Escrit publicat per Magí Muñoz
No sabem fins quan aguantarà el cos de n’Aminetu Haidar greument debilitat ja per la que serà, aquest diumenge, la quarta setmana sense portar cap aliment al seu ventre. N’Aminetu no en vol cap d’aliment que no sigui el que pugui menjar a ca seva, al Sàhara Occidental. N’Aminetu tampoc vol ajuda mèdica que l’obligui a alimentar-se forçosament, vol anar-se’n, vol estar al costat de la seva família i la seva gent.
Sabem que n’Aminetu està retinguda a les Illes Canàries contra la seva voluntat i sabem que ja ha dit prou. Prou a una situació que no ha demanat. Prou a una situació en la que s’ha trobat, amb l’avinentesa, amb les portes obertes, del govern espanyol.
Sabem que ni els Drets Humans, ni la Constitució espanyola, ambdós majors d’edat des de fa temps, permeten aquesta acumulació d’injustícies que s’estan abocant contra la persona d’Aminetu Haidar. I es treballa per resoldre el cas, emperò fins ara les solucions no són esperançadores, de fet ara ens diuen que l’interès general és més important que el de les persones amb noms i llinatges. Ara per ara, una manta cobreix la coherència i la responsabilitat vers els drets humans de la seva persona.
Aminetu, és molta gent la que et dóna suport, que està al teu costat, que vetllarem per a que prest puguis tornar a posar-te dempeus i abraçar novament els teus. Aminetu no et mereixes tenir uns vesins com els que tens, no et mereixes unes solucions tan poc comprensibles i ridícules, tan poc amigues amb la teva persona.
Has hagut de patir impassible ja quatre anys d’empresonament al Marroc perquè vols ser lliure a la teva terra, i ara s’hi sumen altres països que et fan el buit legal.
La teva vida, Aminetu, és per molts una flama encesa davant els drets de les persones, i el nom amb que t’identifiquen t’honora: la Gandhi Sahariana. Ara els presos polítics saharauís a les presons marroquines també s’han sumat a la vaga de fam.
No sabem fins quan haurà de patir el teu poble. No sabem fins quan els països d’arreu permetran que el teu poble no es pugui expressar lliurement, de forma democràtica. No sabem fins quan haureu de viure en les condicions d’extrema duresa, al mig de la zona més àrida del món, com diuen “on només hi creixen les pedres”. No sabem quan podreu veure caure el mur de més de 2.500 km de llarg, que us separa i us aïlla. No sabem fins quan l’Europa dels drets internacionals us girarà l’esquena.
No us falta valentia. Sou un país petit però estimau, més que molts altres, la vostra terra, la vostra cultura, la vostra gent, de forma exemplar.
Per favor, que la teva veu no s’esvaeixi, volem tornar-te a escoltar aquí a Menorca, com ja vam fer aquest passat estiu. Per favor, Aminetu aguanta la injustícia perquè no té sentit que duri més, en algun moment açò s’ha d’acabar