Article opinió – Ramon Orfila – “És possible un ‘trumpisme’ sense Trump?”

Les imatges patètiques de l’assalt al Capitoli dels Estats Units, més pròpies d’una pel·lícula de ficció que de la realitat del segle XXI, en les que una massa enfervorida es disposa a forçar l’entrada del lloc on resideix la sobirania popular, per rescatar –no se sap ben bé com– la victòria que suposadament els havien robat –tampoc se sap ben bé com– a les eleccions presidencials, han de representar sens dubte un abans i un després en la vida política del país que es vana de tenir una de les democràcies més antigues i consolidades del món.

Era la traca final d’un mandat presidencial, el de Trump, marcat per unes sortides de to que fins i tot fregaven la mala educació, i pels desafiaments a allò que fins ara s’havien considerat formes d’obligat compliment per als més alts càrrecs dels estats democràtics.

La imatge d’un ocupant del despatx de la presidenta del Congrés, amb els peus sobre la taula, que fins i tot es va atrevir a robar –i a fer-ho públic com si fos un travel souvenir– una carta adreçada a Nancy Pelosi, o les d’un altre assaltant carregant el faristol de la tribuna d’oradors, per no parlar del personatge inimitable de Q Chaman, amb la cara pintada de blau i vermell i lluint un barret de víking, això sí, abraçat en tot moment a la bandera dels Estats Units, podrien formar part d’un retrat absurd que ni les pel·lícules més extravagants s’haurien atrevit a recollir.

Però tot això va succeir en la realitat, enmig de la sessió solemne de les dues cambres dels Estats Units, que estaven validant els vots per proclamar el nou president nord-americà. I va succeir presumiblement amb la connivència de la Policia encarregada de la seguretat del edifici més sagrat i vigilat del país, que per a ells simbolitza com cap la democràcia, amb uns assaltants enquadrats per militants coneguts de l’extrema dreta populista, negacionista, supremacista blanca i conspiranoica, fortament armats molts d’ells, i després de ser instigats a l’ocupació del Capitoli per part de l’encara president dels Estats Units, Donald Trump, immers en la penúltima representació d’una “locura” que ha impregnat tot el seu mandat presidencial.

I després d’aquesta carnavalada penosa, és el moment de demanar-se quina continuïtat pot tenir tot això, i per començar, quines repercussions penals tindrà per als seus autors i, especialment, per a l’inductor i encara president, així com per als càrrecs públics i dirigents del Partit Republicà que estaven donant suport incondicional a les bogeries ordides per una ment malalta com la de Trump.

És cert que es parla d’un procés d’impeachment que els congressistes demòcrates iniciarien de manera immediata tot i saber que no podria culminar fins d’aquí a uns mesos, quan Trump ja no seria president, però que podria cercar inhabilitar el personatge per a futures convocatòries electorals. És cert que són molts els republicans destacats que s’estan desmarcant d’aquesta actuació i del mateix Trump, temorosos que els pugui arrossegar en la seva caiguda. És cert que fins i tot les xarxes de comunicació, com és el cas de Facebook i Twitter, han vetat l’accés de l’encara president als seus comptes. Però també ho és que el Partit Republicà que ha donat cobertura a aquest personatge està pràcticament empatat en número de congressistes i senadors amb el Partit Demòcrata, i que 75 milions de votants van donar suport electoral a un Trump que, al llarg dels quatre anys de mandat, ja havia donat mostres suficients d’una inestabilitat mental com per rebre aquest recolzament.

Com no podem oblidar tampoc que la victòria de Trump, ara fa quatre anys, sobre la candidata demòcrata Hillary Clinton té una lectura també en termes de desafiament d’una bona part de la ciutadania dels Estats Units cap al sistema, cap a l’establishment que encarnava de manera inequívoca Clinton. Com no podem obviar que la ideologia del Tea Partie, que aquí batejaríem com la d’una extrema dreta, ha anat impregnant de manera progressiva una població a la qual el liberalisme econòmic, com a sistema dominant, ha maldat de mantenir en els límits d’una precarietat econòmica que les diferents crisis econòmiques converteixen en explosiva.

Els esquemes dreta-esquerra no valen a l’hora de interpretar la política als Estats Units, i les paraules d’un tertulià fa uns dies definint Biden com un polític que aquí podria estar enquadrat en un PP moderat en són un bon reflex.

La pregunta, ara, és si existeix un pla B, i quin és el personatge que pot encarnar una alternativa per a un ‘trumpisme’ sense Trump, si és que això és possible després que l’encara president hagi dinamitat el seu propi projecte quan ha incitat a l’assalt al Capitoli.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *