Molta feruma i pocs resultats

Després de la crisi del “Catargate” que , de rebot ha permès que es destapés l’existència d, un “Moroccogate”, possiblement amb mes  presència  i mes incisiu que el primer,  i de la contundent resolució del Parlament Europeo que congela les relacions d'aquella institució amb el Govern del Marroc, els socialistes espanyols s'han afanyat a assumir el seu volgut  paper de bombers del monarca alauita, intentant apagar el foc que crema des de fa setmanes les relacions del Marroc amb Europa, almenys a nivell parlamentari, i assumint la defensa dels interessos marruquis per molt que les detencions d’eurodiputats socialistes de Grècia, Itàlia i Bèlgica posin de manifest l’existència d’una trama corrupta per afavorir el Marroc, d’un abast que encara es desconeix.

Així, en plena crisi per la dura condemna, per part del Parlament Europeo,  de les  practiques poc respectuoses dels drets humans al Marroc, mentre Pedro Sánchez escenificava  la seva política de rendir pleitesia a la Corona alauita, organitzant una cimera a Rabat, amb la participació de tots els ministres socialistes del seu govern,  aquest, el monarca, ni tan sols es dignava  rebre'l i es conformava amb fer-li una telefonada des d'un dels seus llocs de vacances permanents, al Gabon, escenificant així la poca importància que ha donat a tota la feruma que ha rodejat una cimera que ha generat tan pocs resultats .

Sap, Mohamed VI que, faci el que faci, te la seguretat que els socialistes espanyols continuaran entregats a satisfer els propòsits reials, per molt que això els costi l’aïllament al Parlament Europeu on s'han estimat més votar amb els neo-nazis francesos que desairar el monarca o provocant la incomprensió de la totalitat de l'espectre polític present al Parlament Espanyol i el desconcert dels seus aliats en la investidura, sense el suport dels quals Sánchez no hauria arribat a presidir el Govern i als que, fins ara, se’ls ha negat una explicació coherent i intel·ligible dels motius pel gir sobtat  impulsat en la política exterior en una de les qüestions més sensibles pels parlamentaris de l'esquerra i per l'opinió pública, com és el conflicte del Sàhara.

No sembla preocupar-li al President del Govern que els resultats de la cimera amb el govern marroquí hagin estat tan esquifits, de tal manera que sols hagin resultat destacables, o almenys noticiables, les manifestacions de satisfacció del Primer Ministre del Marroc, Aziz Ajanuch sobre el nou posicionament de Pedro Sánchez sobre la marroquinitat del Sàhara Occidental, i que, en canvi, no s'hagi acordat ni un esment a la consideració de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. O l'acord, insòlit, de que els dos governs s'abstindran de formular declaracions susceptibles de “ofendre” una de les dues parts, que resultaria còmic si no fos perquè és una mostra mes de la submissió del govern espanyol.

No el preocupa a Sánchez que una part del seu propi Govern es desmarqui d'aquesta política. No el preocupa a Pedro Sánchez que l'hagin espiat, probablement des dels serveis d’intel·ligència marroquí, a ell i a dotzenes de compatriotes més, a través del sistema Pegasu. Fingeix ignorar-ho i intenta aplicar allò de "ojos que no ven...". Com no l'importa que un periodista espanyol, Cembrero, també pateixi espionatge i persecució per part de les autoritats marruquis. Son raons d'Estat, si tenim en compte que per ell, per Pedro Sánchez, "l'Etat ce moi"

No li importa a Pedro Sánchez la legalitat internacional vulnerada per les seves polítiques que reconeixen la marroquinitat d'un territori, el Sàhara Occidental, pendent de descolonització segons la ONU i respecte del que l'Estat Espanyol te clares responsabilitats. No li importa que en la seva etapa com a magistrat a l'Audiència Nacional el seu actual Ministre d'Interior, vagi establir, en una Resolutòria que va fer història, la responsabilitat de l'Estat Espanyol en la resolució del conflicte. No li importa a Sánchez, ni sembla importar-li a Grande Marlaska,  que fingeix no recordar el contingut de la Resolutòria per ell signada que de manera clara conclou que “«de iure (derecho), aunque no de facto (hecho)» España  sigue siendo la «potencia administradora» de esta región subsahariana no autónoma bajo supervisión de la ONU. Y como tal, hasta que finalice el periodo de la descolonización, tiene las obligaciones recogidas en los artículos 73 y 74 de la Carta de Naciones Unidas, entre ellas dar protección, incluso jurisdiccional, a sus ciudadanos contra todo abuso. “

No li importa a Pedro Sánchez que el seu viratge polític ens hagi enemistat amb Algèria i dificulti les relacions comercials amb aquell país, un dels mes importants del Nord d’Àfrica, i hagi ocasionat que els ciutadans paguem més car el gas provinent del mes important productor d’Àfrica. No li importa que la constant vulneració dels drets humans dels marruquis i dels saharauis per part del govern del Marroc, sigui una evidència cada cop més demostrada, es tapa els ulls i les orelles per no veure ni sentir les mateixes vulneracions que, aplicades a Ucraïna, l'escandalitzen profundament. No li importa perdre la credibilitat i la coherència, si al cap i la fi això no posa en perill la permanència a la seva cadira.

Que te o sap l'aparell d’intel·ligència marroquí que està convertint Pedro Sánchez i el seu partit en titelles mogudes pel regim dictatorial del Marroc ???

Com vol en Pedro Sánchez mantenir el suport electoral dels votants progressistes amb personatges com Grande Marlaska, reprovat fa pocs dies pel Congrés dels Diputats,  exercint de Ministre d'Interior ???

Els votants desencisats i per tant desmobilitzats per la política dretana dels socialistes poden ser la causa de greus dificultats electoral a les properes eleccions generals...açò si, hauran aconseguit la "comprensió" del PP per algunes de les seves polítiques....i per altres polítiques, com la que promouen Albares i Sánchez respecte del Sàhara Occidental, no hauran rebut el suport de ningú excepte dels governants del Marroc...i fins i tot s’hauran tingut que engolir la píndola de la indiferència del propi Rei Mohamed VI que ni es va dignar rebre el seguici espanyol que pretenia redir-li pleitesia.

Voleu mes bufetades que la indiferència del Rei marroquí devant una cimera a la que Pedro Sánchez donava tanta importància ??

Quo vadis Pedro Sánchez???

Ramon Orfila i Pons.