del senyor Casado, líder del PP, respecte de l’anunci del ministre de Justícia de que s’estan tramitant les peticions d’indult dels presos polítics del procés, podrien fer-nos pensar que som davant el començament d’un enderrossall polític que sols pot culminar amb l’enderroc del sistema polític consagrat amb l’aprovació de la Constitució del 78, o, ben al contrari, fer-nos arribar a la conclusió que la política a nivell de l’Estat va prenent formes cada dia més semblants a les d’un sainete.

“Esto la fiscalía te lo afina, hacemos una gestión y…”. Era el mes de juny del 2016, enfora encara de la convocatòria del referèndum del 1 d’octubre del 2017, però des del Ministeri d’Interior, comandat pel ministre Fernández Díaz, ja s’esmolaven les eines cercant mil i una fórmules per desestabilitzar el Govern de Catalunya, vist com la pitjor amenaça per a Espanya, més que el terrorisme segons afirmava algun polític en aquell moment.

Potser a algú aquest títol li pot sonar un poc forçat i massa cridaner, però trobo que no em faig gens enfora d’algunes de les coses que passen en matèria política i en la necessitat de preservar la nostra memòria col·lectiva.

L’incendi que ha arrasat el camp de refugiats de Mòria, a l’illa grega de Lesbos, ha tornat a obrir el debat sobre el tracte que s’ha donat, els darrers anys, al problema de l’increment de demandes d’asil per part dels milers de refugiats que, fugint de la guerra i les persecucions, han tocat les portes d’Europa en demanda de protecció.

Fa ara 30 anys, els primers dies de setembre del 1990, un grup de representants de la República Sahrauí Democràtica visitaven Menorca, convidats pel Parlament de les Illes Balears i pel Consell Insular.

El rei emèrit d’Espanya, Joan Carles I, va justificar la seva «sortida» cap a l’estranger sobre l’argument de «la repercusión pública que están generando ciertos acontecimientos pasados de mi vida privada».

La política, igual que l’amor, no és un camí de roses. Però quan es fa política, igual que quan es fa l’amor, també es pot estimar de veritat.

Sóc militant del PSM des de l’any 2001. La meva militància, però, comença molt abans. De petit ja ensobrava propaganda electoral al local fosc i desordenat que hi havia a les galeries del carrer del Carme. També havia anat als sopars de sant Antoni en més d’una ocasió.

El 1958, l’escriptor Joan Oliver va escriure Ball robat, una comèdia en tres actes i un epíleg que fixa els límits del matrimoni burgès durant el franquisme i en què la frustració, la infelicitat o la hipocresia marquen la vida d’uns personatges que dibuixen la realitat grisa i desencisada de la postguerra. I què hi té a veure aquesta obra teatral amb la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), més coneguda com a llei Montoro, que anuncia el títol d’aquest article, us demanareu. Senzill: repassant la cronologia dels fets, he arribat a la conclusió que tot el que envolta aquesta llei és també una mena de comèdia dramàtica en tres actes i un epíleg en la qual, com en un ball robat, els balladors canvien de parella però el moviment continua sent exactament el mateix.

Durant el passat mes de juliol tots els centres educatius de les Illes Balears han hagut d’elaborar i aprovar el seu pla de contingència per poder afrontar el curs escolar 2020-2021. Tots aquests plans s’han hagut de redactar seguint el que determinen les orientacions publicades per la Conselleria d’Educació, Universitat i Recerca que dirigeix el senyor Martí March.

Principis d’agost, el temps està calent. El rei emèrit deixa la seva pàtria. Fa calor. El “virus” no dona treva. Fa molta calor. La gent vol fer vacances. I els estalvis no arriben. La calor és molt forta, però som a Menorca i tenim estiu, platja, berenetes i sopars i la calor és fa més suportable.

Aprofitant el testament cinematogràfic del director de cine polonès Krzysztof Kieślowski en forma de particular trilogia sobre l’Europa contemporània representada pel lema de la Revolució Francesa, llibertat (blau), igualtat (blanc), fraternitat (vermell), pretenc redescobrir la vigència dels mots així com els percebem i sobretot com els vivim.

El cavall alat de la mitologia grega, Pegasus, tenia l’encàrrec de Zeus de ser el portador del tro i del llamp, i es deia d’ell que era indomable.

A finals del segle XX, cinquanta anys després del final de la Segona Guerra Mundial que va permetre destapar el genocidi dut a terme pels nazis contra jueus i gitanos, quan semblaria que el món, i de manera especial Europa, haurien d’estar vacunats contra racismes i xenofòbies, la violència desfermada en el conflicte que arrasava l’antiga Iugoslàvia va arribar al seu punt més alt quan les tropes sèrbies comandades pel general Ratko Mladic conquerien Srebrenica i assassinaven prop de 8.000 bosnians, sense judici i de manera indiscriminada.

