Com es pot viure en pau augmentant el pressupost en despesa militar?

Es una pregunta que, a priori, en un món d’adults, la resposta requereix d’un anàlisis complex i profund per revisar els mites i imaginari social que s’ha construït en torn a la utilitat de la militarització de la societat per defensar la pau. Però, quan em disposo a explicar-ho als meus fills, no en tenc cap dubte de la resposta: no és possible, és totalment incoherent i antagònic.

Crec necessari ser capaços d’explicar perquè mentre als infants els volem educar en una cultura per la pau, fent pedagogia constant de la necessitat de diàleg, enteniment, respecte entre noltros i viure en una cultura de la col·laboració i cooperació i no competitivitat, noltros els adults, no ho practiquem... Crec necessari fer l’exercici de pensar que, si en el nostre dia a dia, en el món d’adults, davant qualsevol conflicte en les nostres relacions (inevitable i natural), no se’ns ocorre dur una pistola per si de cas ens ataquen, perquè si tenim aquest plantejament a nivell institucional i de govern?

Es evident que, fent una enquesta ciutadana, tothom triaria viure en pau abans que en guerra. La pau és un desig, un anhel, una necessitat vital, per la felicitat pròpia, de la família, per el nostre poble, ciutat, estat, per a l’ànima...Viure en pau per ser feliç. No ens podem imaginar un sentiment de felicitat en un estat bèl·lic, de guerra, de destrucció, de conflicte...

Dades i situació actual

Ara bé, mentre aquest desig universal de viure en pau el reivindiquen les escoles cada 30 de gener en que celebren el dia de la no violència, al nostre estat espanyol augmenta d’any en any, la partida pressupostària destinada a la despesa militar. En concret, segons el Centre Delàs d’estudis per la Pau, en el seu informe número 58 sobre la despesa militar de l’estat espanyol al 2023 (https://centredelas.org/publicacions/despesamilitarreal2023/), exposa que el pressupost del Ministeri de Defensa s’incrementa un 26,31% amb l’objectiu d’assolir el 2% del PIB que exigeix l’OTAN. A la pràctica, i afegint partides que també tenen relació amb despesa militar però estan camuflades en altres ministeris, l’augment serà major, assolint els 27.617,43 milions d’euros, gairebé el doble del que s’ha assignat al Ministeri de Defensa, i l’equivalent a 75,7 milions d’euros diaris.

Aquest augment és desconsiderat quan es compara amb l’increment al 2023 d’altres ministeris d’àmbit social: en Drets Socials, 17%; Cultura, 15,9%; Seguretat Social, 12,9%; i Inclusió, Seguretat social i Migracions, 12,9%. Cap ministeri no arriba a un augment tan destacat com l'experimentat pel Ministeri de Defensa posant en evidència les prioritats del Govern. 

La publicació també destaca com 3 de cada 10 euros que inverteixi l’Estat el 2023 aniran dirigits a inversions en armament, pujant fins als 7.742,97 milions, que suposa un increment del 68,92% respecte de l’any anterior. Mentre, el passat 4 de febrer, dia mundial contra el càncer, la societat es mobilitzava per reivindicar més inversió en investigació per prevenir i tractar el càncer i per evitar que es compleixi la previsió que el problema sociosanitari més important del món, afecti al 2030 a 1 de cada 3 dones i 1 de cada dos homes (segons dades de l’Observatori del càncer). Mentre, durant els dos darrers anys hem hagut de fer front a una pandèmia amb un sistema sanitari debilitat que ha patit retallades en els darrer temps quan la despesa militar no deixa d’augmentar: el pressupost destinat a investigació militar previst pel 2022, triplica la R+D sanitària, destinada a vacunes i donar resposta a la pandèmia. Mentre, Save the Children a Espanya, denuncia que un 13,1% dels infants i adolescents de l’estat viu en llars que no poden mantenir la seva casa a una temperatura adequada perquè no poden pagar les factures de la calefacció i el bono social és insuficient.

