Això és un èxit

Sempre he sentit a dir a Menorca, quan algú ha organitzat alguna cosa, o ha fet quelcom i tal cosa ha sortit més o manco bé que “això és un èxit”, aquesta afirmació que no deixa de ser una frase feta no té per què ser un reflex de la realitat. De fet, també en algunes ocasions es fa servir de manera irònica quan allò a què es refereix no ha sigut més que un fracàs.

A les Illes Balears, i per extensió també a Menorca, fa anys que veiem com apostaven quasi de manera exclusiva per al monocultiu turístic. Unes polítiques que a partir dels anys setanta es van desenvolupar de manera clara a les illes d’Eivissa i Mallorca, mentre que Menorca que comptava amb un teixit industrial i agrícola més desenvolupat i protegit, i l’esclat del boom turístic anava més pausat, gràcies a una societat menorquina que es resistia amb més empenta a la turistificació de la seva illa.

Amb el pas dels anys, però, i mentre anàvem advertint dels moviments que es produïen a les illes veïnes, sempre s’ha dit allò de “no volem ser una altra Eivissa”, la realitat continuava imposant-se i la gallina dels ous d’or del turisme continuava guanyant terreny. Les empreses tancaven i s’imposava la inversió en infraestructures turístiques. Comprar apartaments per llogar als turistes o invertir en hotels i restaurants resultava més rendible que tractar de mantenir les fàbriques obertes i en funcionament, de la mateixa manera que anaven tancant molts dels nostres “llocs” per la seva baixa rendibilitat.

Durant molt de temps la convivència entre turistes i residents no va ser excessivament problemàtica. Hi havia espais per als turistes com els hotels i les urbanitzacions i espais, com els pobles, on els residents podien continuar vivint amb certa tranquil·litat tot i que algunes associacions, com el GOB, ja anaven advertint que calia estar en guàrdia. De fet, gràcies a les seves actuacions defensades per una part molt important de la societat menorquina es varen evitar autèntics desgavells com els que es pretenien dur a terme en llocs com l’albufera des Grau o cala Trebalúger.

Eren anys en què els menorquins podíem trobar habitatges dignes a preus raonables, aixecar-nos a mitjan matí i anar a fer un capfico a qualsevol de les nostres cales, gaudir del plaer de navegar amb les nostres tèquines, bots o llaüts, passejar pel camí de cavalls sense trobar un medi ambient degradat per la seva sobreexplotació o ple de brossa per tot, o anar amb la família a fer un menú del dia que es pogués pagar.

L’avarícia, però, és un dels pecats capitals més estesos. No descansa i els administradors de la nostra terra en volien més, calia vendre les bondats de la nostra illa i que vingués cada vegada més turisme i amb poder adquisitiu més elevat. “Turisme de qualitat” en deien, i per això s’aprofitava qualsevol cosa per internacionalitzar i globalitzar la promoció turística dedicant cada cop majors quantitats de diners i esforços a arribar a més mercats i apropar la joia del Mediterrani al món. Títols com el de Reserva de la Biosfera, que en teoria havia de servir per protegir i frenar el creixement, o, més recentment el de Menorca Talaiòtica com a patrimoni de la humanitat, s’han fet servir quasi exclusivament per augmentar el foment turístic de Menorca, i fins i tot, la fira del cavall de raça Menorca ha passat a ser la “Menorca horse week”, per tal d’internacionalitzar-se contractant 'influencers' estrangers del món de l’equitació.

S’ha de reconèixer que aquests grans esforços han tingut el seu resultat. Així, podem veure com a Menorca han anat tancant els restaurants clàssics per convertir-los en espais gastronòmics de luxe que només poden obrir uns mesos l’any, ja que els menorquins no ens podem permetre pagar aquests menús degustació; o com els residents que tenen la sort de poder adquirir una barqueta modesta han d’esperar anys i anys per accedir a un amarrament social mentre contemplen com es va privatitzant la costa via adjudicacions a multinacionals nàutiques que sempre tenen lloc per amarrar grans iots a preus prohibitius pels corrents dels mortals; o com resulta impossible comprar un cavall de raça autòctona perquè la majoria dels que es crien a l’illa es venen a altres països per uns preus que poden anar entre els deu i els vint mil euros.

Tot i això, el més greu, però, és la falta d'habitatge accessible per als residents, especialment els més joves, que veiem com alguns han hagut de partir a viure en altres llocs més abastables mentre els preus encara augmenten sense fre a la nostra comunitat. Habitatges que majoritàriament van a parar al mercat de luxe de segon habitatge que moltes vegades estan infrautilitzades o són explotades per fer negoci, en alguns casos il·legalment, per uns propietaris d'alt poder adquisitiu que es poden permetre adquirir-ne varies per tal de fer créixer el negoci.

Per acabar d’arrodonir la situació, ara ens trobem que aquesta posició buscada de batre rècord rere rècord de visitants anuals s’està reflectint també, no podia ser d’altra manera, en la situació dels aqüífers de Menorca que de cada any es troben en situació més precària i que acabarà per obligar a crear infraestructures de depuració d’aigua de mar, dessaladores amb un cost elevadíssim i fort impacte ambiental. Infraestructures que també acabarem pagant a través dels rebuts domèstics.

Aquesta situació que tots podem veure cada dia, i a la que hi podríem afegir l’augment d’infrahabitatges, la manca de treballadors en el sector turístic que no venen a fer la temporada perquè no es poden pagar un allotjament digne, etcètera, és el que tenim i patim avui a Menorca. Però tranquils, el que pretenen els que saben gestionar i governen actualment ho tenen clar… per a ells, això és un èxit.

Simó Ferrando