A tenor del que està succeint els darrers anys, estem davant un nou esperit de conquesta que, emulant la colonització de l’oest americà, va camí de trastocar molts equilibris i pot posar en perill la supervivència d’importants col·lectius humans.

Gestionar políticament la mobilitat d’un poble o ciutat és un repte apassionant i vertiginós a la vegada. S’assembla a ser entrenador del Barça: tothom té claríssim quina ha de ser l’alineació correcta i què fa malament l’entrenador quan canvia un jugador o en fa entrar un altre. Dins cada culer hi ha un entrenador que […]

Acostumats com estem a veure el mon a través del nostre particular cristall, massa vegades amoïnats per situacions preocupants, com és la incidència a casa nostra del coronavirus, tenim tendència a oblidar altres problemes que afecten milions de persones a tot el món. Uns problemes que, a més, s’han vist agreujats per la pandèmia del coronavirus, que s’ha sumat a una situació ja prou greu per si mateixa, uns problemes que poden provocar, si el món es descuida, una catàstrofe humanitària de conseqüències desastroses.

El doctor Rieux, protagonista de la novel·la La pesta de l’escriptor d’ascendència menorquina Albert Camus, diu en un cert moment que l’única manera de lluitar contra l’epidèmia és l’honestedat. Quan el periodista Rambert li demana què és l’honestedat, el metge respon: “En el meu cas, sé que consisteix a fer el meu ofici.”

Quan la Corona encara no ha aixecat el cap per l’efecte dels escàndols protagonitzats pel rei emèrit i els desesperats intents per defensar-lo per part dels partits del sistema, aquesta setmana una altra gota, vessada sobre el got ben ple de la paciència dels ciutadans, amenaça de nou amb desbordar-lo.

La contractació pública té un gran impacte en l’economia (15% del PIB a nivell estatal) i, per tant, cada vegada que una administració adjudica un contracte està produint un impacte al mercat i a l’entorn.

Possiblement la millor aportació que podem fer al Dia Mundial dels Oceans és recordar que no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta, i aplicar-nos-ho en la nostra relació amb la mar.

Cal dissenyar un sistema educatiu on cada centre sigui autònom per dissenyar els seus projectes, administrar la seva economia, fixar les pròpies normes de funcionament. Només així donarem vida a les comunitats educatives, només així serem tots copartícips d’un mateix propòsit, només així estarem en condicions de plantar cara el reptes.

Demà divendres 5 de juny és el Dia Mundial del Medi Ambient. Com cada any, totes les administracions faran actes per commemorar-lo, tot i que enguany seran diferents a causa de la Covid-19. Des de fa uns quants anys, les administracions, a part de recordar-se del Dia Mundial del Medi Ambient, també apliquen algunes polítiques ambientals per tal de millorar l’estat del medi ambient. Avui en dia, amb això no n’hi ha prou, es necessiten polítiques molt més valentes amb accions que realment repercuteixin de forma directa a millorar el fràgil estat en què avui en dia es troben el medi ambient i el nostre planeta.

Durant aquests mesos, hem vist molts moments en què, aprofitant aquest estat d’alarma, i les forces de seguretat ho han fet, s’han passat per alt els drets humans exercint violències de manera desproporcionada. D’aquesta manera, s’ha reforçat amb actituds masclistes, racistes o LGTBI-fòbiques, així com actituds de poca consciència de la crisi climàtica.

El que aquesta crisi que estem vivint ens ha fet veure és que, més enllà de la pandèmia, tenim una crisi sistèmica. 

Aprofitant l’inici del desconfinament, el Govern de les Illes Balears ha aprovat un Decret Llei de mesures per a la reactivació econòmica, d’aquelles que donaran molts mals de cap. El Decret Llei es pot resumir -respecte d’altres iniciatives legislatives aprovades pel PP, i per la mateixa esquerra, aprofitant situacions de crisi- amb l’expressió: MÉS DEL MATEIX.

Avui migdia han saltat les alarmes, el Consell de Govern capitanejat per la Sra. Armengol, suposadament d’esquerres PSOE-PODEM-MÉSxMALLORCA, ha aprovat un decret llei que amb l’excusa de la reactivació econòmica, segueix engreixant l’especulació com a manera per a sortir de la crisi provocada per la pandèmia del COVIT19.

L’altre dia llegia que el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions està estudiant diferents vies per tal d’aconseguir reforçar l’accés legal (i segur) d’immigrants per treballar a Espanya.

