Els joves i la política: més enllà de la militància

No record exactament quina va ser la primera manifestació a la qual vaig anar. El que sí que record, emperò, és que des que tenc un mínim de consciència política m’ha semblat natural implicar-me en les qüestions que em preocupaven. No ho he fet tota sola: els meus amics sempre m’hi han acompanyat. I, tanmateix, és prou habitual sentir a dir que els joves no estam implicats en la vida política.

Més enllà que moltes vegades aquest comentari ens el facin precisament a nosaltres, que sí que ens mobilitzam, vull començar aquest escrit posant una qüestió damunt la taula: som joves, els meus amics i jo? Realment la generació dels que ja tenim quasi trenta anys, ja hem acabat la formació i ja hem aconseguit —qui més qui manco— una certa estabilitat econòmica encara encarnam l’etiqueta de “joventut”? És evident que tenim problemes i inquietuds compartits amb les generacions posteriors: la precarietat laboral, l’habitatge, el patriarcat, el medi ambient, etc. Amb tot, hauríem de parlar de si totes aquestes qüestions que ens afecten tan directament són problemes que es poden categoritzar dins d’una franja d’edat concreta, o si més aviat es tracta de problemes estructurals de la societat.

Tornem, emperò, a la pregunta en què em vull centrar en aquest breu escrit: els joves estan implicats políticament? Segurament la resposta ràpida de molts de lectors és un no rotund. I segurament tenen raó, com a mínim en part. Ara bé, què vol dir estar implicats políticament? Significa ser conscients de les problemàtiques de la societat? Tenir sensibilitat per qüestions que ens afecten de ple? Militar en qualque partit polític? Fer activisme?

Probablement convindrem a dir que els joves no estan implicats en les estructures polítiques clàssiques. És evident: hi ha pocs militants, les joventuts dels partits són cada vegada més magres, falta renovació generacional arreu, etc. En açò hi estam d’acord. Ara bé, una vegada constatada la situació, tal vegada ens hauríem de demanar per què passa açò. Et pots dedicar de ple a una causa quan tens una situació vital que fa aigües de pertot? L’altre dia llegia la notícia que, segons l’Observatori d’Emancipació de les Illes, els joves d’entre 16 i 29 anys han de dedicar un 108,1% del sou al lloguer. I la cosa no millora en matèria de compra: en l’hipotètic cas que vulguin comprar un habitatge, hi han de destinar el 99,8% del que guanyen.

Realment et pots implicar políticament si amb prou feines tens estabilitat econòmica? Si per molt que hagis estudiat un grau i un màster tot el que aconsegueixes són contractes laborals temporals i precaris? Si, encara que tenguis una feina relativament digna, et costa trobar un lloguer pagable? Reflexionem-hi: l’activisme és, també, una qüestió de classe.

I, tanmateix, crec que sí que els joves s’impliquen en les qüestions que els interessen: fora d’aquestes estructures més clàssiques —partits polítics, ONG, sindicats, etc.—, hi ha tota una sèrie d’espais més o manco formals i més o manco autogestionats on és possible fer activisme, i fer-lo d’una altra manera. Què són, si no, totes les associacions feministes que han anat sorgint els darrers anys? Què era, si no, el moviment Fridays for Future, que lluitava per la justícia climàtica? Què fan, si no, tots els joves que, de manera totalment voluntària i altruista, dediquen hores i hores a l’Espai Mallorca de Barcelona, que vetla per difondre la cultura de les Illes Balears a Catalunya?

Hi ha moltes maneres d’implicar-se políticament. Unes estan més organitzades i són més ambicioses que d’altres —és cert—, però pens que totes són vàlides. Fer activisme no només vol dir pagar quota d’un partit polític: fer activisme també pot ser donar suport a projectes innovadors i compromesos, com la revista Posidònia, o parlar català a aquella amiga de Cuenca que s’acaba d’instal·lar a Menorca. L’activisme pot ser individual, i es fa cada dia.

Tal vegada un error de les estructures polítiques clàssiques ha estat, precisament, no saber veure aquesta mena d’activisme, o no saber-hi dialogar d’igual a igual. En un context en què la desafecció per la política tradicional és més que evident, tal vegada el que hauríem de fer és sortir i veure què passa realment a les places i als carrers. Veure on són els joves i de què parlen quan els donam veu. Tal vegada així veuríem per què no estan implicats políticament, si és que no ho estan.

Gemma Ferrer Carreras