El poder del compromís social

Des de la nostra infància la vida ens va deixondint multitud de desitjos, il·lusions, fantasies -que amb el temps es renoven i van enriquint la nostra personalitat-... emperò de totes aquestes vivències si algú ens demana quantes n’hem arribat a transformar en compromisos concrets, probablement el nombre que donarem no sigui gaire elevat (i és que la bellesa del món eteri sempre ens resulta més fascinant que no el fer mans i mànigues per aconseguir una fita a llarg termini). Sabem que la natura no ens ho posa fàcil, que forma part del nostre ADN el donar una resposta immediata als desitjos que se’ns presenten i, en canvi, el posar-nos a treballar per assolir quelcom a llarg termini ens suposa un esforç bastant més llemuc.

I és que comprometre’s amb un projecte ens suposa dedicació, temps, esforç, haver de prioritzar... i no tothom està disposat a dedicar esforços de manera continuada a un mateix projecte; i no parlem de si el projecte respon a un compromís social -els que van més enllà de la pròpia persona- amb una comunitat, una ONG, un sindicat, un partit polític... pel qual també hi has de tenir en compte el saber compartir objectius, arribar a acords... els compromisos amb un grup de persones poden resultar molt més complexos, encara que els resultats també poden ser molt més ambiciosos.

En l’àmbit públic recurrentment els compromisos individuals s’han assumit perquè implicaven obtenir un cert estatus social -una bona posició dins una empresa, una institució...- és a dir, per aconseguir un rol de poder. Molt probablement, amb unes dècades, aquesta finalitat individualista dominadora haurà virat cap a altres direccions més cooperadores i integradores. Tanmateix, l’elecció dels compromisos individuals és lliure, cadascú és lliure d’embarcar-se en aquells projectes que troba legítims, ja siguin individuals com col·lectius... i posar en pràctica els propis valors. Ara bé, sense compromís és impossible fer realitat qualsevol projecte.

Com ens indica Francesc Torralba (2012), els “escuts” amb els que sovint ens guarnim les persones per evitar comprometre’ns són: “La por a la decepció, al temps perdut, és el principal antídot al compromís, juntament amb la peresa. (...) Hi ha qui espera, sempre, l’adveniment d’una situació ideal per comprometre’s i, mentre espera que arribi, no es compromet mai, perquè la conjuntura no és la idònia. El puritanisme és un poderós antídot del compromís.” Argumenta també Torralba que per tirar endavant amb els nostres compromisos ens cal fer renúncies: “Tot compromís comporta renúncies. Renunciar pot semblar, d’entrada, un acte de covardia, una expressió de pusil·lanimitat, però va unit íntimament a la llibertat responsable. Ser lliure és, al capdavall, escollir quines renúncies estic disposat a fer en la vida.”

Una volta ja hem fet la passa de comprometre’ns amb un projecte -és a dir, ens hem retirat els “escuts” que ens limitaven i hem acceptat determinades renúncies-, les persones hi solen abocar tota la seva saviesa -els coneixements que poden fer avançar aquell projecte-, la seva consciència -la responsabilitat de fer-ho bé- i la seva passió -sense que ens commogui o ens interpel·li el compromís és probable que aquest no vagi gaire enfora-. Una de les característiques importants que té comprometre’s és que els compromisos basteixen de realitat la nostra consciència, i aquesta transferència a la realitat generalment sol resultar bastant plaent.

Si donam una ullada al món actual, hi podem observar països que són confessionals (poc més d’una trentena), és a dir, països que tenen una religió concreta com a oficial -amb diferents graus de transcendència en la vida pública-. Les religions, siguin o no oficials en un país, es caracteritzen per demanar als seus feligresos uns compromisos vitals concrets (sense compromisos vitals la fe no tindria gaire sentit...).

Per altra banda, avui dia una gran majoria dels estats són laics (és a dir, no s’hi permet la ingerència de les religions en la presa de decisions governamental). Com ens explica Yuval Noah Harari (2018): “El laïcisme ens subministra tots els valors que necessitam. [Emperò matisa un detall que és prou significatiu...] Molts valors laics són compartits per diverses tradicions religioses.”

Harari detalla profusament com és el “codi laic”, que vindria a ser el conjunt de valors predominants que guien a les persones laiques: “El compromís laic més important és amb la veritat, que es basa en l’observació i l’evidència en comptes de basar-se simplement en la fe. (...) Els laics no santifiquen cap grup, persona o llibre com si aquest grup, persona o llibre tinguessin en exclusiva la custòdia de la veritat. (...) L’altre compromís essencial dels laics és la compassió. L’ètica laica no se sustenta en l’obediència als edictes d’un o altre déu, sinó en una fonda percepció del sofriment. (...) El doble compromís amb la veritat i la compassió acaba també sent un compromís amb la igualtat. El patiment és el patiment, no importa qui l’experimenti i el coneixement és el coneixement, no importa qui el descobreixi. (...) En darrer lloc els laics aprecien la responsabilitat. No creuen en cap poder superior que tingui cura del món, castigui els malvats, premiï els justos i els protegeixi de la fam, les epidèmies o la guerra. I per això nosaltres, els mortals de carn i ossos, hem de fer-nos plenament responsables de tot el que fem (o no fem). Si el món és ple de misèries, és el nostre deure trobar-hi solució.”

