Cap a una tardor àrab al Marroc?

Mohamed VI, el monarca feudal del Marroc s’ha equivocat, i molt, quan intentant acontentar el poble marroquí amb la construcció d’uns estadis esportius destinats a albergar els partits més importants del pròxim Mundial de Futbol del 2030, no ha tingut en compte que la frase recollida pel poeta romà Juvenal, “Panem et circenses” posa el pa en el primer lloc, mentre que el rei, en el seu intent de tapar les boques que ja fa massa temps que es queixen per la precarietat de la vida al seu país, ha posat tot l’èmfasi en el “circenses” que representen les multimilionàries inversions en instal·lacions esportives, més pensades per enlluernar el món que vegi per TV els partits del mundial, i cercant fins i tot eclipsar Portugal i Espanya, socis en l’aventura d’albergar conjuntament l’esdeveniment esportiu.

Ha ignorat el monarca, i el seu “l’entourage” en el que radica el vertader poder al país nord-africà, que el concepte actual del “pa” de Juvenal, ja no és simplement el del bundrell amb el que aplacar la fam sinó que inclou elements com una sanitat i una educació de qualitat i assequibles per a tots, que es corresponguin en nivell amb el d’unes inversions faraòniques com les que pretenen destinar a modernitzar sis estadis ja existents i a construir-ne un de bell nou, que seria el més gran del món, amb una inversió inicial d'uns 1.300 milions d’euros.

La gota que ha fet vessar el got de la indignació i ha propiciat la sortida al carrer de milers de joves, ha estat la mort de vuit dones joves, parteres, en els moments previs o posteriors a les operacions de cesària a què es van sotmetre a un hospital públic d’Agadir, unes morts que s’atribueixen a la precarietat de les instal·lacions hospitalàries, al mal estat dels anestèsics utilitzats i a la insuficiència d’unes plantilles mèdiques que són clarament deficitàries.

I com sol succeir en països regits per un sistema autoritari, les primeres protestes van ser durament reprimides per una policia mal acostumada a poder actuar de manera impune, de manera que per l’efecte “acció-reacció-acció” van anar creixent com més creixent era la seva repressió fins a causar els primers tres morts, entre els joves manifestants.

Uns manifestants que van evolucionar en les seves reivindicacions per passar d’unes primeres demandes d’una salut i una educació de qualitat, a reclamar la fi de la corrupció que s’ha convertit en una constant present en totes les manifestacions vitals del Marroc, i a assenyalar el mateix monarca, l’apadrinament del qual a les fastuoses inversions esportives ha estat especialment visible, i que forçosament s’ha d’haver sentit concernit quan el crit al carrer ha passat a ser “No volem estadis, volem salut”.

La joventut dels manifestants és un dels elements més característics d’aquestes mobilitzacions, accentuant la tendència ja succeïda fa quinze anys amb les revoltes de les anomenades primaveres àrabs, van commoure tot el nord d’Àfrica, des d’Egipte a Tunísia i al Marroc, i no és cap casualitat a un país en el qual un 25% de la població té entre 15 i 30 anys i en el que una tercera part dels joves d’aquesta edat no tenen feina i una bona part d’aquests ni treballen ni estudien.

Com no és cap casualitat que la primera aspiració dels més de 8 milions de joves sigui la d’emigrar cap Europa, que per ells representa la terra de les oportunitats, i que milers i milers d’ells s’hagin vist en una situació prou desesperada per a intentar el salt i jugar-se la vida per fugir de l’infern en el qual ells i les seves famílies viuen, sense cap esperança d’un canvi en l'horitzó immediat.

Quan un país, com és el Marroc, amb una població d’uns 38 milions d’habitants veu com prop d’un milió, molts d’ells joves, viuen a Espanya i pràcticament el doble ho fan a França, s’hauria de demanar que està succeint, i quan molts d’ells manifesten l’impossibilitat de trobar sortides dins el país per la corrupció i la repressió, hauria de ser hora de què dirigents polítics espanyols com són Zapatero o Felipe González, deixessin d’elogiar els canvis i el progrés del país magrebí per demanar-se els motius de la desesperació que impulsa milers de joves cada any a llançar-se a la mar per fugir de les urpes del rei al qual alguns governants espanyols, com Pedro Sánchez s’han afanyat a rendir compliment.

Els joves revoltats al Marroc fugen de la tutela i la direcció dels partits, almenys dels tradicionals, dels que afirmen no fiar-se, i s’organitzen i mobilitzen a través d’uns sistemes que fugen del que es coneixia fins ara. El nom que solen emprar i pels que els mitjans de comunicació ja els coneixen, GZ212 (generació Z més el prefix telefònic del Marroc), fa recordar la recent rebel·lió dels joves de la generació Z del Nepal i el temor dels governants i de la casa reial és que a part del nom arribin a imitar les actituds finalment violentes dels joves del país de l'Himàlaia, sense que per ara es coneguin mesures concretes des del poder, capaces de tranquil·litzar una joventut que es malfia que el primer ministre sigui considerat el segon home més ric del país i un dels primers de l’Àfrica.

Fins ara la figura del rei es manté enfora de les reivindicacions, però ja hi ha qui comença a advertir que “si no ens fan cas podem anar més enllà” en el que es considera un avís als navegants en el sentit de què quan del que es tracta és de jugar-se la vida per un canvi real en el país, res pot considerar-se sagrat i menys un rei, com Mohamed VI, que de tot pot servir menys d’exemple de la moralitat que semblen exigir els manifestants quan clamen contra la corrupció que ofega el país.

Ramon Orfila i Pons