L'espertèntica moció de censura de VOX i Tamames

Per tal de dificultar l’ús de les mocions de censura enteses com a arma per debilitar el govern sortit d'unes eleccions, la Constitució exigeix que siguin constructives, es a dir, que a mes de censurar el President del Govern, incloguin un candidat alternatiu que, en cas de rebre el vot de la majoria absoluta dels diputats es transformaria en nou President.

La Moció de Censura presentada pel partit de l'extrema dreta, VOX, contra Pedro Sánchez, intenta tenir com a contrapartida la candidatura de l'economista Ramon Tamames, un antic militant del Partit Comunista en els anys de la Transició, en un esperpèntic acord que fuig de qualsevol lògica política i que, al meu entendre, sols persegueix banalitzar la ja prou deteriorada i desprestigiada vida parlamentària, enfonsant un poc mes encara la imatge de la institució encarregada, entre altres funcions, d'elegir els Presidents del Govern.

Fa temps que insistesc en l’interès, demostrat per alguna força política, en debilitar el parlamentarisme per la via de banalitzar la tasca del Congrés i el Senat, a nivell estatal, però també dels Parlaments de les Comunitats Autònomes, i aquest interès es demostra en el cada dia mes baix nivell dels debats en els que intervé el grup parlamentari format per les diputades o diputats elegits a les llistes d'aquest partit, o en l'aparició dels insults com una constant en gairebé tots els debats, o en la gesticulació permanent destinada a ridiculitzar els oponents polítics mes que a cridar l'atenció en les pròpies propostes i molt manco encara en l'intent de convèncer de la bondat de les pròpies  iniciatives,  que es presenten de la manera mes estrident possible precisament per mostrar la diferència molt mes que per cercar la coincidència.

VOX, que representa el sentir i el pensar dels hereus del franquisme i del conservadorisme moral mes extrem, no persegueix, en efecte, arribar al poder a través del vot majoritari de la ciutadania, per després construir el seu projecte polític de país, sinó que, ben al contrari, cerca danyar la imatge del parlamentarisme i de la mateixa democràcia representativa, per justificar el caràcter anti-sistema dels seus postulats. Cerca, danyant la imatge de la vida parlamentària, provocar un nivell de desencant suficient entre els ciutadans, com per que aquests es desentenguin de la defensa del sistema de llibertats, amb totes les seves imperfeccions,  i de la democràcia basada en la lliure elecció de tots els poders de l'Estat.

Son els que simpatitzen amb els Trump i Bolsonaros de torn, quan aquests es neguen a reconèixer els resultats de les eleccions, en el cas que els derrotats a les urnes siguin ells, i que no s'amaguen de cridar a les portes dels quarters militars del Brasil, la intervenció de l'exercit que revoqui i anul·li la decisió dels votants, o que anima i empeny els mes exaltats dels seus partidaris a ocupar violentament les institucions, el Capitoli com a exemple mes recent.

Es per açò que estic convençut que l’objectiu que es persegueix amb la  presentació de la moció de censura plantejada  pel partit mes apropat a les tesis del franquisme no es mes que el desgast i desprestigi del parlamentarisme i de la democràcia, per la via d'embafar els ciutadans que, per força s'han de sentir burlats quan comproven la inutilitat de la tasca parlamentària, quan els diputats que els representen, per elecció directe, debaten si un ex comunista presentat com a candidat a la presidència del Govern per un partit neo-franquista, resulta una alternativa viable i desitjable. I tot açò mentre la ciutadania es troba mes ofegada que mai per una economia de subsistència que la inflació fa cada dia mes insuportable,  assistint atònits a la resistència numantina de sectors de l'empresariat a pujar un misèrrim sou mínim, mentre altres es reparteixen beneficis multimilionaris, comprovant que la dificultat per poder accedir a un habitatge digne es converteix en una quimera, i que determinats poders de l'Estat, semblaria que dediquen tots els seus esforços a desmantellar la sanitat pública universal i gratuïta que, al cap  i la fi, representa el mes grans dels avanços socials dels darrers temps.

 Resulta patètica la imatge d'un personatge que va ser un referent del pensament progressista, entregat a les fosques maniobres anti-sistema dels neo-franquistes, i l’actitud dels grups parlamentaris devant el debat que es convocarà d’aquí a poques setmanes al Congrés dels Diputats, tindria que ser la del rebuig mes radical i absolut a participar del vodevil  que VOX pretén representar a la cambra sortida del vot popular. La banalització del mal sols fa llevar importància i gravetat al mal, la banalització dels intents de desprestigiar i debilitar les institucions obre el camí  a tot tipus de maniobres contra la mateixa democràcia.

I ni una passa enrere, ens podem  permetre,  en la defensa de la democràcia.

Ramon Orfila i Pons.