"Hemos traído la concordia en Cataluña!"

Hemos traído la concordia en Cataluña!

Amb aquestes paraules es referia Pedro Sánchez, aquests dies, per parlar de la situació generada a l’Estat dels darrers mesos en qüestions territorials: després dels indults, la reforma del codi penal en referència a l’eliminació de la sedició com a delicte, els passos encaminats al canvi en la llei sobre la malversació, l’entesa amb els republicans catalans per a la majoria d’iniciatives governamentals (entre les quals, davant de tot, l’aprovació dels pressupostos dels darrers anys) i el clima de sentir-se un president estatista ballant entre els agents polítics han creat aquesta sensació entre l’executiu espanyol, encarnat pel president, que insuflava proclames de victòria.

És probable que no li falti raó. La valentia d’afrontar aquestes reformes davant la ultradreta, que cada vegada és més al centre del debat, i la dreta, que cada vegada és més ultra, no deixa de tenir mèrit. Li plouen de per totes bandes: aquesta bancada just esmentada l’escometen per traïdor a la pàtria, mentre que els defensors de l’independentisme li recorden que amb això no n’hi ha prou. Però no deixa fer que aquesta sensació d’haver «calmat les aigües» a les terres catalanes, tenint els independentistes barallant-se entre ells, és una gran notícia per l’unionisme, especialment d’esquerres.

Més enllà de l’anàlisi dels partits, en tot cas, aquestes declaracions mostren bastant clar quin és el plantejament des d’on es parteix, que probablement és la manca de plantejament. És a dir, el que se cerca no és tant la consecució d’un projecte de futur per al país sinó mantenir la pau aparent (amb les tàctiques reconegudes d’esperar a crear un clima en què qui es baralla és l’enemic). Hi havia un temps en què el PSOE organitzava congressos i ponències polítiques en què debatia una vegada i una altra (no sense friccions internes) sobre el federalisme i, en menor mesura, el republicanisme. Ara, però, ja ni els cal, i fa anys que no en sentim a parlar, del federalisme socialista (que un temps semblava que era la seva essència més profunda). Després d’un embat com l’independentista, que ha sortit amb la coa entre les cames, mostrar-se (falsament) com a dialogants (que fàcil que és no atacar l’adversari polític sabent que tens unes altres institucions que ja ho faran per tu) ha estat un gran recurs. No cal projecte federalista, ni polítiques descentralitzadores, ni justícia social entre els territoris, ni inversions en acord a les diferents naturaleses del teu país. La qüestió és poder sortir a dir que s’ha portat la pau a Catalunya, que segons aquest llenguatge vol dir que la independència ja no sembla un perill real en el debat públic. I si tens un virrei, com Illa, que repeteix les mateixes paraules, encara millor. Això descriu molt bé quines són les aspiracions: res d’entrar al debat sobre quin ha de ser el projecte de futur, sobre si cal que la gent pugui votar en quin país vol viure, sobre la supervivència de les cultures que no siguin la dominant, sobre regulacions socials. Sense anar més enfora: el Consell de Ministres impugnava davant el Constitucional la llei catalana antidesnonaments perquè considerava que en alguns termes vulnerava el dret a la propietat privada i les competències estatals. No són les qüestions identitàries les que van portar al desencadenament del sentiment independentista, sinó un cúmul de qüestions com aquestes, d’imposicions i fre de l’Estat davant intents territorials per avançar socialment (i de forma bastant més descarada, en el context d’un govern de dretes a Espanya bastant més retrògrad).

Davant aquest panorama, la cosa no és gaire alentadora, perquè l’alternativa espera a la cantonada amb els sabres a punt, les enquestes que semblen bufar-hi a favor i empesa per la discursiva més pròpia d’Abascal que d’una dreta liberal homologable a les europees: l’abisme cavernari davant el dolce fare niente en les qüestions en què Espanya sempre ha naufragat, que és la composició territorial interna.

Joan Carles Villalonga