Els drets humans i la geoestratègia

Tot just ha passat el 76 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, sorprèn la diferent vara de mesurar emprada des de molts governs, que en teoria es reclamen defensors de la seva vigència i necessitat, a l’hora de tractar vulneracions estridents que són tractades de manera diferent segons el seu origen.

Aquests dies, per exemple, s’han anunciat des de la Unió Europea noves sancions contra Rússia per la seva invasió d’Ucraïna, una actitud que em sembla especialment oportuna si tenim en compte que la guerra d’agressió d’un país contra un altre, amb tot el que implica de sofriments causats a la població civil, representa la mare de totes les vulneracions dels drets de les persones a la zona afectada i en aquest sentit les condemnes, acompanyades de sancions, poden representar una pressió dissuasiva que faci recapacitar els governants sobre l’ús de la força per imposar els seus criteris i les seves reclamacions territorials.

No obstant això, no em puc deixar de demanar pels motius que poden justificar que la mateixa mesura no s’apliqui a realitats semblants existents a altres zones com són Palestina o el Sàhara Occidental. En el primer cas els atacs de l’exèrcit d’Israel contra la població civil palestina a Gaza o a Cisjordània ha causat ja més de 44.000 morts, majoritàriament fillets i filletes, i els governs de la mateixa Europa que s’esbrella les vestidures davant la guerra d’Ucraïna callen com a morts mentre les empreses, d’Europa i els EUA, fabricants d’armes, continuen el comerç mortífer, proporcionant les bombes destructores a un Netanyahu condemnat per la Cort Internacional de la Haia “com a superior responsable civil pel crim de guerra de dirigir atacs deliberats contra la població civil”.

En el cas del Sàhara Occidental, una realitat que ens és encara més propera per l’existència d’uns lligams històrics amb l’Estat Espanyol, les vulneracions constants dels drets humans a la zona ocupada il·legalment pel Marroc, denunciades de manera pública i aportades al Ministeri d’Exteriors espanyol per part de les organitzacions solidàries amb el poble Sahrauí, no sols no provoquen cap classe de reacció per part de l’Executiu sinó que s’ignoren de manera absoluta o reben la típica resposta pseudodiplomàtica que és una qüestió interna d’un altre país i que la política de no-ingerència impedeix actuar el govern espanyol.

Així s’han donat, de manera recent, expulsions al Marroc de sahrauís demandants d’asil polític tot i saber que amb tota probabilitat serien detinguts, sotmesos a tortures i finalment condemnats a dures penes de presó, i cada vegada que s’han denunciat violacions dels drets humans a sahrauís que encara conserven el seu DNI i passaport espanyol, els "Marlaska" o "Albares" de torn han procurat no implicar-se en la qüestió. El mateix Marlaska que, quan actuava com a magistrat a l’Audiència Nacional va establir en una interlocutòria la vigència de la responsabilitat del Govern Espanyol en el procés inacabat de descolonització de l’antiga colònia espanyola, i al que ara les vestimentes de ministre li modifiquen la percepció.

No tenen la mateixa importància, considerats des d’una perspectiva humanitària, la població civil palestina o Sahrauí que la d’Ucraïna? No tenen els mateixos drets vistos des de la universalitat dels drets humans ¿On queden les manifestacions de l’alt representant per a la política exterior de la Unió Europea que, amb motiu del 75 aniversari de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, es reiterava en el compromís ineludible de les autoritats d’Europa en la defensa universal dels drets de les persones, afirmant que “els Estats no es poden amagar darrere la sobirania nacional pel que fa als drets humans”?

El recent Congrés del PSOE ha rebutjat les propostes presentades per les delegacions de les Balears, Aragó i el País Basc, que reclamaven recuperar la posició política tradicional del partit i del Govern, respecte del Sàhara, i tornar al posicionament de donar suport a la celebració d’un referèndum auspiciat per les Nacions Unides. De tal manera que el tema del Sàhara, no apareix en aquests termes en el document final. I tot això sense explicacions que aclareixin els motius d’un canvi polític tant radical, de tal manera que és lògic que ens demanem quan els dirigents del PSOE, que avui ostenten la presidència del govern de l’Estat, ens han enganat respecte dels motius del seu posicionament, quan fa pocs anys a cada congrés del partit defensaven el dret d’autodeterminació del poble del Sàhara d’acord amb la doctrina i les resolucions de les Nacions Unides o ara que, simplement, opinen que l’antiga colònia espanyola forma part del regne del Marroc, pensi el que pensi el poble sahrauí?

Ramon Orfila i Pons