“Diners tornen los malalts sans; moros, jueus e crestians, lleixant a Déu e tots los sants, diners adoren.” (Anselm Turmeda, segle XIV)

Després dels escàndols destapats al Parlament Europeu pel paper dels lobbies al seu si, i concretament per l’anomenat Qatargate i el RabatGate, en els que es va demostrar la compra de voluntats polítiques de determinats eurodiputats amb l’objectiu d’aconseguir suports per promoure o dificultar, respectivament, accions concretes que cercaven afavorir els interessos de Qatar o el Marroc, després que les sospites de maniobres poc clares embrutin la decisió que Aràbia Saudí acollís la Supercopa d’Espanya, i posin de nou Rubiales en el focus de la investigació de la policia anticorrupció per aquest motiu, una notícia apareguda aquests dies als mitjans de comunicació mostra com, de nou, són els diners els que fan prendre decisions que resulten contradictòries en si mateixes.

L’escàndol que implica el fet que Aràbia Saudí sigui escollida per presidir la “Comissió Jurídica i Social de la Dona”, de les Nacions Unides, ha alarmat organitzacions com Amnistia Internacional i Human Rights Watch que han demanat que el nomenament no es faci efectiu tenint en compte la situació en què es troben les dones a aquell país, on la desigualtat entre homes i dones és un fet consagrat per les lleis, i ben visible en la societat per molt que les autoritats saudís hagin pres, fa poc, algun tipus de resolució tendent a rentar la cara al règim sense entrar però en el fons de la qüestió.

Les dues ONGs han esgrimit un argument demolidor a l’hora de demanar als membres de la Comissió que no aprovin el nomenament, afirmant que “La Comissió té un mandat clar per promoure els drets de les dones i la igualtat de gènere i és vital que el president ho defensi”. De res han servit les seves reflexions. Estaven en joc alts interessos d’estat.

No fa massa, Amnistia Internacional publicava un informe sobre la situació de les dones a Aràbia Saudí que arribava a la següent conclusió:

“Néixer dona a Aràbia Saudí suposa néixer amb menys drets que els homes pel simple fet de ser dona. Significa a més viure baix un sistema de tutela masculina que controla i limita la llibertat i autonomia personal. Les dones a Aràbia Saudí no poden prendre decisions pel seu compte, sinó que és un familiar masculí qui decideix en representació seva”

Reconsiderar la decisió, en el si del Consell Econòmic i Social, pot resultar una tasca complexa si tenim en compte que Aràbia Saudí va ser l’única candidatura presentada per ocupar la presidència de la Comissió, però de manera especial per què les autoritats saudís estan disposades a jugar molt fort i emprar tots els ressorts dels quals disposen, que són molts, per consolidar un nomenament que els serveix per blanquejar una imatge com a país, que els interessa molt a l’hora de consolidar el seu paper en l’àmbit internacional.

Una situació semblant es va plantejar quan el Marroc va presentar la seva candidatura a presidir el Consell de Drets Humans de l’ONU, un nomenament gens de acord amb la realitat de la situació dels drets humans al país del Magreb. De manera immediata representants del poble del Sàhara ocupat de manera il·legal pel Marroc, o associacions defensores dels drets dels habitants del Rif, així com nombroses ONGs defensores dels drets humans van aixecar les seves veus per sortir al pas de la proposta, però no obstant tots els arguments usats, la decisió es va prendre en favor de la candidatura del Marroc, amb la qual cosa la sensació va ser la que es posava un llop com a encarregat de la seguretat del ramat d’ovelles.

“Poderoso Caballero, es don dinero” diu el poema de Quevedo musicat per Paco Ibáñez, i una vegada més hem de convenir que la realitat demostra que la dita és més actual que mai.

Qui resulta més perjudicat d’aquest estat de coses són les institucions internacionals, en aquest cas les Nacions Unides que va dilapidant el poc prestigi i la credibilitat que li quedava.

I açò que és més necessari que mai que les institucions com l’ONU es rearmin per encarar amb possibilitats els retrocessos que es donen a bona part del món en matèria de drets humans. Sense anar més enfora en un mateix dia dues notícies mostren exemples flagrants d’aquest retrocés. La primera té l’origen a Rússia, on des del Kremlin han decidit que a partir d’ara rebi el tractament d’“organització terrorista” el moviment LGTB amb tot el que implicarà aquesta decisió a tots els nivells. I la segona te Gambia com a origen, i és que a aquell país africà estan considerant la possibilitat d’aixecar la prohibició de la mutilació genital, un retrocés de 30 anys que possibilitarà que milers de filletes siguin sotmeses a l’ablació, una pràctica prohibida des de fa trenta anys encara que es considera que un 75% de les adolescents l’han patida els darrers anys.

Ramon Orfila Pons.