Quan l'indult és un mal símptom

La duríssima repressió exercida, a la República Islàmica de Iran,  contra els manifestants que des de fa mesos protesten per la mort de la jove kurda Mahsa Amini, a mans de la policia, te xifres i aquestes demostren que el Règim, està disposat a utilitzar tots els recursos per mantenir l'ordre que, en la valoració dels dirigents de la teocràcia, és equivalent a la submissió absoluta de la ciutadania als ressorts del Poder, encarnat en la figura del Líder suprem, Ali Jamenei.

Amnistia Internacional i altres ONGs calculen que més de 300 manifestants han mort, a mans de la policia mentre expressaven la seva protesta als carrers, i d'entre ells una quarantena serien fillets i filletes, i que els ferits son centenars més, per no parlar de milers, encara que aquests darrers resultin més difícils de quantificar a causa de la por dels iranians a acudir a un centre hospitalari pel perill de ser detinguts allà, si tenim en compte que els metges tenen prohibit curar els manifestants ferits si abans no els denuncien a la policia que, d'altra banda, en molts cassos els impedirà curar-los. I així mateix, les xifres de les detencions, igualment difícils de quantificar atès el secretisme del sistema de seguretat, es calculen en desenes de mils.

El relat esgarrifant del jove kurd iranià , Peyman Golabi, agonitzant al Kurdistà Iraquià després de rebre mes de 200 perdigonades al seu cos per part de la policia,  publicat el passat cap de setmana al diari Ara, dona testimoni de fins quin punt resulta perillós manifestar-se a la República Islàmica. El jove relata en primera persona l'acarnissament rebut per part de la policia a pesar de la gravetat de les ferides rebudes i de la pràctica impossibilitat de rebre ajut mèdic per la por dels sanitaris d'aquell país a ser acusats de simpatitzar amb els que, pel simple fet de manifestar-se, son considerats enemics del país.

La mort de Masha Amini, poc després de la seva detenció per portar mal col·locat el vel que, segons la norma, ha de cobrir totalment els seus cabells, ha provocat les major protestes des de la revolució que va acabar amb el Sha Reza Pahlevi, i l'arribada al poder del clergue i líder dels ayatollahs Ruhollah Jomeini, el 1979 i han arribat a posar en dubte la capacitat del Règim de mantenir-se en el poder que detenen des fa més de 44 anys. Futbolistes, jugadores d'escacs, artistes i directors de cinema, com a figures destacades amb una ressonància fora del país, a mes dels milers de manifestants a peu de carrer, han aconseguit rompre l'hermetisme del sistema i han aconseguit en aquests mesos de dures protestes, donar la imatge d'una creixent debilitat del sistema dels ayatollahs, fins el punt de crear la il·lusió d'una caiguda del mateix.

Res més enfora de la realitat, la reacció del Poder ha donat un paper encara mes decisiu en el manteniment de l'ordre establert a la Guardia Revolucionària, un cos policial integrat per mes de 125.000 efectius que, amb ma de ferro, ha imposat una política encara més repressiva que ha aconseguit terroritzar més encara la població, i ho ha fet amb mesures tant cruels com son les penes de mort, dictades i executades en un temps brevíssim i una d'elles, la més recent, en la forca i de manera pública, cercant l'escarment de la dissidència.

L'anunci fet, aquests dies, de la possibilitat que el Líder Suprem concedeixi un indult que podria beneficar dotzenes de milers de presos, tal i com s'acostuma a fer l'onze de febrer, coincidint amb l'aniversari del triomf de la Revolució Islàmica, s'analitza  com una mostra de la tranquil·litat del Règim, que contempla amb satisfacció la reducció de la mobilització i les protestes als carrers fruit de les darreres 4 execucions a la forca de condemnats que, amb bona lògica han tingut un efecte dissuasiu, i la demostració de la voluntat del règim teocràtic de mantenir la política repressiva, al preu que sigui. 

La noticia, casi coincident en el temps  amb la que es refereix al possible indult, de la detenció, la passada setmana, d'una periodista i la condemna a un any de presó d'un altre, així com la detenció amb violència policial d'una parella per “horrorós delicte” de ballar agafats, en públic, amb l'agreujant de la jove que anava sense vel, amb els cabells al vent.

La parella, colpejada pels agents de paisà que els van detenir, no va poder comptar amb l'assistència de cap advocat ni obtenir la llibertat baix fiança fins el judici i els seus familiars van ser comminats a silenciar els fets baix amenaça de ser igualment detinguts.

Els dos joves, Amir Mohammad Ahmadi i Astiaj Hauguigui, d'una vintena d'anys, son acusats de “corrupció” i de “pertorbar la seguretat nacional”.... per ballar en públic, en una clara mostra de fins quin punt està el Sistema, de tallar de soca-rel qualsevol intent de donar suport al moviment que va començar a mobilitzar-se amb la consigna de “dona, vida i llibertat” i va evolucionar en un molt més contundent “mort al dictador”.

La llavor,  no obstant, de la contestació al règim teocràtic, es manté ben viva i sabrà trobar mil i una fórmules per fer-se pública, sense perdre l'esperança en el canvi que aquesta vegada ha arrelat molt fort entre els joves, conscients que no volen de cap manera entendre el futur com el present que els ha tocat viure.

Com en aquella cançó francesa de l'any 68, els joves iranians estan convençuts que

“Nous sommes beaucoup.

Nous sommes partous

Ce n'est qu'un début.

La lutte continue !”

Ramon Orfila i Pons