Sàhara, un nou cúmul de despropòsits

Després d’uns dies d’intenses consultes, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha votat una resolució, redactada pels EUA però amb tantes matisacions en un intent d’evitar el veto d’algun membre permanent com Rússia o el vot en contra d’una part dels components de l’òrgan permanent i executiu, que ha cristal·litzat en un acord plegat de contradiccions, que no sols continua sense donar una sortida real al problema del Sàhara Occidental, sinó que fins i tot el pot agreujar, aguditzant encara més les tensions entre el Regne del Marroc i el Front Polisario, mostrant l’incapacitat de les Nacions Unides de donar una sortida real a la necessitat de tancar un procés de descolonització d’un territori no autònom tal com l’ONU considera el Sàhara Occidental.

Així, des del primer moment s’ha vist com la diferent acollida de l’acord per part de les dues parts en conflicte, eren significatives de com la proposta amenaça d'aprofundir més encara l’encletxa que separa les posicions polítiques del Marroc i del Front Polisario. De tal manera que mentre el monarca feudal del Marroc, Mohamed VI ha exterioritzat la seva satisfacció en una compareixença davant els mitjans i el “majzén” ha respost organitzant una celebració al carrer a les principals ciutats del país, el Front Polisario per boca del seu màxim dirigent Brahim Ghali, ha deixat clar que no participarà en cap negociació que pretengui imposar la proposta d’autonomia que defensa el Marroc ignorant el dret del poble Sahrauí a autodeterminar-se, és a dir a decidir lliurement el seu futur.

I igualment significatiu és el fet que Algèria s’hagi negat a participar en la votació i que tant Rússia com la Xina es vagin abstenir al·legant un desequilibri en la proposta, en favor de les tesis del Marroc.

I les contradiccions dins el mateix text aprovat són flagrants:

Com és possible afirmar, per exemple, que es respectarà el dret d'autodeterminació del poble del Sàhara, si d'entrada s'estableix com a base de les negociacions entre les dues parts en el conflicte, el Regne del Marroc i el Front Polisario, una única via, la de l’autonomia que proposa el Marroc i que ha rebut el rebuig des del primer moment per l'altra part, el Front Polisario?

Com es pot afirmar que la solució que s'adopti ha de tenir l'acord de les dues parts, si se superposa la proposta de la part Sahrauí de celebrar un referèndum a través del qual el poble del Sàhara Occidental pugui escollir entre ser independent o formar part del Marroc i es proclama que l’única sortida creïble és la d’una autonomia de la regió sempre baix la sobirania marroquina?

Com es pot instar les dues parts a negociar si, d'entrada, des del Consell de Seguretat ja s'estableix que la base de partida serà la proposta marroquina?

El dret a decidir

No es pot canviar el significat de les paraules, i el concepte "autodeterminació" té una significació absolutament clara: "el dret a decidir". Afirmar que els sahrauís es podran autodeterminar, és a dir, podran decidir, mentre es deixa clar que l’única opció creïble és la marroquinitat del territori és una burla al sentit comú i a la doctrina de les mateixes Nacions Unides.

La proposta recorda aquell joc infantil en el qual et proposen assolir un número, establint, però que sols pots triar “de s’un a s’un”.

La resolució aprovada és un intent de desviar el contingut del debat pendent sobre el Sàhara, transformant una qüestió que hauria d’estar centrada en com “concloure un procés inacabat de descolonització” en l’intent de resoldre un conflicte polític i militar causat precisament per l’impediment que el Marroc ha posat a la resolució de la descolonització que Espanya va interrompre el 1975 facilitant l’ocupació militar il·legal de la qual era colònia espanyola.

No entra l’acord en possibles canvis en la MINURSO, a la que prorroga el mandat per un any més, fingint ignorar que com el mateix acrònim indica, la missió del contingent de l'ONU és la d’organitzar un referèndum d’autodeterminació. (Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental), sense plantejar-se mecanismes per impedir l’ocupació militar per part del Marroc d’algunes zones que a l’acord de pau del 1990 romandrien sota el control del Front Polisario, ni encarrega a la missió el control de les vulneracions dels drets humans a la zona ni condemna el denunciat espoli dels recursos naturals del país, que han rebut la condemna fins i tot de tribunals internacionals.

D’altra banda, l’acord no deixa de ser una recomanació a les parts en el conflicte, sense determinar que es farà si, com és previsible, en l’any de pròrroga del mandat de la MINURSO, no s’avança cap a una solució “duradora en el temps, acceptada per les dues parts i que respecti el dret a l’autodeterminació dels sahrauís”, una vertadera quadratura del cercle si tenim en compte que res haurà canviat en el diferent enfoc de la qüestió per part del Marroc i del Front Polisario.

Resumint. Trump, en les seves ànsies d’apuntar-se suposats èxits en el tauler de la política internacional, ha jugat una vegada més a imposar el seu criteri, amb propostes d’un calat merament superficial, imposant-los a força de pressionar la resta del món, i el que és pitjor amb una sèrie de governs del món que, de manera sistemàtica per evitar irritar-lo, de manera constant li riuen les gràcies.

No tenc cap dubte que el poble del Sàhara continuarà la seva lluita per la dignitat i la llibertat i que els que estimam de veritat aquest poble continuarem donant-li més suport que mai.

Ramon Orfila i Pons