El (nou) Congrés de Cultura Catalana i la necessitat de teixir xarxa

Aquest cap de setmana he estat a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, en unes jornades de convivència i treball organitzades pel nou Congrés de Cultura Catalana. A molts de lectors els deu sonar aquesta denominació, i de segur que la relacionen amb un fet cabdal de la nostra cultura i la nostra identitat com a país. En efecte, el primer Congrés de Cultura Catalana (CCC), que va tenir lloc entre els anys 1975 i 1977, va ser un esdeveniment clau i de gran impacte per a l’esdevenir dels Països Catalans. Nascuda des de la societat civil, aquesta iniciativa col·lectiva i de gran abast —va englobar tots els territoris del domini lingüístic català— partia de la necessitat d’articular una proposta d’actuació política conjunta, i de recuperar la catalanitat com a eix vertebrador d’uns Països Catalans que tot just sortien dels anys foscos de la dictadura. En aquell context de transició, on tot estava per fer i tot era possible —o almenys açò semblava—, el Congrés de Cultura Catalana va mobilitzar milers de persones per debatre com hauria de ser la societat catalana en un context democràtic. 

A la iniciativa s’hi van adherir tots els territoris del domini lingüístic català. A Menorca, el CCC va agafar força gràcies a l’impuls d’entitats com l’Obra Cultural Balear de Menorca, Joventuts Musicals de Ciutadella, Joventuts Musicals de Maó, diversos cineclubs, Colònies d’Estiu i la companyia de teatre Delfí Serra. La incidència a ca nostra d’aquest esdeveniment va ser notòria, com destaca Nel Martí en aquest apunt del seu blog. No m’estendré més en aquesta qüestió, però us recoman de llegir el llibre Reinventar-nos per ser un (nou) país: el Congrés de Cultura Catalana a Menorca (1975-1977), també de Nel Martí.

Cinquanta anys després d’aquest esdeveniment cabdal per a la nostra història, el nou Congrés de Cultura Catalana sorgeix com “un espai obert de trobada on recuperar l’autoestima col·lectiva”, i també es proposa “ser la llavor per generar noves il·lusions, nous horitzons, nous espais i nous lideratges”. “Quin país volem els propers 50 anys? Quins reptes afrontem com a societat? Quin marc compartit imaginem per conviure i prosperar? Com ens hem de mantenir, comunicar, cuidar, cohesionar? Qui som ‘nosaltres’?” Aquestes són les preguntes que planteja aquest nou CCC, en una clara invitació al debat col·lectiu i a l’acció.

És dins d’aquesta nova iniciativa —sorgida altra vegada de la societat civil— que s’han emmarcat les jornades “Això no és un congrés: els joves dels Països Catalans en connexió”, que han tingut lloc a Horta de Sant Joan els dies 27, 28 i 29 de juny. Durant tot el cap de setmana, una cinquantena de joves d’arreu dels Països Catalans ens hem reunit per debatre qui som, què som, quines dificultats i fortaleses tenim, i què hem de fer a partir d’ara. Ha estat un cap de setmana de treball, sí, però també de connexió i de teixir xarxes. Durant 48 hores, aquest grup de joves —de formació i d’inquietuds personals molt diverses— hem conviscut, ens hem conegut i ens hem adonat de la importància d’unir esforços, de mantenir connexions i d’articular xarxes arreu dels Països Catalans per fer front a uns problemes que clarament són compartits.

Hem tractat temes com la situació sociolingüística, el context polític actual, la crisi ambiental, el repte de la immigració, l’estat de la cultura catalana o la desconnexió entre territoris. Hem posat en comú inquietuds i esperances. Hem debatut i hem confrontat idees. Hem vist iniciatives semblants en diferents punts del territori, i hem decidit bastir ponts per fer-les més fortes. I, sobretot, hem compartit espais i rialles, hem conegut un territori que per a molts ens era desconegut, i hem fet xarxa.

Del cap de setmana ens enduim la feina de continuar construint ponts, de seguir sumant persones a aquest projecte, i de rompre la desconnexió que hi ha actualment arreu dels Països Catalans. També ens enduim l’autocrítica necessària de la poca diversitat en aquest espai de trobada. S’han trobat a faltar veus que tenen moltes coses a dir sobre tota aquesta qüestió i que sovint no troben l’espai per fer-ho. Perquè els Països Catalans han de ser necessàriament diversos, integradors, antiracistes, antifeixistes i transfeministes. No pot ser d’altra manera.

A partir d’ara, el pròxim pas és continuar la feina i estendre l’espurna del nou Congrés de Cultura Catalana arreu del territori. Fer-nos nostre aquest projecte col·lectiu i projectar-lo també a ca nostra. Hem de ser part activa d’aquest procés de redescoberta, redefinició i empoderament, i ho hem de fer des de la societat civil i de manera coordinada arreu dels Països Catalans. Només d’aquesta manera podrem aconseguir transformar els reptes en oportunitats.

Gemma Ferrer