Conflicte, consens i lideratge

La situació viscuda el passat 21 de desembre, quan el ple del Consell Insular de Menorca no va aprovar els pressuposts per l’any següent, va ser el colofó del que s’ha anat veient des de l’estiu passat: la manifesta incapacitat del president Vilafranca per liderar no sols el seu equip de govern, inestable des del primer dia, sinó la gestió de la primera institució de l’illa i, per extensió, el rumb de Menorca.

Vilafranca sempre ha parlat de diàleg i consens, però la política d’un govern en minoria no es fa amb paraules màgiques —o buides— sinó amb la suma de tres factors: entendre la situació a partir de la força que tens, acceptar el conflicte com el terreny on s’han de confrontar els projectes, i construir les condicions que facin possible el consens necessari per continuar governant. Un bon polític es demostra en temps de dificultats, no quan tot li somriu i el vent va a favor. I és evident que Vilafranca no se’n surt.

Fa una pila d’anys, a un postgrau, vaig tenir de professor el sociòleg valencià Alfonso Ortí, que ens va fer un mòdul sobre psicologia i sociologia de les organitzacions. Va dedicar moltes estones a parlar de conflicte i consens. Ortí criticava la lleugeresa amb què tothom predica la necessitat de consens en política, i la poca o nul·la atenció que es presta a la gestió del conflicte, necessària per poder arribar, si pertoca, al consens. Ortí criticava els polítics que confonen el bonisme amb el consens, com si arribar a acords només sigui qüestió de bona voluntat, i deia que, en la societat i en la política, el conflicte és necessari perquè les visions confrontades, que responen a interessos divergents, tots amb una lògica i una raó, emergeixin i es puguin gestionar. El consens, per Ortí, no es pot entendre sense el dissens, i només serà possible com a resultat final d’un procés complex, com un punt de trobada que no resoldrà el conflicte, però el farà gestionable.

Estic convençut que quan Vilafranca defensa la necessitat de diàleg i consens és sincer. Segur que sempre té la porta oberta per parlar amb l’oposició, les vegades que faci falta. I és evident que voldria arribar a un consens per desencallar una situació que no només l’incomoda, sinó que li impossibilita dur a terme el seu projecte de govern. El problema és que no entén, o no accepta, que entre la primera passa, que és la voluntat de dialogar, i la tercera, que és la construcció del consens, hi ha el conflicte.

Vilafranca ha demostrat que no sap gestionar el conflicte. En tot moment ha pretès que l’oposició li aprovàs els comptes del Consell sense condicionar-li els principals projectes de govern, que representen visions divergents i, per tant, en conflicte, sobre el que ha de ser Menorca. I ha actuat com si acceptant unes quantes esmenes, el conflicte ja s’hagués de donar per resolt. Vilafranca ha demostrat també una enorme falta de lideratge, pretenent que fossin els partits de l’oposició els qui posassin damunt la taula els possibles elements per arribar a un acord. El lideratge es demostra amb la capacitat d’avançar-se i fins i tot de descol·locar l’adversari, posant-lo en una situació en què li sigui difícil dir que no. Però Vilafranca mai no ha posat damunt la taula cap proposta que fes possible un acord de mínims.

Guanyar unes eleccions i ser elegit per un càrrec no converteix ningú en un líder, només posa la persona en condicions de convertir-s’hi. Vilafranca té el títol de president del Consell, però d’aquí a liderar Menorca, el viatge és molt llarg. I, fins avui, no sembla que trobi el camí per arribar-hi.

Miquel Àngel Maria Ballester