El 23-F es van donar dos intents de cop d’estat fracassats: el protagonitzat pel tinent coronel Tejero i el general Milans del Bosch, i l’intent del general Alfonso Armada -¿el Elefante Blanco?-, antic preceptor del rei Joan Carles I. Aquest darrer intent de cop comptava amb la complicitat del monarca, segons molts dels que han investigat aquells fets del 1981.

En dies com aquests en què la vida normal està suspesa, també ho està la capacitat per creure en res. O de discernir. O d’aferrar-nos a qualsevol cosa sense que tremoli tot allò que hi ha davall dels peus. No és nou que es parli de la postmodernitat, que ja ha passat, en conceptes de Marina Garcés, a la condició pòstuma: hem passat de creure que el futur s’ha convertit en un etern present sense història a anar cap a la visió d’una autodestrucció davant la qual només cerquem veritats (que sempre passen per solucions ja fetes, sense tasca pròpia) que ens puguin salvar. Potser una vacuna.

El primer cas de coronavirus detectat als camps de refugiats del Líban aixeca les alarmes per allò que pot significar de perill d’un desastre humanitari, atès que afecta una de les comunitats –els refugiats de qualsevol part del món– més desvalgudes i indefenses davant aquest i altres problemes.

Fa poc vaig llegir el llibre La història més breu d’Alemanya, de l’escriptor i germanista James Hawes. Molt interessant. El capítol on explica la ràpida recuperació econòmica d’Alemanya Occidental després de la Segona Guerra Mundial té un títol sorprenent: «El no-miracle econòmic». Sorprèn precisament perquè hi ha un consens general a l’hora d’anomenar la dècada de 1945 a 1955 com la del “miracle econòmic alemany”. Segur que us sona.

Vivim dies complicats en què les rutines de sempre ja no existeixen. La malaltia ja no es veu com una cosa llunyana. La tenim a tocar i, per desgràcia, té noms i llinatges coneguts i estimats. Una pandèmia ens ha fet adonar de la fragilitat humana. També de la generositat humana. Dels excel·lents professionals que […]

De tot se’n pot aprendre o, més ben dit, de tot se n’ha d’aprendre. Avui que estem a casa, confinats a casa, assotats per una pandèmia que no sabem quan acabarà, és potser un bon moment per a la reflexió.

El passat 22 de març es va celebrar el Dia Mundial de l’Aigua. Actualment, l’aigua és un bé escàs que, si no es gestiona de forma correcta, pot suposar un greu problema, tant a nivell global com en l’àmbit local. Des del meu punt de vista, Menorca avui ja té greus problemes relacionats amb l’aigua, […]

Aquest ha estat el meu primer any a la universitat, i encara que es podria dir que tot ha estat perfecte, vaig viure un ‘incident’ que, malauradament, més d’una dona haurà viscut algun cop a la seva vida.

Quan la Secció de Ciències Naturals de l’Institut Menorquí d’Estudis va proposar l’any 1988 iniciar el camí cap a la declaració de Reserva de biosfera de la nostra illa de Menorca per part de la UNESCO, va materialitzar molt conscientment la voluntat latent en una majoria de menorquins, de treballar per la preservació de l’equilibri entre la humanitat i la biosfera.

Un any més, 8 de març, tornem a celebrar el Dia Internacional de les Dones o Dia de la Dona Treballadora que està reconegut per l’ONU.

El 9 de novembre del 1989 va caure el mur de Berlín. En el seu enderrocament, quasi per sorpresa, amb la mateixa sorpresa amb la que es va aixecar el 1961, hi van participar milers de persones de manera gairebé espontània, entre cants d’alegria i una gran expectació des de tots els racons del món. Era el final de la Guerra Freda i el començament d’una nova era que implicaria molts canvis, a Alemanya, a Europa i al món.

Prop de 900.000 persones es mouen, aquests dies, sense saber on anar, en el darrer territori sirià que li resta per reconquerir, amb l’ajut de Rússia, a Bashar al Assad.

Vist d’enfora, sembla curiós que l’ús d’una llengua sigui motiu central del debat públic. Potser fa de mal imaginar (tal vegada no en tenim prou informació) debats encesos a Dinamarca sobre la necessitat o no de defensar el danès en l’àmbit públic. O, anant a cercar casos de contacte lingüístic, un debat públic que tingués en el focus mediàtic la política lingüística dels cantons suïssos o la posada en dubte que un francoparlant pugui utilitzar la seva llengua als jutjats de qualsevol banda del país. O, per a més hilaritat, un hongarès amb aires academicistes defensant amb totes les armes dels principals diaris del seu país (i sense que ningú se’n foti) la imposició lingüística de la varietat del dialecte de Budapest, i fer-ho defensant que l’hongarès i l’estonià en el fons són la mateixa llengua.