Posant en pràctica aquest conjunt de valors les persones laiques defugen investir amb l’autoritat absoluta cap text, institució o líder com a jutge suprem d’allò que és veritat i correcte. I aquesta circumstància no és una circumstància menor en el dia a dia de les persones laiques i els compromisos que van prenent.

Durant segles, s’ha exclòs sistemàticament a la meitat de la població -a les dones- de poder assumir compromisos públics, perquè aquests estaven reservats exclusivament als homes. Les dones, fins fa poques dècades, han hagut de satisfer els seus compromisos vitals en l’àmbit privat, i en aquest hi han desenvolupat una sèrie de valors, com són l’empatia, la generositat, la confiança, la solidaritat, el treball en equip... valors que avui dia es reivindiquen per a que formin part de l’àmbit públic. Com bé explica Jenn Díaz (2020), el traspàs de tots aquests valors del gueto familiar a l’espai de poder no serà immediat. I costarà, perquè encara no esteim disposats a validar l’escena d’un líder que plora... Aquests valors traslladats a la política estan generant noves maneres d’entendre i gestionar els recursos públics.

Fent un parèntesi, per desempallegant-nos una mica del nostre egocentrisme com a espècie (i detenint-nos per un moment en la saviesa de la natura), cal tenir present que altres espècies animals no en queden al marge de configurar el seu propi codi ètic; de fet, mamífers socials com els llops, els dofins o els micos, tenen també uns codis ètics, que han adaptat al llarg del temps per afavorir la cooperació dins el grup.

Retornant al fil dels lligams entre compromís i política, i observant la deriva que estan prenent diverses democràcies, és substancial destacar la necessitat que els governs ho posin tot a l’abast per aplanar el camí al compromís social de les persones. Els distints nivells de govern, des dels ajuntaments fins als governs estatals, han de donar suport -dedicant-hi tot l’espectre de recursos possible- per a que les entitats i organitzacions independents puguin portar a terme els seus objectius (sempre que aquests no atemptin contra la dignitat de les persones -aquest seria un altre tema...-).

Sabem que un dels poders més rellevants de que disposam les persones és el d’agrupar-nos i defensar quelcom en comú per fer realitat diferents iniciatives... I també sabem que els governs autòcrates -en els quals s’estan transformant diverses democràcies occidentals-, fan el possible per a que no hi hagi organització més enllà del govern, perquè saben que les entitats i organitzacions poden fer moure els governs en direccions imprevistes. És fonamental, per tant, que les persones que estimen les seves democràcies estiguin vigilants a les limitacions per a que s’organitzi la ciutadania.

Com sabem, la legislació d’un país democràtic no pot obligar a la població a prendre determinats compromisos, encara que sí li pot exigir haver de complir amb nombroses obligacions. Perquè el compromís individual va lligat a la consciència i la consciència de les persones és lliure.

Si ens deturam en el dia a dia de la gestió dels recursos públics cal exigir que aquesta sigui molt transparent amb els compromisos que es prenen -i amb qui es prenen...- i no s’ha de voler confondre al personal amb “compromisos” quan es tracta de “promeses”. Les promeses formen part de la comunicació habitual de la política (sempre sol resultar més fàcil -i enlluernador- que el retre comptes), i les promeses haurien d’estar vinculades amb compromisos concrets -recordem que comprometre’s implica el projectar com es farà realitat aquell objectiu...-. Avui dia, en política -i en molts altres àmbits...- ja sabem que abunden més les promeses que els compromisos (ai, del consumisme en la comunicació política...).

Ja per anar finalitzant, algunes persones sàvies expliquen que per tal de sentir-nos persones completes ens cal un compromís a distints nivells: amb la família, les amistats, la comunitat, la professió, el país, la humanitat i el planeta Terra. Certament, no és fàcil comprometre’s a tots aquests nivells, ara bé, hem de valorar que la nostra consciència es sentirà més realitzada en tots aquests nivells -amb totes les potencialitats que aquest fet comporta...-.

Com diu la saviesa popular, vigilau i no faceu com aquell que “encara no veu es bast i ja sua”, que sinó us quedareu en l’enlluernador món de les il·lusions. Salut, coratge i compromís!

Magí Muñoz.