Sàhara, una proposta perillosa

Dia 16 d’aquest mes analitzàvem en un article d’opinió emès a Ràdio Menorca Cadena SER (“No existeixen les casualitats en la política internacional”) els darrers moviments diplomàtics de França i els EUA sobre la qüestió del Sàhara Occidental, en els que els governs d’ambdós països manifestaven el seu suport a la proposta  d’autonomia pel Sàhara Occidental, del Rei del Marroc, insistint en el fet que havia arribat l’hora de donar una sortida “duradora en el temps, pactada i digna” a un conflicte que s'allarga des de fa 50 anys. I apuntàvem que la coincidència d’aquests plantejaments amb el gir polític, en el mateix sentit, de Pedro Sánchez, i el fet que aquests dies l’enviat especial de l’ONU Stefan de Mistura es trobava a la zona, entrevistant-se amb el Govern del Marroc i la direcció del Front Polisario, feia pensar que s’estava a punt de fer-se pública una nova proposta de solució, adreçada a les parts i al Consell de Seguretat.

Idò la proposta s’ha presentat, dijous passat i a porta tancada, al Consell de Seguretat de l’ONU, i ha consistit en una solució basada en la partició del territori, deixant la part Nord del Sàhara Occidental en mans del Marroc i la part Sud com un estat independent controlat pel Front Polisario. Deixant, això no obstant, clar que cap de les dues parts l’han acceptat i que, la proposta marroquina estava necessitada de més concreció atès que es reduïa a un pla contingut en sols tres fulls.

Al cap de pocs dies i atesa la fulminant reacció del Front Polisario i del Govern del Marroc en contra de la proposta, l’ONU ha volgut matisar que, en realitat, no es tractava d’una proposta formal sinó d’una reflexió de De Mistura per provocar un debat atès que des de fa anys no s’ha produït un sol avanç en la resolució d’un conflicte que, ben al contrari, veu com es torna a escalar des de la perspectiva de l’enfrontament armat.

Sorprèn el contingut de la proposta que, d’altra banda, sols ve a reproduir una part de la sortida presentada fa anys per al llavors enviat especial James Baker, sense èxit. I es basa en la mateixa fal·làcia destinada a acontentar les dues parts en pugna, ja que l’aplicació de la doctrina de les Nacions Unides pels territoris no autònoms i, per tant, “pendents de finalitzar el seu procés de descolonització” es duria a terme sols a una part del territori a descolonitzar i, per tant, comptaria sols amb la participació d’una part de la població sahrauí, mentre que l’altra romandria com a part del Marroc, pensin el que pensin els sahrauís que hi viuen. De fet, l’únic dret que tindrien els sahrauís seria el de decidir a quina de les dues parts del territori volen viure, amb tot el que això pot implicar de desplaçaments de població i d’abandonament de les llars per part de moltes famílies sense cap perspectiva de futur.

És bon recordar en aquest sentit que una proposta semblant, el 1947 a Palestina,  va tenir com a conseqüència la creació de l’Estat d’Israel, però mai es va correspondre amb la creació efectiva d’un Estat Palestí, i les conseqüències d’un desplaçament de població palestina, La Nabka, s’ha saldat amb un enfrontament entre poblacions que encara continua i que en la darrera de les crisis que s’han viscut està causant més de 42.000 morts palestins.

Ningú, ningú, pot usurpar el dret inalienable del poble del Sàhara Occidental a decidir el seu futur com a poble i el futur del seu país, i proposar el contrari és contradir la legalitat internacional continguda en múltiples resolucions de l’ONU.  Adoptar ara un acord en el sentit de la proposta-reflexió de De Mistura equivaldria a posar en solfa tota la història dels processos de descolonització impulsats des de les Nacions Unides i acceptar de facto els fets consumats d’una il·legal ocupació militar del Marroc sobre un territori pendent de descolonitzar com és el Sàhara Occidental. Les potències colonials no poden transmetre els seus drets i sobretot els seus deures a una altra potència colonial com s’estaria fent si l’ONU volgués imposar la partició. I, les afirmacions de fa pocs dies de Macron i de Blinken sobre la idoneïtat del moment per tancar d’una vegada per totes el conflicte, recollides d’alguna forma en l’informe de De Mistura que convida a donar un termini de sis mesos per tal que el Marroc i el Front Polisario acceptin la proposta, fa pensar que, la següent passa, podria consistir en un canvi de rumb del Consell de Seguretat, tractant d’imposar aquesta sortida o si no s’accepta abandonar la zona, obrint la porta a un conflicte bèl·lic regional que podria involucrar el Magreb en conjunt, amb els perills que comporta pels països de la zona i els seus veïns, entre els que s’hi compta Europa.

Sigui com sigui res continuarà igual, De Mistura ja ha deixat clar que, si en el termini de sis mesos no s’ha avançat en una solució, abandonarà el seu càrrec, amb la qual cosa es tornarà a entrar en una situació d’impàs, en la que l’statu quo es continuarà fent insuportable per cap de les parts, i també pels seus veïns i aliats, fent créixer les despeses militars del Marroc i d’Algèria fins a límits desbaratats i incrementant les conseqüències humanitàries sobre la població sahrauí que pateix l’opressió d’una ocupació militar brutal o un exili que dura ja 50 anys.

La temptació que alguns països poden tenir d’imposar una solució parcial, no assumida per la població afectada, que no agrada a cap de les parts i que representaria l’enèsima vulneració de la legalitat internacional, seria summament perillosa i la mínima prudència la desaconsella, sense que això vulgui dir que es pot mantenir massa temps més una situació de no guerra - no pau, que també resulta insuportable.

Tots els amics del poble sahrauí ens hem de mobilitzar per denunciar l’atropell que implicaria una imposició com aquesta i condemnar l’abandonament dels principis de les Nacions Unides per descolonitzar els territoris no autònoms. La realpolitik no es pot imposar per sobre els principis, i els drets del poble sahrauí no es poden obviar per intentar resoldre en fals un conflicte que es va generar precisament per la incapacitat del concert de les nacions de fer complir la legalitat internacional quan Espanya va trair el poble Saharaui entregant-lo a la voracitat del Marroc i Mauritània.

Ramon Orfila i Pons