El repte català (l’endemà de les eleccions)

Ja fa setmanes que les enquestes donen per descomptat que el PSC serà el partit més votat i el que traurà més escons, dues coses que no sempre van juntes. Els darrers sondeigs apunten que hi ajudarà, poc o molt, la jugada dels Cinc Dies. Els de Pedro Sánchez, no els d’Adriano Celentano a la pel·lícula de Dario Argento. També sembla clar és que el PSC no podrà governar tot sol, però no està escrit que Salvador Illa hagi de ser el nou president de la Generalitat. Si es dona una majoria independentista —sembla difícil, però no és impossible— la pressió sobre els dos principals partits independentistes a l’hora de triar soci serà enorme. I més enllà de la retòrica de campanya, els darrers anys ja hem vist que una cosa és açò, la campanya, i una altra la política de l’endemà.

I és que més enllà de qui i de com serà el nou govern de la Generalitat, diumenge també es decideix com serà la política catalana durant el cicle que comença dilluns, sobretot per la banda de l’independentisme.

És possible que continuï amb les característiques que ha tingut durant la darrera etapa, sota la presidència de Pere Aragonès. Esquerra ha pagat el preu d’haver decidit —no ara, sinó fa tres anys, quan va assumir la presidència de la Generalitat—que mentre no es donin les mínimes condicions per tornar a plantejar un pols amb l’Estat, el país no es pot abandonar a la seva sort. Després de la borrosa, erràtica i improductiva etapa d’unitat independentista amb el president Torra, Esquerra va decidir tocar de peus a terra. I en política, el realisme sempre té un cost, perquè et diuen, com a la cançó de Lluís Llach, que no abarateixis el somni. Però a Esquerra tenen clar que aquest és el camí que cal seguir, i el seu lema de campanya, “Al costat de la gent”, expressa aquesta voluntat: sense renunciar a la independència ni deixar de treballar-hi, ara toca fer feina per resoldre els problemes de la gent i preparar la Catalunya del futur.

En contrast amb aquest pragmatisme, Puigdemont ha tirat del discurs emocional i èpic. Ho tenia fàcil: des de la sortida de Junts del Govern de la Generalitat ha pogut criticar sense hipoteques el pragmatisme d’Aragonès, i presentar-se com l’autèntic independentista enfront dels republicans, presentant-los, justament, com els qui han abaratit el somni i s’han conformat amb una governança de gestió autonomista.

Fins quan Junts podrà mantenir aquest relat? Sens dubte, si pretenen governar, sigui amb el soci que sigui, la metzina s’acabarà tot d’una: el relat èpic i maximalista només es pot continuar fent si no t’hi jugues res, si no jugues a res, si et quedes, per opció o perquè no et queda més remei, a l’oposició. A no ser que Puigdemont vulgui fer un Torra 2.0, però no l’hi veig. Més aviat crec que si Junts té possibilitats de governar, no tornarem a veure un nou Puigdemont del Procés, sinó un Puigdemont Convergent, més disposat a pescar peixos al cove i aconseguir dividends que a jugar-se el coll. Jordi Pujol també ho veu, i per açò fa una setmana, en un sopar de militants de Junts a Martorell, ho va proclamar en el seu millor estil: “Ara toca Junts, i votaré en Puigdemont”.

Bé, només hi queden quatre dies per comptar els vots. A partir de dilluns tot serà una altra cosa, i ves a saber si encara sonarà un bonus track per sorpresa.

Miquel Àngel Maria