Article opinió – Ramon Orfila – “Myamar”

Tot i que l’exèrcit es reserva per llei el 25% dels escons al Parlament de Myamar, l’antiga Birmània, els resultats de les darreres eleccions del mes de novembre passat, en les que el partit de la premi Nobel de la Pau, Aung Saan Suu Yi, va obtenir el 82% dels vots, i per tant la majoria absoluta a l’òrgan legislatiu, van irritar profundament els militars d’aquell país, que continuaven tenint un poder considerable després de la sortida de la dictadura que van liderar fins el 2011.

L’exèrcit de Myamar va mantenir un duríssim control del país d’ençà que els anys seixanta del segle passat van prendre el poder, que van mantenir cinquanta anys, i va ser la mobilització d’estudiants i ciutadans de tot el país, fortament reprimida pels militars, la que va acabar amb una dictadura que, així i tot, en la negociació amb els partits opositors va mantenir el seu particular segell amb la presència, avalada per les lleis, d’una quota molt alta de poder al Parlament del país, amb aquest 25% dels escons, adjudicats a les forces armades sense tenir que passar pel control electoral dels ciutadans.

Opinen molts analistes que la proximitat a la jubilació del cap de l’exèrcit, que ara encarna novament el poder absolut, la pèrdua del control del legislatiu a les eleccions del novembre i del Govern democràtic, juntament amb el fet que existeixi una acusació internacional contra el general Min Aung Hlaing –que l’imputa un delicte de genocidi cap a la minoria dels rohingyes–, són els elements que han propiciat el cop de força incomplint així, els militars, el seu compromís de respectar els resultats de les eleccions i de solucionar les possibles diferències amb el poder civil per la via del diàleg i la negociació.

Així, els militars han detingut de manera immediata el Govern sencer, entre els que es troba la líder Aung Saan Suu Yi , arrestada i incomunicada per por que torni a liderar, com ho va fer els darrers 21 anys de la dictadura, un retorn a la democràcia.

La líder, que va patir quinze anys de reclusió domiciliaria fins al 2011, va encarnar com ningú la lluita per la llibertat del seu poble i va rebre tants reconeixements internacionals que va resultar intocable per als militars, per por de la condemna internacional que hauria implicat qualsevol atac contra la seva integritat física. Entre els guardons rebuts hi ha el premi Sajarov i el Nobel de la Pau, que van acabar consolidant el seu lideratge i la van convertir en una espècie de contrapoder al país, fins que el retorn a una democràcia vigilada li va permetre formar part del Govern, encara que no se li permetia presidir-lo per imposició d’una legislació que prohibeix que una persona casada amb un estranger –com és el seu cas– ocupi la més alta instància del poder executiu.

Passats els primers moments de sorpresa, la mobilització s’ha apoderat dels carrers dels pobles i ciutats de Myamar, per molt que el bloqueig informatiu que han decretat els generals governants impedint el funcionament de Facebook, WhatsApp i altres mitjans hagi intentat fer impossible la convocatòria de les manifestacions, que estan sent massives, al mateix nivell que durant els darrers mesos de la dictadura.

La reivindicació de llibertat per a ‘la dama’ –com és popularment coneguda Aung Saan Suu Yi– centra les reivindicacions dels manifestants, encara que aquesta vegada el suport al carrer a la resta del món no tingui el mateix poder de convocatòria dels anys anteriors al 2011, precisament pel desgast de la imatge de la dirigent birmana, a la que acusen de mantenir una actitud tèbia, poc rotunda en la seva condemna devant el tracte racista i genocida perpetrat per l’exèrcit contra els rohingyes, encara que siguin precisament els membres d’aquesta minoria els que més perill corren de rebre el gruix de la repressió dels militars, si tenim en compte que les acusacions internacionals contra el general en cap de l’exèrcit es basen en els seus actes xenòfobs contra aquests.

No obstant això, els principals governs democràtics del món, i entre ells la Unió Europea, han expressat una condemna sense pal·liatius als militars colpistes, a la vegada que exigien la immediata llibertat dels detinguts, posant un èmfasi especial en l’alliberament de Aung Saan Suu Yi.

La sorpresa, si eés que es pot anomenar així, ha vingut de la mà de les Nacions Unides, que ha reunit el Consell de Seguretat per debatre una proposta de resolució presentada per la Gran Bretanya, que finalment no s’ha vist aprovada pel veto de la Xina, que té uns interessos geo-estratègics a Myamar i està interessada en mantenir una bona relació amb els que allà governin, independentment de la forma democràtica o no d’aquell govern.

Una nova decepció per part de les Nacions Unides, i concretament del Consell de Seguretat, la inoperància del qual fa que molts es comencin a demanar quin interès té el mantenir un organisme com aquest que, davant les qüestions més controvertides que puguin afectar l’interès dels membres permanents (Estats Units, Rússia, Xina, França i la Gran Bretanya), aplica l’antidemocràtic dret de veto, bloquejant així les iniciatives que podrien rebre el suport de la immensa major part dels països membres.