50 anys de la Marxa Verda

Dia 6 de novembre passat es van complir els 50 anys de l’anomenada Marxa Verda sobre el Sàhara Occidental i la commemoració s’ha donat en un context especial, creat a partir de la darrera resolució del Consell de Seguretat de l’ONU, que el rei del Marroc ha volgut vendre com a la victòria definitiva de les seves tesis sobre un contenciós que dura ja més de mig segle.

I posats a revisar el moment històric convé aclarir que no s’hauria organitzat la Marxa Verda sense el compromís de Juan Carlos, llavors Príncep, i del darrer govern del franquisme de què l'exèrcit espanyol no oferiria cap resistència a la invasió... a la vertadera invasió, no a la protagonitzada per alguns milers de ciutadans del Marroc que van ser utilitzats com escuts humans, sinó la que va venir darrere, la de l'exèrcit marroquí a qui Espanya va vendre, de manera traïdora, el territori i la població de la qual va ser la 53a província espanyola.

Per quin motiu Espanya encara considera "matèria reservada" i "secret d'Estat" tota la documentació sobre l'entrega ignominiosa del Sàhara Occidental al Marroc, contravenint les obligacions com a potència colonial?

Hem de ser ben clars, tots els governs espanyols, des del 1975 han volgut mantenir en secret tot el que es refereix a aquella entrega vergonyosa dels que encara tenien DNI i passaports espanyols, per por que es destapin les mentides i les maniobres de l'actual rei emèrit que va enganar conscientment els sahrauís i els mateixos militars espanyols destacats al Sàhara a canvi d’un pacte amb els EUA que li permetrien consolidar la seva corona a partir de la mort del dictador, Franco.

El mateix exèrcit espanyol es va sentir enganat per Juan Carlos si tenim en compte que aquest, ja en funcions de cap d’Estat per la malaltia terminal de Franco, davant el malestar creixent de les tropes espanyoles acantonades al Sàhara, va acudir dia 2 de novembre de 1975 a Al-Aaiun per fer patent el seu compromís amb els militars allà destacats, davant els que va manifestar que “España no dará un paso atrás, cumplirá todos sus compromisos, respetará el derecho de los saharauis a ser libres” i “No dudéis que vuestro comandante en jefe estará aquí, con todos vosotros, en cuanto suene el primer disparo”.

Va mentir Juan Carlos i ho va fer de manera conscient, com han demostrat els documents desclassificats per la CIA, i sols s’explica el manteniment del secret oficial d’aquesta part de la història, en un intent per encobrir la traïció i la mentida de l’actual Rei Emèrit.

Dia 14 de novembre es compliran igualment els 50 anys des de la signatura a Madrid dels anomenats Acords Tripartits, entre Espanya, Marroc i Mauritània pels que s’acordava el repartiment del territori del Sàhara Occidental entre el Marroc que es quedava la part del lleó i Mauritània.

Es consagrava així una de les traïcions més vergonyoses de la història espanyola recent, emparada en la mentida i en el secret, condicions quasi sempre necessàries en una traïció, les conseqüències de la qual han perviscut en el temps ocasionant la mort de centenars de persones i el sofriment de milers, originant una guerra d’alliberament que encara perdura, a més d’aportar inestabilitat i tensió a tota la zona del Nord d’Àfrica fins al punt que ha estat a punt de provocar un enfrontament armat entre dos dels països més poblats de la zona com són Algèria i el Marroc.

L'acord, implicava trair, en primer lloc, les Nacions Unides, amb qui Espanya, la potència colonial del territori del Sàhara Occidental, mantenia el compromís d’impulsar un procés de descolonització que culminés amb l’exercici d’autodeterminació en el que la població de la colònia pogués decidir lliurement el seu futur.

Va representar, de manera especial, una traïció al poble sahrauí, al que van entregar inerme a dues potències veïnes, Marroc i Mauritània, amb les que segons una sentència del Tribunal de la Haia no hi tenien una relació històrica que avalés l’annexió de l’antiga província espanyola.

La commemoració dels 50 anys d’aquella malifeta és especialment trista si tenim en compte que el poble del Sàhara ha sofert una nova traïció a mans del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez que, en una decisió unilateral, sense tenir en compte el parer dels seus socis del govern de coalició que presideix, sense coneixement i en contra del parer dels grups parlamentaris que el van investir president, ha imposat un radical canvi de rumb de la política exterior d’Espanya respecte del Magreb i més en concret de la qüestió del Sàhara, passant de mantenir una neutralitat que incloïa un suport actiu als intents de l’ONU de possibilitar una sortida pactada i acceptada per les dues parts en el conflicte, el Regne del Marroc i el Front Polisario, un acord durador en el temps i que permeti el lliure exercici de l’autodeterminació del poble del Sàhara Occidental en el marc de les Resolucions de l’ONU, ha passat deia, de mantenir aquesta postura, a acceptar com a única sortida la proposta marroquina de mantenir la seva sobirania sobre el territori que ara ocupa militarment de manera il·legal, dotant-lo d’un règim autonòmic que de cap manera pot satisfer les aspiracions dels sahrauís.

Mentrestant, persisteix l’opacitat dels socialistes en tot el que es refereix a la política respecte del Marroc i el Sàhara Occidental, provocant que molts ciutadans ens demanem quines són les causes reals del radical gir en la política exterior de Sánchez en els darrers mesos i quina pot ser la causa, prou important, que el duu a mantenir-se en una actitud que l’aïlla i el debilita en l'àmbit parlamentari i l’ha condemnat a no poder jugar un paper actiu en les converses entre les parts en el conflicte, que ha acordat impulsar el Consell de Seguretat, si tenim en compte que una de les parts, el Front Polisario, considera l’actitud del Govern com una complicitat activa amb la monarquia feudal del Marroc.

Ramon Orfila i Pons