Article opinió – Ramon Orfila – “La llei de l’embut en la política internacional”

La República Saharaui denuncia formalmente ante la Unión Africana crímenes de guerra en los ataques de Marruecos con drones.” 

La noticia que  s’ha divulgat fa pocs dies, ha tingut ressò a poquíssims mitjans de comunicació d’Espanya i d’Europa. Imaginem per un moment el mateix fet però per part Rússia respecte de la població civil d’Ucraïna.

El mon sencer reaccionaria escandalitzat, amb raó, contra aquestes salvatjades, es reuniria d’urgència el Consell de Seguretat de la ONU, s’imposarien duríssimes i merescudes sancions econòmiques contra els agressors, i es mobilitzarien de manera immediata tropes de la OTAN …. a la mateixa Espanya, i mira que ens cauen enfora Rússia i Ucraïna, la Ministra Robles, amb el casc d’acer posat, i intentant posar la seva millor cara de gall de baralla i amb el posat més marcial possible, passaria revista al contingent militar espanyol abans que aquest partís cap a la zona del conflicte i enviaria dos o tres vaixells de guerra, i mitja dotzena d’avions, “F” no se quants, o fins i tot posaria la Legió en estat d’alarma.

I els diaris omplirien les primeres pàgines amb les fotos més escabroses possibles, n’Antonio Ferreras, a l’espai de ” Al Rojo Vivo” improvisaria un programa especial des de Kiev, amb el seu parlar accelerat i emprant aquella mirada de pit-bull que sols ell sap posar, com pertoca en un cas així, amb música de fons de la Guerra de las Galàxies. El Ministre Albares demanaria comparèixer al Congrés dels Diputats per donar explicacions de com ha cridat “a consultes” l’ambaixador d’Espanya a Moscou, però Pedro Sánchez li passaria devant, que el tema s’ho mereix, anunciant a l’hora de màxima audiència dels tele-diaris, que ha demanat una reunió urgent dels Primers Ministres de la Unió Europea per acordar una postura conjunta que, avançaria, serà contundent i acord amb la gravetat del moment i faria referència, tretze vegades, a la famosa línia vermella que Putin hauria traspassat. Remarcant que una vegada més el “Gobierno más progresista de la historia” lidera la defensa dels drets humans i de la pau a Europa.

El PP, per boca de Casado, plantejaria de manera solemne, aquesta vegada, el seu suport a l’Executiu, açò si, culpant Pedro Sánchez de no tenir cap pes polític a Europa ni al món, i demanant la dimissió d’algú, no se qui, però algú.

Inés Arrimadas acusaria el “Gobierno de Coalición” de ser presoner dels defensors d’ETA i dels colpistes catalans que volen rompre Espanya, com si açò tingués alguna cosa que veure amb l’atac amb “drons”.

Unidas Podemos tot recordant el No a la Guerra de Irak, criticaria la manca d’una política exterior comú per Europa, acusant de passada ERC de no tenir cap més política que l’independentisme, enmig del somriure sardònica de Junts, encantat de veure com aquells es barallen. Vox demanaria implicació al monarca, i el rei Borbó vestit de capità general per fer-se mes convincent, en una video-conferència s’adreçaria a Putin per renyar-lo de calent, com el 3 d’octubre del 2017 va renyar els catalans quan aquells van gosar fer un referèndum per proclamar una República, aquella paraula diabòlica….

Però ai, es tracta del Sàhara Occidental, i son fills del desert els civils morts mentre pasturaven els seus camells, i és l’exercit del Marroc, el “gran amigo y vecino del Sur” com el va anomenar Albares el que ha enviat els drons assassins, en la seva concepció de la guerra contra tot el poble del Sàhara, copiant Mohamed VI les tesis del seu pare que ja pretenia l’eliminació del poble Saharaui allà per l’any 1975, quan va ocupar militarment la província espanyola sense que Espanya fes res per impedir-ho.

I, per tant, no valdrà la pena convocar el Consell de Seguretat, ni imposar sancions al rei-dictador del Marroc, ni mobilitzar tropes, ni es donarà la oportunitat a Robles de lluir el casc d’acer ni d’enviar vaixells o avions, i la cabra de la legió podrà seguir dormint … i el “Gobierno más progresista de la historia” callarà com un mort sense que cap dels col·ligats es sentí concernit per l’assassinat de civils en el desert, els pares dels quals probablement tenen encara guardat el DNI que els identificava com espanyols allà pels anys 70, i ni tan sols els que afirmaven que “el cel no es pren per consens” s’atreviran a posar en solfa el silenci que s’imposarà a un Executiu sempre pendent de contentar-adular-riure les gràcies al rei-dictador que ha enviat els drons regalats o venuts per Israel precisament per açò, per matar saharauis que l’únic que volen és poder decidir el seu futur en llibertat.

I n’Albares continuarà tramant amb els EEUU una solució al problema del Sàhara que es molt probable que es sustenti en el reial regal del Rei-dictador del Marroc d’una ampla autonomia pel Sàhara Occidental digne d’aquelles del “café para todos” que va pactar en Martin Villa per les regions de l’Espanya sortida del franquisme. I n’Antonio Ferreras es perdrà el viatge a Kiev però, en canvi,  es podrà dedicar plenament a glosar l’èpica victòria de Nadal i la polèmica proposta de posar el seu nom a l’aeroport de Palma, o a afegir més  llenya al foc encès del Benidorm-fest i la representació espanyola al festival d’Eurovisió, açò si, posant un èmfasi especial en les seves intervencions sobre el tema com si d’una qüestió que afecta la seguretat d’Occident es tractés. Trist però real.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *