Guanyar en democràcia és guanyar en més empoderament de la ciutadania

Els darrers temps veim com la llarga ombra del feixisme torna a campar lliurement pels sistemes polítics d’arreu, en trobam exemples a tutti pleni i, a les democràcies, ja les hi convindria responsabilitzar-se amb prou fermesa davant aquests corrents limitadors de les llibertats.

Umberto Eco (2020), al llibre breu Contra el feixisme (es tracta d’una conferència pronunciada el 1995 a la Universitat de Colúmbia), fa una anàlisi exhaustiva dels patrons que utilitza el feixisme per arrelar dins les societats. Hi esmenta l’onada de feixismes que es van succeir durant el segle XX a Europa i segons el filòsof italià: el feixisme de Mussolini no va anar més enllà d’un “totalitarisme difuminat” -perquè la càrrega filosòfica amb la que es va dotar era feble-, i el feixisme de la dictadura de Franco a Espanya també va ser un “totalitarisme difuminat” -perquè li va mancar la càrrega imperialista-; en canvi, el nazisme, com tothom sap, ja no va ser un totalitarisme difuminat, perquè va ser un totalitarisme que es va desenvolupar en tota la seva cruesa.

D’entre els patrons que Eco detecta que es repeteixen en els diversos feixismes, amb una major o menor intensitat, detalla: el culte a la tradició (cada versió del feixisme construeix una veritat inicial, primitiva, a la qual s’ha de donar continuïtat, i com a conseqüència d’això no és possible que hi hagi un avenç del saber... i tot el que provengui del món intel·lectual i creatiu resulta molt sospitós); no hi pot haver qüestionament, desacord, al si dels feixismes (perquè cal ser-ne fidels); cerca estendre “la por natural a les diferències” (i com a tret distintiu dels feixismes hi trobam el racisme, l’homofòbia...); s’alimenta de les frustracions socials (és a dir, s’aprofita de les debilitats de les societats); fa créixer el sentiment d’humiliació -davant la riquesa i el poder de l’enemic- (el que els porta a subestimar la força precisament que té l’enemic...); rebutja el pacifisme (la vida està feta per anar a la lluita, que es veu abocada a una “solució final” per tal d’aconseguir l’anhelada edat d’or a la qual aspiren); els qui pertanyen al partit dels sistemes feixistes esdevenen els millors ciutadans del món, en són un exemple; cal convertir-se en un heroi de la pàtria (i cal morir per la pàtria); com que dedicar-se a la guerra i l’heroisme -en unes estructures tancades i definides de poder jeràrquic- implica renunciar a certs poders individuals, llavors el feixisme atorga poder als homes en la sexualitat (heus aquí una de les llavors del masclisme, del menyspreu cap a les dones...); el feixisme es basa en el “populisme qualitatiu” (com que els individus com a tals no hi tenen drets, la veu del poble s’alimenta de la veu d’un petit grup autoritzat, “qualificat”, que evidentment, entre d’altres proclames, qüestionarà i s’oposarà als governs parlamentaris per tal de debilitar-los...); i per fer calar tota aquesta ideologia feixista, el lèxic que s’utilitzarà serà molt bàsic, molt primari, per tal que el raonament no pugui anar massa lluny...

Umberto Eco ja ens alertava llavors que cal desemmascarar les distintes aparences del feixisme, i que s’ha d’assenyalar en totes les seves formes que va adoptant, cada dia i arreu del món.

Emperò si la terrible foscor dels feixismes ens hauria de fer prendre mesures urgents per enfortir les democràcies (que en gran part passa per empoderar fermament en valors democràtics a la ciutadania, abastament), no és manco preocupant l’arrelament en les societats democràtiques de la cultura militarista, bel·licista -i que promouen descaradament els governs- (ja sabem que als règims autoritaris el militarisme forma part del sistema).

Al brillant llibre de Jordi Armadans, Pau. El valor de la vida als nostres dies (2022), s’hi explica amb profusió d’exemples la creixent deshumanització i indiferència al patiment humà que s’està estenent arreu.

Armadans desgrana les múltiples cares que adopta la violència, que va lligada amb les guerres o el militarisme fins al masclisme o el racisme, i comenta que, malgrat el coneixement i la certesa (mai, de fet, n’havíem tingut tanta d’informació!) de persones que perden la vida per falta d’aliment, salut, drets, justícia, llibertat, pau..., mentrestant, aquí, nosaltres, anem fent...

Fan esborronar algunes de les dades que aporta el politòleg com, per exemple, que els membres de les forces armades i cossos paramilitars en actiu sumen 27 milions de persones arreu del món, mentre que, segons la ONU, els metges i metgesses just arriben als 13 milions. És a dir, el nombre de militars més que duplica el nombre de persones que es dediquen a tenir cura de salvar vides... hi ha més persones preparades i entrenades per destruir vides que no pas per salvar-les.

Dins aquest creixent militarisme, Armadans explica com l’OTAN ha esdevingut una màquina imparable de consumir recursos econòmics aprofitant-se dels temors que genera la globalització en les diverses societats, i detalla el discurs que van repetint els seus dirigents en diferents moments al llarg de la seva història: “el pressupost militar és baix i cal augmentar-lo”.

Armadans analitza l’espectacle que representen els estats davant del terrorisme, també explica les justificacions que donen els governs dels seus exèrcits per les tasques civils que realitzen (quan aquestes tasques no representen ni l’1 % del total), també informa de la venda d’armes a països on s’esclafen els drets humans... i comenta el que potser resulta més inquietant: com els estats persegueixen a persones que realitzen tasques humanitàries per salvar vides... “és el món al revés!”.

Davant aquesta situació, l’autor proposa capgirar les prioritats, enfortir i incrementar els pressuposts de les estructures i les institucions que promouen la prevenció de conflictes i deixar d’inflar la maquinària de guerra; revisar la tasca de les forces armades (i la seva formació -aparcant l’autoritarisme, l’obediència cega o el patriotisme desfasat-)... perquè raona “pots desentendre’t de la pobresa i la desigualtat al planeta, però la gent que pateix fam o violència farà el que sigui, lògicament, per mirar de sobreviure, per més murs, tanques o impediments que posis pel mig”. El desordre d’allà t’acaba afectant aquí, ja no basta pensar només en els teus i ignorar la resta, encara que ho facis -o actuïs- només per egoisme.

Acaba l’analista demanant que la política de seguretat no sigui un concepte abstracte sinó que es posi al servei de les persones concretes, i conclou “reduir la brutalitat, la injustícia, la violència i el menyspreu a la vida hauria de ser un imperatiu”.

Umberto Eco ens explica com desemmascarar els feixismes i Jordi Armadans ens aporta les claus per posar fre a les distintes violències. En un i altre cas les llibertats individuals i col·lectives hi estan en joc. Conèixer i reconèixer el fangar de la nostra espècie és fonamental per afrontar-ho amb responsabilitat, no només de forma individual sinó també col·lectiva.

I ara que s’atraquen eleccions, i en que escoltarem multitud de discursos d’uns i altres partits, caldrà estar atents i atentes, i assenyalar-los sense dilació, als discursos que fomenten el feixisme i les violències cap a les persones... perquè els valors democràtics i la vida en tota la seva diversitat hi estan per sobre. Els avanços democràtics que tant han costat, i costa assolir, no poden fer passes enrere, ni una! I, sobretot, han de mirar cap endavant.

Les democràcies han d’anar en compte i protegir-se davant qui vol apropiar-se de l’espai comú per desfer-lo, perquè com diu la saviesa popular “quan la misèria entra per sa porta, s’amor surt per sa finestra”.

Magí Muñoz Gener.