Els prínceps i les institucions

De segur que molts ja us heu temut de la novetat editorial d’aquest mes d’octubre: s’ha publicat una versió en menorquí del que segurament és el conte més universal dels nostres temps. Sí, sí, la famosa historieta d’Antoine de Saint-Exupéry ha estat editada en el nostre dialecte com Es principet. El primer que deu sobtar el lector menorquí és precisament el títol d’aquesta nova edició. Per què principet? Per què no petit príncep, que em sembla una forma perfectíssimament menorquina? O príncep petit, fins i tot. Però principet? Realment els menorquins empram aquest diminutiu? Primera notícia que en tenc després d’anys d’estudiar la llengua pròpia i de parar l’orella pel carrer com a defecte professional.

D’entrada, el que em sembla aquest títol és una clara declaració d’intencions: aquesta forma, que sincerament consider artificial, allunya la versió menorquina de les edicions catalanes (i també de l’original i de la majoria de traduccions que se n’han fet, valgui a remarcar-ho) i l’aproxima directament a la versió en castellà (titulada, com bé sabeu, El principito). En una peça publicada fa uns dies al diari Menorca, s’explicava que Sili Pons, l’encarregada del text en menorquí, s’ha basat principalment en una versió mallorquina de l’obreta. També s’ha ajudat de l’edició en català: entre les dues versions ha anat adaptant el text “a la modalitat de Menorca: pronoms, formes verbals i tot el lèxic de l’illa”, afirma Pons. No em consta que al llibre s’expliqui quins criteris ha seguit Sili Pons per fer aquesta adaptació: s’ha fonamentat en arguments lingüístics sòlids?, ha tingut en compte la variació interna de l’illa?, i què ha fet amb fenòmens en clar retrocés?, quina és aquesta “modalitat de Menorca” que s’ha fixat en el text? M’agradarà veure, per exemple, com s’ha adaptat la famosa frase “l’essentiel est invisible pour les yeux”. 

Però és una cosa realment excepcional el fet que s’hagi publicat una versió menorquina de Le Petit prince? Tal vegada el lector ja n’és conscient, però em sembla que val la pena de recordar que aquest text ha estat traduït i adaptat a incomptables llengües i parlars d’arreu del món. Fent una cerca ràpida a internet en trob edicions en dàrija, en flamenc oriental de Gant i en alguerès. A casa en corren un en napolità i un en aranès, de fet. Fins i tot, algunes d’aquestes edicions (adreçades en general a un públic col·leccionista) tenen un valor quasi arqueològic i testimonial de parlars que estan en vies d’extinció o que directament ja han desaparegut (pens, per exemple, en les edicions en egipci antic o alt alemany antic).

Per tant, el fet que s’hagi publicat una edició en menorquí d’aquesta obreta no ens hauria de semblar, d’entrada, una cosa excepcional. El que pens que ens ha d’alertar, emperò, és que aquesta edició vengui avalada per una institució com el Consell Insular de Menorca, i més particularment per l’actual conseller de Cultura, Educació, Joventut i Esports. Sembla que l’edició ha rebut alguna mena de suport de la nostra màxima institució. Caldria veure amb quines condicions i en quina mesura hi ha contribuït, i què n’ha dit el Servei Lingüístic de la casa (si és que hi ha tingut qualque cosa a dir). Però la intervenció del Consell Insular no acaba aquí: el mateix Joan Pons Torres és qui signa el brevíssim pròleg d’aquesta edició. Escrit en article salat i signat no a títol personal sinó amb el càrrec institucional, el pròleg de Pons Torres celebra que els infants menorquins puguin “llegir Es Principet en pla, en es nostre dialecte matern”, i afirma que estam davant d’una “fantàstica traducció [sic] a càrrec de Sili Pons, revisada pes reconegudíssim escriptor insular Pau Faner. Tot un luxe”. 

Tenint en compte tot açò, i sense oblidar ni un segon la llarga trajectòria de Joan Pons Torres com a defensor del secessionisme més nostrat, em sembla evident que no estam davant d’un text innocent amb un objectiu purament lingüístic: crec que es pot dir obertament que es tracta d’una clara estratègia política. No és cap novetat que la política lingüística del Consell Insular actual té una clara voluntat de degradar la llengua pròpia. Amb Eloi Bellés en parlàvem fa uns mesos a la revista Posidònia. Em reiter en el que vam dir en aquell article: darrere del foment de la modalitat insular pròpia, el que fa realment el Consell Insular és difondre un model menorquí folkloritzant i col·loquialitzant que ens allunya de la resta de parlars catalans i que persegueix, com a objectiu últim, la subordinació a la llengua que es considera realment important (evidentment, “la lengua de todos”). Ja ho deia l’enyoradíssim Joan F. López Casasnovas: “Contra els qui diuen defensar les ‘modalitats balears’ negant al català el registre estàndard i la consegüent normativa, pensem que l’arbre de la llengua té unes arrels comunes i un tronc únic que assegura la vitalitat de totes les seues branques i l’esponerosa manifestació de les seues fulles. Negar els elements comuns i unitaris de l’idioma és ofegar la seua saba i condemnar-lo a morir escarransit. Com expressa el símbol vegetal del poema de Joan Alcover, la Balanguera ‘sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar’”. Crec que avui, més que mai, hem de tenir ben presents aquestes sàvies paraules.
 

Gemma Ferrer