En un país que no està en guerra, a quin objectiu i fi respon aquest augment? Es pot viure en pau amb aquest augment? En el món dels adults sabem que, tot i no tenir guerra al nostre territori espanyol, les guerres alienes no ens ho són tant perquè hi ha tot un entramat d’aliances i estratègies geopolítiques que ens han duit als estats a la militarització o a impulsar la indústria armamentística per donar-lis suport, com és el cas ara d’Ucraïna, o per vendre-lis armes (Espanya és un dels països que més armes exporta del món). Per tant, tot i que no tinguem guerra a casa, de manera indirecta hi esteim donat suport perquè esteim posant les eines perquè es facin guerres per, a la fi, treure’n algun profit propi. Cal recordar que la majoria de guerres responen a interessos econòmics més que no a conflictes de tipus territorial o polític: control de matèries primes, recursos naturals...Per tant, l’objectiu d’augmentar el pressupost en despesa militar no respon a cap altra fi que augmentar el control i el poder. I la guerra és absència de pau, és destrucció, patiment i mort.

Si el que es busca és pau, un dels arguments per justificar les guerres, jo em demano, no seria més eficient invertir tots aquests diners en educació, salut, cultura, benestar....per construir una societat capaç d'erradicar les guerres al món amb altres «armes», per tal de defensar altres valors i construir una societat des d’un esperit crític però positiu?

Què podem fer noltros?

Arcadi Oliveres (sempre referent per jo), gran defensor de la justícia i la pau, en el seu llibre Contra la fam i la guerra, aposta per diferents receptes de l’acció política individual per donar suport a la desmilitarització de la societat que ell defensava:

L’objecció fiscal consisteix en l'objecció de consciència a les despeses militars, és un acte de desobediència civil, és la negació a col·laborar amb l'Estat en la preparació de les guerres i en el manteniment de l'estructura militar. Es tradueix en desobediència activa en el moment de fer la declaració de la renda. (https://objecciofiscal.org/inici-es/). En el 2020, a l’estat espanyol, van realitzar objecció fiscal al menys 370 persones, desviant un total de 24.990 euros a la finançament de, com a mínim, 109 projectes que ajuden a construir una societat més justa, solidària i en pau. 

L’objecció financera, consisteix en deixar de donar suport a bancs que financen la compra d’armes o donen suport a la industria militar i, per contra donar suport a la banca ètica que garanteix que no col·labora en aquestes causes. A Menorca tenim Caixa Colonya. 

El consum just i ètic. Darrera tota compra que fem, estem donant suport a un model social o altre. Cal revisar quines empreses hi ha darrera els productes que consumim i assegurar-nos que garanteixen els drets humans i no fomenten conflictes bèl·lics. No és el cas dels mòbils que diàriament utilitzem que estan fets amb el coltan, un mineral que es treu de les mines del Congo i que ha estat motiu de conflictes al territori on hi ha aquestes mines, darrera els quals hi ha les empreses que, tot i no estar presents al territori, se’n beneficiaran. No vull que els meus privilegis siguin a costa de la pobresa i guerra en altres territoris, cal ser-ne conscients i fer un consum responsable.

L’organització social i la desobediència civil no violenta. Un exemple d’això és Mahatma Gandhi, icona de la desobediència civil no violenta, que va alliberar el poble indi del domini anglès sense emprar la violència.

Fomentar la cultura de la pau i l’eduació en valors, anem on anem, i fem el que fem.

Conclusió

Tots els recursos que destinam a donar suport a les guerres (elaboració armes, creació exèrcits, investigació militar...) no generen pau sinó que augmenten els conflictes i la crispació social, encara que sigui a un altre país, i a més, van en detriment de donar resposta  a les pròpies necessitats socials. Davant aquesta situació, és urgent exigir un canvi del paradigma de la seguretat, desconstruint els mites entorn a la militarització de la societat i la seguretat i fer un canvi de les prioritats posant al centre a les persones i la vida i no al finançament de les guerres, la repressió i l’armament. 

Recuperem la mirada dels infants, la pedagogia que noltros mateixos els hi fem envers com hauria de ser el món per lluitar per ell i simplificar el complex món dels adults. Si als meus fills cada dia els hi repeteixo que un conflicte no es soluciona pigant, insultant o ofenent l’altra, sinó sempre xerrant, siguem l’exemple que predicam perquè és d’allà on més aprenen els infants.

«Fes l’amor i no la guerra», com ja es deia a la guerra de Vietman, i que ha estat font d’inspiració en  posteriors revoltes i mobilitzacions en favor de la pau a altres conflictes. No deixem d’inspirar-nos en aquesta màxima tan obvia però tan essencial i revulsiva.

Laura Anglada Seara