Reflexions presidencials que no convencen els seus i un rei que pelava faves

En plena ressaca per la crisi emocional creada per l’anunci-sorpresa del període d’autoreflexió de Pedro Sánchez, solucionada amb l’anunci gens sorpresiu que el que realment vol el president és quedar-se al davant del Gobierno de España el màxim temps possible, açò sí, reclamant de l’oposició un a temperament de les seves crítiques, i quasi coincidint en el temps, els seus deixebles l’han tornat a desmentir, dit en altres paraules, l’han fet posar vermell.

Així, mentre Sánchez demanava aturar la màquina del fang dels insults que s’han prodigat els darrers temps des dels altaveus de les institucions públiques, el ministre Oscar Puente, en un acte dirigit a joves socialistes, ha arribat a acusar Milei, el president d’Argentina, “d’ingerir substàncies”, o el que és el mateix, d’esnifar algun producte al·lucinogen que el faria desvariar. I no els vull amagar que segurament jo mateix, i ben segur que molts de vostès, han pensat el mateix escoltant, en els moments de màxima inspiració del dirigent argentí, com aquest es prodiga sovint desbarrant sense control. Però m’han de reconèixer que en boca d’un ministre, a un acte públic, i després de la reflexió presidencial reclamant mesura i contenció, la intervenció del ministre resulta contradictòria amb el que reclama el seu cap de files, per molt que, ben segur, les paraules de Puente vagin provocar una rialla entre el jovent que l’escoltava esperant algun dels acudits que han fet famós el ministre.

Però és que, al cap d’un parell de dies més, ha estat un dels candidats del PSC, si bé relegat als darrers llocs de la llista, i dirigent d’UGT a Catalunya el que s’ha tornat a enfangar fent befa dels presumptes pixums i cagarrines que va atribuir al candidat Puigdemont, quan aquest va optar per l’exili en plena persecució dels dirigents catalans independentistes per part de policies patriòtiques i agents d’una intel·ligència sense pàtria. I aquesta vegada el fang ha embrutat l’uniforme de fer campanya que llueix Illa i ha enfangat el mateix president Sánchez que, d’ençà que va acabar de reflexionar s’ha entregat en cos i ànima a fer campanya a les eleccions catalanes, açò sí, ell amb bones i educades paraules i predicant i prometent la concòrdia si els seus arriben a governar la Generalitat.

Un bon motiu perquè Sánchez es torni a tancar a reflexionar i, aquesta vegada fer-ho de manera pública i oberta, sobre els fangs i els encarregats d’espargir-los embrutant una pràctica tan noble com hauria de ser la pràctica de la política, entesa com el compromís amb la cosa pública.

Mirat des de la distància, pots arribar a la conclusió que amb amics i companys de partit com els esmentats, Sánchez no necessita l’enemic del PP o VOX per clamorejar dins el fang. I mira que aquesta vegada les reaccions de la dreta a les declaracions del president sobre la necessitat d’una regeneració de la política, ho eren poc creïbles i poc convincents.

Tenc un bon amic que, parlant de les desgraciades intervencions públiques de determinats polítics, reclama sempre als representants institucionals una rigorositat que cada vegada és més infreqüent, i atribueix a les frisseres a l’hora de fer pronunciaments el contingut desgraciat de moltes declaracions, i acaba recomanant que “si s’aturessin a reflexionar quines reaccions provocaran amb les seves paraules, molts d’ells s’estimarien més callar i tots hi guanyaríem”, idò la facilitat de paraula i la capacitat de reaccionar de manera ràpida no es pot confondre amb la lleugeresa en el contingut de les reaccions, si no volem fer cert aquell acudit que acusa els polítics de ser més ràpids amb la llengua que amb el cervell.

Idò, en aquest país de pandereta en el que ens ha tocat viure, la manca de reflexió i la nul·la pràctica de contrastar les informacions que avui dia vessen per tots els costats, especialment per les xarxes, és una pràctica tan quotidiana que el primer a protagonitzar-la és el mateix monarca i Cap de l’Estat, Felip VI a qui, com si no tingués res més a fer, se li ha ocorregut atorgar el títol de Reial, a la fantasmal “Acadèmi de sa llengo Baléà” basant-se segons han afirmat des de la Zarzuela, en uns informes que, açò sí, s’han negat a fer públics, no sigui que encara fos pitjor. No hi fa res que la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, afirmi sense embuts que la llengua de les Balears és el català, no importa que la Universitat de les Illes defensi aquest contingut de l’Estatut, el monarca Borbó, quan se li han demanat explicacions s’ha reiterat en la concessió fent el desentès fins i tot davant les declaracions del Govern PP-VOX de les Illes. El rei Borbó deu pensar que per açò és rei, per poder dir i fer allò que el vengui de gust, peti qui peti. Per cert, deu ser republicà el Ciutadà Borbó, que tant s’esforça per desprestigiar la monarquia?

Serà interessant conèixer que en pensa d’aquesta bajanada el Govern de l’Estat que, se suposa, és qui supervisa i dona el plàcet a les declaracions del rei.

Amb aquest percal difícilment s’hi poden fer massa coses i molt em tem que les suposades reflexions presidencials sobre pretingudes regeneracions de la política quedin en un no res, i que el fang, tot i viure una de les pitjors sequeres dels darrers anys continuarà embrutant la pràctica d’un dels oficis més nobles, el de preocupar-se i ocupar-se de la “polis”, és a dir, de la ciutat i per extensió de l’Estat.

Bé anam si no tombam, deia aquell, mentre tenia dues rodes dins sa síquia.

Ramon Orfila i Pons