El monstre ja és aquí

Potser la victòria electoral de Trump i les mesures reaccionàries que ha pres tot just prendre possessió han fet més esmolada l’evidència. Tanmateix, no és necessari observar els EUA per adonar-se de la greu situació que ens pertoca viure.

Arreu del món el discurs lliberticida creix i s’engreixa. La ultradreta va guanyant adeptes, vots i espais de poder i influència. Tots hem pogut escoltar multitud d’analistes polítics intentant destriar-ne les causes (control de les xarxes socials, desconnexió entre ciutadania i classe política, crisi de l’estat del benestar, potenciació de temors a la diferència, apel·lació populista als instints més bàsics, respostes tan simples com falses a preguntes complexes, suport econòmic de grans corporacions...) 

Sens dubte que les causes són múltiples i no seré jo qui tingui la pretensió de fer cap mena d’anàlisi millor. Si més no, per a mi hi ha una característica general que està clara: no hi ha res d’improvisat, al darrere hi ha planificació i estratègia. Que la dreta antidemocràtica governi ja a Itàlia, Hongria, Països Baixos i estigui a tocar a molts d’altres, incloses França i Alemanya, no és només conseqüència de les polítiques portades a terme en cada un d’aquests estats, sinó que respon a una ofensiva global. I això és el que no hem d’obviar.

Quan als anys 20 i 30 del segle passat es donà un fenomen similar, les forces democràtiques no tingueren prou múscul per barrar-los el pas. Cal recordar, malgrat que s’hagi repetit moltes vegades, que el nazisme fou la força política més votada a l’Alemanya del 1932 i que, a l’any següent, Hitler obtingué el poder dictatorial amb una votació parlamentària.

No vivim, és cert, circumstàncies idèntiques, però a parer meu el full de ruta és similar: utilitzar els mecanismes i les garanties que ofereix el sistema democràtic per demolir-lo. És, de fet, la ben coneguda paradoxa de Karl Popper que declara que si una societat és il·limitadament tolerant, la seva capacitat de ser tolerant finalment serà reduïda o destruïda pels intolerants. Popper va concloure que, encara que sembla paradoxal, per mantenir una societat tolerant, la societat ha de ser intolerant amb la intolerància.

En aquestes estem i no ens hem de fer ulls clucs a la realitat. He sentit dir moltes vegades que això no pot passar, és el mateix que deien els demòcrates que acabaren assassinats pels règims feixistes del segle XX. No només sí que pot passar, és que ja està passant.

No tinc cap recepta miraculosa de com actuar, no crec que ningú pugui tenir-la. Això no obstant, la primera passa és tan clara com necessària, no negar l’evidència. Hem de ser conscients que el monstre va creixent i no hem de tenir por de mirar-lo als ulls. Si no ho fem amb urgència quan ens hi posem potser ja serà massa tard, ens haurà engolit.

Des de l’esquerra hem de cercar fórmules per frenar a la bèstia, des de l’esquerra sobiranista més encara, ja que som l’encarnació dels trets més odiats pel feixisme: el progressisme democràtic i la reivindicació nacional.

De fet, hauria d’incloure en aquesta emergència a tots els partits demòcrates, i en alguns països segur que és així, però malauradament por em fa que el Partit Popular no tingui més afinitats amb el monstre que amb els qui volen combatre’l.

És urgent, llavors, no mirar cap a una altra banda, no deixar-ho per a més endavant. És urgent. Cal rearmar-se ideològicament, cal modificar els nostres esquemes de pensament, cal organitzar-se. Ens hi jugam la vida, literalment.

Eduard Riudavets