El passat 29 de novembre vaig tenir l’honor i el plaer d’acompanyar la pedagoga ciutadellenca Pilar Benejam i Arguimbau en l’acte de la seva investidura com a Doctora Honoris Causa per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

La meva àvia ja té majoria d’edat, però no vol marxar de casa. Jo li dic que tinc lloc reservat en una preciosa residència on la cuidaran molt bé, però ella diu que, tot i que no tindrà la mateixa atenció, prefereix morir-se a casa i entre els seus records. La meva àvia té els cabells blancs i forma part dels 9 milions de persones de més de 65 anys que hi ha a Espanya i de les 70.000 persones que s’estima que esperen la creació d’una plaça residencial.

El gener del 2019, Menorca era declarada reserva i destinació Starlight, un reconeixement que no hauria estat possible sense la feina que, els darrers anys, ha fet el Consell Insular de Menorca per reduir l’impacte lumínic, impulsant una il·luminació eficient i sostenible a l’entorn de l’illa que ha contribuït a millorar la qualitat de vida […]

Segons l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura, creix el nombre de persones subalimentades al planeta, per molt que, entre els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU per al 2030, s’hi compti el de l’eradicació de la fam.

Des de fa anys, i arreu de tot l’Estat espanyol, els moviments pedagògics, les associacions de mares i pares i els sindicats educatius han reivindicat la necessitat d’arribar a un pacte educatiu. Menorca no n’és una excepció.

L’anunci d’un acord, signat fa pocs dies a Alemanya, per desescalar el conflicte armat que dessagna Líbia, no implica el final d’una guerra que enfronta des de fa anys el Govern, reconegut per les Nacions Unides, amb una part important de l’exèrcit libi que manté el control militar sobre la major part del territori. Resulta […]

L’any 1997, quan jo era un jove estudiant de ciències ambientals, el Dr. Moreno, la Dra. Bru, el Dr. Roqué i molts altres ens explicaven el que passaria al món cap a l’any 2020. Llavors, quan encara no havíem creuat la barrera del 2000, semblava que ens parlaven d’un futur que tothom imaginava diferent del que ara tenim.

L’any 2019, que acabem de deixar enrere, es va complir el 30è aniversari d’ençà que el Comitè Nobel de Noruega va concedir el Premi Nobel de la Pau a Tenzin Gyatso, el 14è Dalai Lama, per la seva resistència constant a l’ús de la violència en la lluita del seu poble per recuperar la llibertat.

Aquest Nadal, com ja s’ha fet un parell d’anys, el Casal de Joves de Ferreries ha organitzat la Setmana Jove. Són tres dies durant els quals al poble es fan activitats de diferents àmbits. Des de les JEM, hi hem participat organitzant un petit debat amb el format de “Vine a fer un cafè”. El títol literal era: “Moure es cul jo? Per a què?”. Possiblement es pot intuir el tema, però el que volíem era conèixer l’opinió dels i les joves, en aquest cas de Ferreries, sobre què fem i què ens interessa.

El Comitè d’Exteriors de la Cambra dels Lords del Parlament britànic va emetre, a principis de l’any passat, un informe sobre la venda d’armes a Aràbia Saudita, amb la conclusió que aquest comerç és il·legal, atès que no s’està verificant la seva no utilització en els atacs indiscriminats contra la població civil del Iemen. És més, el comitè afirma, de manera unànime, que el Govern britànic s’equivoca quan defensa que l’Aràbia Saudita i els demés aliats de la coalició internacional estan de la banda justa en aquesta guerra, i s’alinea amb la preocupació manifestada per les Nacions Unides i moltes ONG internacionals en el sentit que, els danys provocats per aquesta guerra en la població civil, i especialment en els fillets del Iemen, són devastadors.

Els reis d’Espanya han anat de viatge a Cuba, la perla del Carib, entre grans exclamacions dels escandalitzats partits de la dreta moral, que s’han apressat a desqualificar la política d’exteriors del Govern provisional de Pedro Sánchez per haver organitzat aquest viatge d’Estat a un país que, s’han apressat a denunciar, no respecta els drets humans.

Comencen les sessions del 15è Congrés del Front Polisario als territoris alliberats de Tifariti, enmig d’una lògica indignació entre els sahrauís, especialment entre els més joves, per l’estancament del procés que, sota els auspicis de les Nacions Unides, hauria de conduir a l’exercici del dret d’autodeterminació, després de més de 44 anys de l’entrega, amb traïdoria per part del Govern d’Espanya, del territori i de la població sahrauí a les ànsies imperialistes de Hassan II, llavors rei del Marroc.