Els murs

Article publicat per Sam Gomila al Mirador Nacionalista

Passejàvem, com molts dels turistes que viatgen a Berlín, per un costat  del quilòmetre i mig d’extensió del mur que encara no han destruït. Ens hem fet les fotografies pertinents i, segurament, hem fet els típics comentaris “made in turistes”. Hem llegit  com  i quan s’havia  construït el mur i hem intentat entendre els motius que en van portar a la construcció. Després, òbviament, hem intentat imaginar com es devien sentir els berlinesos que vivien a un i altre costat del mur i, sobretot, hem intentat intuir  el patiment de les famílies que van quedar dividides. Hem xerrat de la gent que va intentar travessar-lo, dels que ho van aconseguir, dels que van ser empresonats i, sobretot, dels que no ho van aconseguir perquè els van matar o van morir.

Un moment més tard hem entrat en un dels museus que hi ha a Berlín relacionats amb el mur. Hem observat les fotografies, hem mirat la llista, el nom i, sobretot, l’edat dels que van morir; molts dels quals eren molt més joves que nosaltres. Per acabar, hem observat  l’invenció i l’enginy de la gent per intentar travessar-lo.

Després, mentre ens dirigíem a prendre alguna cosa, saturats  de tant de mur, hem parlat de la gran i espectacular celebració dels 20 anys de la  caiguda del mur del passat 9 de novembre de 2009 i de la fita que, suposadament, ha esdevingut per a la història moderna d’Europa i del món.
En acabar de menjar un Currywurst,  una gran salsitxa amb salsa de curri i presumptament típica alemanya —o almenys això  ens venen als turistes i nosaltres encantats ho comprem—, la cosa s’ha començat a tòrcer. No sé si per l’excés de curri, per la difícil digestió que començàvem a notar o per una altra qüestió, de sobte, el nostre ànim ha anant canviant de l’admiració cap a la resignació.

Passejant cap al monument de l’Holocaust ens hem adonat que per poder celebrar la caiguda d’un mur primer s’ha d’aixecar. Ràpidament, hem recordat altres notícies que van aparèixer en el moment de la celebració dels vint anys, però que van passar més desapercebudes o que van tenir menys ressò mediàtic, sobretot hem parlat d’una notícia de la web de  la BBC1  en què mostraven: “els altres murs que no han caigut” o els “murs que s’estan construint”. Murs amb una mida i extensió molt més llarga que els 150 Km del derruït mur de Berlín.

Murs, barreres físiques construïdes per les persones, que avui existeixen en tots els continents, com a  reacció primitiva, i que construïts sota qualsevol pretext ens poden semblar absolutament  lògics, racionals i legítims. Murs que van des de la creació d’una zona de pau al control de la immigració, del terrorisme, del narcotràfic, per evitar la violència, mantenir la seguretat, etc. Curiosament, el mur de Berlín  es va construir sota el pretext legal de feixisme, de fet, l’anomenaven “ mur de protecció antifeixista”.

Passejant al costat del tros del mur de Berlín que, després d’una obra artística col•lectiva, havia de servir per recordar al món les barbaritats d’aquestes construccions humanes, ens hem adonat que encara, avui per avui, seguim repetint els mateixos errors. Passejàvem amb la càmera fotogràfica en la mà per tal d’immortalitzar, amb orgull, aquest moment. Pensant-hi,  en altres llocs del món i en altres voreres de murs, moltes altres persones estan immortalitzant, ara i avui, el patiment que provoquen els murs. Imatges immortals que, més endavant, serviran per bastir nous museus que es dedicaran a la caiguda d’aquests nous murs construïts.

Avui, amb el mòbil que ja em fa de càmera i, fins i tot, de reproductor de música,  passejo al costat del mur construït per l’Estat espanyol i que envolta Cueta i Melilla, també pel mur que separa Israel de Cisjordània, el d’EUA de Mèxic, el del Sàhara occidental del Marroc, el que separa la part catòlica de la part protestant a Irlanda, o el que separa la Xipre turca de la grega, etc.

Passejant em faig les fotografies pertinents i faig els típics comentaris “made in turistes”. He llegit com i quan s’havien construït i he intentat entendre els motius que van portar a la construcció dels murs. Després, òbviament,  intent imaginar com se senten els ciutadans que viuen a un i altre costat d’aquests murs, i el sofriment de les famílies dividides. Sobretot, em vénen al cap les persones que els intenten travessar, els que ho han aconseguit i, sobretot, els que no ho han aconseguit perquè han mort o han estat empresonats. He immortalitzat aquests murs amb la intenció de recordar-ho en el moment de la celebració dels 20 anys de la  caiguda i, així poder dir: jo hi vaig ser!

No vull imaginar més. He deixat d’imaginar. La meva imaginació anava molt errada. No puc imaginar tot això. El sofriment no s’imagina,per desgràcia: el sofriment és viu.

De tot aquest passeig n’he tret, com a mínim, un aprenentatge: els murs donen diners, darrere els murs hi ha molts interessos, els quals al final es converteixen en una atracció turística; de fet, vaig comprar un tros del mur de Berlín, un tros de patiment, que he col•locat en un lloc ben visible, un petit trofeu a la ignorància i a la hipocresia de la humanitat. Mentrestant, seguim aixecant murs.
I encara sé que hi ha altres murs que no són físics, però això ho deix per més endavant.

——————————————–
1.http://www.bbc.co.uk/mundo/internacional/2009/10/091030_muros_primera.shtml