Cap a on va l’esquerra?

Cap a on va l’esquerra?

El passat 10 de gener, el Fòrum-Centre d’Estudis d’Alaior va organitzar una taula rodona titulada “Desconnexió entre l’esquerra i la ciutadania”, a la qual vam ser convidats a participar els quatre partits progressistes amb implantació a Menorca: PSOE, Esquerra Unida, Podem i Més per Menorca.

Crec que és evident que vivim en un moment de desafecció (desconnexió, si voleu) entre la ciutadania i la política (tot i que l’esquerra en pateix més les conseqüències), per la qual cosa és d’agrair l’encert del Fòrum-Centre d’Estudis en organitzar aquesta trobada. La prova d’aquest encert va ser l’assistència de públic a aquesta taula rodona: la sala d’activitats ciutadanes d’Alaior va quedar petita i qualcuns assistents van haver de seguir la tertúlia de peus.

Com que vaig tenir l’oportunitat de participar en aquesta taula rodona en representació de Més per Menorca, m’agradaria compartir algunes de les reflexions que vaig poder aportar-hi, a partir de les preguntes proposades per l’organització.

 

Aquesta manca d’identificació entre un sector gran de la ciutadania que abans podia sentir-se representat pels partits d’esquerres i ara no, quins motius pot tenir?

Primerament, crec que és important assenyalar que aquesta desafecció és global, no és un fenomen exclusiu de Menorca ni tan sols a l’Estat espanyol. La prova n’és la proliferació de la dreta radical populista i l’extrema dreta arreu: els Trump, Milei, Meloni o Le Pen s’expliquen, en part, a conseqüència d’aquesta desafecció ciutadana cap a la política.

Ara bé, seria un error pensar en aquesta onada reaccionària global en termes només de partits i líders polítics: convé no perdre de vista a tot l’univers de influencers i pseudomitjans de comunicació que acompanyen el seu discurs. A través de tots aquests agents, la ultradreta aconsegueix anar imposant la seva agenda: que cada dia milers de persones sentin a parlar més sobre immigració o sobre okupes que no pas sobre l’increment del preu de l’habitatge, per exemple, no és casualitat, i genera un estat d’opinió favorable a la dreta i hostil per a l’esquerra. Per posar un exemple, si el votant té més present el nombre d’okupacions que es produeixen a l’Estat espanyol cada any més que no pas el nombre de pisos buits en mans de grans tenidors, el més probable és que acabi posant la papereta del PP o de Vox dins l’urna. El repte, per tant, és rompre aquesta dinàmica.

A més, segurament aquesta desafecció que també està relacionada amb una societat cada vegada més atomitzada i individualitzada. Fa cinquanta anys, quan qualcú tenia un problema, s’afiliava a un sindicat, a un partit polític o s’organitzava amb els seus vesins. Avui en dia, però, cada vegada és més difícil que la gent participi en associacions de vesins, en sindicats o en partits polítics, i quan algú té un problema es queixa a través de les xarxes socials, però la majoria no va més enllà d’aquesta queixa efímera.

Feta aquesta panoràmica global, no vull defugir de la responsabilitat que tenen (tenim) els partits d’esquerres en aquesta desafecció. Segurament, la responsabilitat més important és no haver estat capaços de donar resposta a algunes de les preocupacions més importants de la ciutadania, com ara la crisi de l’habitatge, l’encariment constant de la vida, la precarització del mercat de treball o la deslocalització de l’economia. Sigui perquè no ha sabut solucionar-ho, per les diferències entre els diferents partits d’esquerres o perquè no hi ha hagut els recursos o les competències per fer-ho, el cas és que l’esquerra no ha sabut donar una resposta satisfactòria i diligent a aquestes problemàtiques.

 

Si miram el pressupost executat com la concreció de les promeses i idees, les distàncies són molt grosses, per què?

Segurament és inevitable que durant els quatre anys que sol durar un mandat polític no hi hagi elements externs que facin variar el programa electoral, que és el compromís adoptat amb la ciutadania. En aquest sentit, durant el passat mandat hi va haver algunes circumstàncies imprevistes que van alterar el full de ruta de tots els governs, com ara la gestió de la pandèmia de la Covid-19 o la Guerra d’Ucraïna, que ha provocat una inflació desbocada a tota Europa. De fet, són molt pocs els governs que s’hagin enfrontat a les urnes després d’haver gestionat la pandèmia i n’hagin sortit victoriosos (ara mateix no sé si en sabria dir cap).

En segon lloc, no podem ignorar que la distància entre els objectius i les fites que s’arriben a assolir durant un mandat s’explica, també, per la debilitat de l’administració pública. Tenim una administració amb uns recursos humans limitats. Tenim un Consell Insular amb una estructura administrativa molt minsa i amb molt poques competències. I tenim una burocràcia que endarrereix qualsevol procediment: la legislació sobre contractes públics és un exemple molt clar de la complexitat i lentitud d’aquesta burocràcia. Per culpa que alguns han fet les coses malament durant anys, ara tenim una legislació molt garantista, amb unes conseqüències que pagam entre tots. En aquest sentit, crec que és just assenyalar la responsabilitat del PP en el creixement d’aquesta burocràcia: segurament les dues lleis que més han endarrerit el funcionament de l’administració són la Llei Montoro i la Llei de contractes del sector públic, herència totes dues del PP de Mariano Rajoy. Tot i açò, els governs progressistes de Pedro Sánchez no han gosat a tocar-les, de moment.

De fet, ara sembla que el PP de les Illes Balears hagi agafat la bandera de la simplificació administrativa, però en realitat la Llei de simplificació administrativa que ha impulsat el Govern de Marga Prohens no ha servit per agilitzar els tràmits a què s’han d’enfrontar els ciutadans, sinó que només ha estat l’excusa per rebaixar les garanties ambientals previstes a la legislació.

 

Han determinat què han de fer les esquerres per corregir aquest estat de coses?

De la mateixa manera que la causa de la desafecció no és única, segurament la solució tampoc no és única ni existeix cap fórmula màgica per recuperar la confiança dels ciutadans. Per aquest motiu, des de Més per Menorca intentam modestament fer una oposició constructiva, fent propostes realistes, però ambicioses per millorar la vida de la gent. Intentam tocar el carrer i ser més sensibles a les preocupacions dels ciutadans, com ara la massificació turística o la crisi de l’habitatge (un exemple d’açò és la Proposició de llei per prioritzar els residents en l’accés a l’habitatge). Des de Més per Menorca feim feina per poder repetir la majoria d’esquerres al Consell Insular d’aquí a dos anys.

 

Andreu Servera