Confiar en la bondat comunitària

Sempre m’ha cridat l’atenció el desencís que tenen algunes persones vers la bondat de l’altre i la categòrica afirmació del fet que vivim en un món en què tothom va a la seva. Això xoca amb la meva vivència, amb les persones que conec i amb el que veig al meu voltant. I no crec que jo sigui cap ésser especialment afortunat que he conegut només persones bones, només és que tenc una mirada cap a valorar tot allò de bo que hi ha en l’altre. Moltes vegades m’han etiquetat d’innocent, d’idealista, però sempre dic que, posats a triar, ja que la realitat la construïm noltros amb el nostre relat, trio ser compulsivament optimista i n’estic contenta amb els resultats.

Amb aquest apunt vull donar coratge al fet col·lectiu, al fet comunitari, tan necessari per al nostre benestar i a la bondat que hi ha en aquest. Alguna vegada ja n’he fet esment de la importància de la tribu per contrarestar el sentiment de soledat no desitjada, per fomentar el sentiment de pertinença, garantir la cura entre noltros i tantes altres coses. I avui en dia, en una societat tan connectada digitalment, és més difícil sentir els llaços grupals com un espai de benestar que el cercam més en la felicitat individual i en les experiències vitals. Per això, vull fer apologia de la bondat comunitària, per poder viure amb més confiança, felicitat i alegria. I això és possible no perquè jo sigui una il·lusa, sinó perquè s’està convertint en una necessitat humana davant l’increment dels problemes de salut mental, de l’aïllament i les conseqüències que d’això se’n deriven.

Jo no sé contestar la qüestió de si la naturalesa humana és bona o dolenta. Hi ha el debat etern i antic ja mantingut entre els filòsofs Hobbes i Rosseau sobre això. El primer defensa que l’ésser humà es mou per la por i la lluita de tots contra tots, fet que justifica la necessitat d’un estat fort que controli i posi ordre («Leviatan»). El segon argumenta que la naturalesa humana és bona i que són les estructures que la corrompen.

Algunes certeses em duen al fet que a jo em pesi més la idea que, tot i que tots podem tenir un instint destructiu, la bondat sorgeix per naturalesa i és la nostra tendència més natural:

-Confiem en el pròxim, podem veure i alabar la seva bondat, però desconfiem quan xerrem de la humanitat i ens envaeix un sentiment de suspicàcia i recel. No serà que el desconegut ens genera por i sempre tendim a pensar que? Hi ha un sentiment més gran d’amenaça en allò que no coneixem? I, per tant, sempre tendim a pensar en què el desconegut és dolent? És el que passa amb les persones migrants, associades a unes idees, a un imaginari social (tots són delinqüents) més que a una realitat: que són persones humanes, amb sentiments, emocions i anhels com qualsevol altre. La vivència i experiència real és el que ens fa confiar i creure en la bondat, però això no vol dir que no puguin ser bondadoses també les persones que no coneixem. Només fa falta més empatia i coneixement de l’altre llunyà d’una manera propera.

- Un catedràtic de Psicologia social de la Universitat de Gronninga (Països Baixos), Tom Postmes, ha fet en repetides vegades una enquesta entre el seu alumnat per saber què pensen sobre com reaccionarien els passatgers d’un avió davant una situació d’aterratge i evacuació forçosa. Un 97% afirma que cadascú s’asseguraria de salvar-se ell mateix mentre només un 3% defensa que s’ajudarien els uns amb els altres. Ell assegura que tenim una percepció totalment distorsionada de la realitat com ho demostren les reaccions de les persones durant els fets ocorreguts l’11-S del 2001 (torres bessones), l’huracà Katrina a Nova Orleans el 2005 i la COVID més recentment. En lloc de dedicar-se a fer-se la punyeta els uns als altres, es van donar situacions en què la solidaritat i la generositat van ser els valors que van ajudar a organitzar la situació i van regir les reaccions de les persones.

-Segons l’historiador Rutger Bregman en el seu llibre “Dignes de ser humans”, hi ha molts estudis que demostren que les notícies provoquen problemes de salut mental i ens entrenen per veure només el costat egoista i pervers de l’ésser humà. El periodisme més comú centra el seu interès a difondre els fets més excepcionals perquè són els que més atracció generen perquè surten de la vida normal de l’audiència mitjana. Sense dir que el que s’explica sigui mentida (tot i saber que existeixen les 'fake news'), tampoc s’informa de les coses bones que passen pel món que n’hi ha moltes més que dolentes. S’ha de tenir molt d’esperit crític per no deixar-se afectar pel “síndrome del món cruel”. El fet que les persones de Trump i en Putin siguin protagonistes de les notícies no ens ha d’ennuvolar que en el món hi vivim més de vuit mil milions de persones que no són com ells.

- Quan somrius a algú pel carrer, també et respon amb un somriure igual que quan fas un acte de generositat, l’altra persona també es predisposa a ser generosa amb tu. L’existència de neurones mirall ens permeten imitar les expressions facials dels altres, fet que també pot provocar una resposta emocional similar. I també l’efecte Per tant, la bondat personal es pot contagiar i fer-se col·lectiva per un efecte mirall. I tenint en compte que la neurociència argumenta la teoria que quan som solidaris i empàtics, el cervell genera les quatre hormones de la felicitat (endorfines, serotonina, dopamina i oxitocina), tot fa pensar que en la recerca de la felicitat, l’esperit humà sempre s’inclinarà cap a fer el bé.

En conclusió, la mirada que tenim cap a l’altre és el que més educa i construeix realitat i també el mateix exemple. Per tant, l'única manera de viure en una societat bondadosa és educant persones bondadoses i essent bondadosos els que hi vivim per donar-ne exemple, amb l’esperança del contagi d’aquesta. No esperem dels altres que siguin primer bondadosos per noltros després ser-ho. Confiem que el nostre exemple serà inspirador. Com a mínim, fem el que Pepe Mujica, expresident d’Uruguai ha deixat dit i que aquests dies, després de la seva mort, més que mai s’ha manifestat: “No ens cansem de ser bons, tot i que no serveixi de molt. Serveix per no penedir-se amb un mateix”.

I acabaré amb una paràbola, d’origen desconegut, adaptada:

Un avi li diu al seu net: “Dins de jo hi ha una lluita entre dos llops. Un és dolent, agressiu i té por i l’altre és bo, amable, generós i confiat. Aquests dos mateixos llops també lluiten en el seu interior i a l’interior de totes les persones.”

El net es queda pensant un instant i, finalment, diu: “I quin dels dos acabarà guanyant?”

“El que més alimentis”, contesta l’avi amb un somriure.

Laura Anglada Seara