"Passar a la història"

El President Pedro Sánchez s'ha mostrat convençut que passarà a la història per l'exhumació del cos de Franco del Valle de los Caidos i el seu trasllat a una tomba familiar, privada, i ha aixecat polseguera per la jactanciosa reflexió. “Aquest no ha de mester s'àvia” solem dir a Menorca quan algú te tendència a alabar-se a si mateix, i una manifestació com aquesta, encara que s'hagi fet en un to burleta te un tuf de narcisisme que resulta poc apropiat en un dirigent que, precisament vulgui passar a la història.

Un personatge polític, que ha ostentat el títol de President del Govern passa a la història pel conjunt de les accions de govern que ha impulsat, i d'aquestes n'hi ha algunes que, des de la perspectiva històrica, resulten positives per a la ciutadania a la que es suposa ha de servir, i altres resulten negatives pels mateixos ciutadans.

I si be es cert que en matèria de recuperació de la memòria democràtica, que ha romput l’obscurantisme que envoltava tot el que es refereix a la repressió franquista, s'ha avançat i molt, gràcies a l'impuls donat des de l'Executiu espanyol, també es cert que encara perduren zones fosques, fets poc o gens aclarits de la història recent, sobre els que pesen un secretisme i una manca de claredat poc lògiques i gens explicades. Es més, tot i comptar amb una llei de Memòria Democràtica, algunes actuacions de dubtosa legalitat, empeses des de les forces de seguretat de l'Estat, ja siguin exercit o policia, de les darreries de la Dictadura franquista, es mantenen en la foscor absoluta i igual succeeix amb determinades actuacions del propi Govern de l'Estat en els darrers anys del franquisme. Amb l'agreujant que implica el fet que, en aquests cassos no es sols que no s'investiguin els fets en qüestió, sinó que es blinden el secretisme i la foscor emparats per una llei que declara Secret d'Estat o matèria reservada determinades actuacions que, succeïdes fa dotzenes d'anys, difícilment podrien perjudicar la seguretat de l'Estat si s'investiguessin i es fessin públiques.

I contrasta aquesta contumàcia a l'hora d'amagar la veritat, amb les afirmacions que figuren al preàmbul de la Llei de Memòria Democràtica, quan diu: “Desde el fin de las guerras civiles y conflictos mundiales que asolaron Europa en el siglo XX, y especialmente desde el Holocausto, el impulso de las políticas de memoria democrática se ha convertido en un deber moral que es
indispensable fortalecer para neutralizar el olvido y evitar la repetición de los episodios más trágicos de la historia.” 

Idò, aquest deure moral indispensable per neutralitzar l'oblit i evitar la repetició d'episodis tràgics tindria que ser també aplicat a fets com els de la brutal repressió per part de la policia colonial espanyola al Sàhara i concretament al barri de Zemla de l'Aayun, del 17 de juny del 1970. La brutalitat de la repressió policial i de la Legió, enviada a acabar amb la mes multitudinària manifestació en favor de la independència del Sàhara Occidental, va causar multitud de morts i ferits i moltes detencions entre els que van liderar la protesta. Mai s'han volgut deixernir la responsabilitat de les autoritats espanyoles i l'abast de l'actuació del Tercio en la repressió de la manifestació. Com mai s'ha volgut deixernir el que realment li va succeir al dirigent Saharaui, Bassiri, detingut després de la manifestació i del que mai més s'ha sabut res.

Una manca de compromís amb la veritat i una mancança absoluta de voluntat de reparar els danys encara que fos a nivell moral que contradiu l'esperit de la llei recentment aprovada, que així semblaria sols aplicable als fets relatius a la Guerra Civil i a la repressió posterior. El preàmbul de la Llei 20/2022, de 19 de octubre, de Memòria Democràtica proclama que El firme compromiso con la pedagogía del «nunca más» se ha convertido en un imperativo ético fundamental en las sociedades democráticas en todo el mundo. Para ello, las políticas públicas de memoria democrática deben recoger y canalizar las aspiraciones de la sociedad civil, incentivar la participación ciudadana y la reflexión social y reparar y reconocer la dignidad de las víctimas de toda forma de violencia intolerante y fanática.

Altres dirigents mundials han fet una autocrítica reconsideració de les actuacions dels seus països en la repressió a les antigues colònies, com es el cas del Rei de Bèlgica, però semblaria que a l’Estat espanyol l’actitud que prima es la de “mantenella que no enmendalla”, negant-se de manera reiterada a assumir responsabilitats en episodis històrics marcats per la repressió i la burla de la legalitat. Idò, la dignitat de les víctimes dels fets de Zemla i concretament tot el que envolta la detenció, i desaparició d'un dels primers líders de la lluita per la independència del Sàhara Occidental, Mohamed Sidi Basir, Bassiri, exigeix una investigació independent, que permeti conèixer la veritat d'aquesta actuació del govern franquista del 1970, i que permeti la reparació i la dignificació de la persona del líder independentista , tant devant els familiars de Bassiri com devant el poble del Sàhara que reconeix l'autoritat moral d'aquell dirigent, precursor de la lluita per la independència del seu país.

No fer-ho implicaria una lectura esbiaixada de les motivacions i els objectius de l'esmentada llei, que en el seu preàmbul continua proclamant que: "La memoria de las víctimas del golpe de Estado, la Guerra de España y la dictadura franquista, su reconocimiento, reparación y dignificación, representan, por tanto, un inexcusable deber moral en la vida política y es signo de la calidad de la democracia. La historia no puede construirse desde el olvido y el silenciamiento de los vencidos.”

Si Pedro Sánchez pretén passar a la història com el dirigent que va fer possible l'aplicació d'un element simbòlic de la Llei de Memòria Democràtica com es l'exhumació de les restes del Dictador Franco, no es pot permetre el luxe d'aplicar-la a mitges, oblidant-se d'una part de les víctimes, i d'una part de les accions repressives contra les llibertats del franquisme. De que tenen por els  dirigents del “Gobierno más progresista de la historia” quan es mantenen en l’actitud de fingir ignorar una part de la història negre d'Espanya, amagant algunes de les malifetes del franquisme???
Quin sentit te, mantenir com a matèria reservada tot el que es refereix a episodis com el de la repressió de Zemla i la desaparició de Bassiri, així com tota la brutícia que va rodejar la ignominiosa entrega del Sàhara Occidental a la voracitat del Marroc, tot i saber que estaven condemnant el poble Saharaui, que havia tingut la nacionalitat espanyola, a patir una de les més cruels repressions de la història, a mans dels reis feudals del Marroc, que es va iniciar amb el mateix moment en que, el 1975, Espanya va fer deixació de les seves responsabilitats com antiga potència colonial i que encara avui es reprodueixen de manera constant?

Per això s'ha de proclamar de manera contundent que el “Gobierno más progresista de la historia” està aplicant de manera incompleta la llei que segons Sanchez permetrà que ell passi a la història, i desafiar l'Executiu de la coalició d'esquerres a aplicar també a la història de la darrera colònia espanyola el contingut d'una llei, la de Memòria Democràtica, que no es pot implementar de manera selectiva, per molt que si s’estén a tot el que envolta la lluita per la independència del Sàhara i a la repressió exercida des de l'Estat Espanyol, pugui desemmascarar també l’enèsima traïció al poble del Sàhara, aquesta duita a terme per part d'un govern que es reclama progressista i d'esquerres però que s'ha entregat de manera dòcil i incondicional als interessos imperials de la
monarquia feudal del Marroc, sacrificant els drets i la supervivència de tot un poble.

Es Mercadal, 30 de Novembre del 2022

Ramon Orfila Pons.