Intesificació de la Guerra del Sàhara

La principal resolució del XVI Congrés del Frente Polisario, finalitzat fa pocs dies, mostra la inequívoca voluntat del moviment d'alliberació del Sàhara Occidental d'intensificar la guerra contra l'invasor marroquí, per tots els mitjans, com a única forma d'aconseguir la construcció d'un país lliure i sobirà al territori de la que va ser colònia espanyola. Una resolució que no representa cap sorpresa si tenim en compte que el propi lema del XVI  Congrés era “intensificar la lluita armada per expulsar l'invasor i culminar la sobirania”  i que es el primer congrés que es celebra després del retorn als enfrontaments armats que van rompre l'alto el foc vigent des del 1991 fins el 2020.

Estava prou clar que el retorn a la guerra activa produïda com a reacció a la ocupació per part de l'exercit del Marroc del pas del Guerguerat, una zona el control de la qual era atribuït al Front Polisario, no era fruit d'una reacció improvisada i presa en calent, sinó més bé una reacció causada pels anys de paràlisi de les Nacions Unides que havien demostrat una incapacitat i inoperància absolutes per impulsar una solució a un conflicte que dura des del 1975, i més en concret a la manca de decisió de la ONU que tot i aprovar un pla de pau no estava disposada a fer res per imposar-lo, com s’havia demostrat en els casi 30 anys passats des de l'alto el foc.

El retorn a la lluita armada, per tant, sols tenia dues possibles conseqüències, la primera era provocar una reacció de la comunitat internacional que, traduïda en una intensa pressió sobre les parts, obligués a retornar al Pla de Pau del 1991, i a la celebració d'un referèndum a través del qual el poble del Sàhara Occidental optés entre la independència o la sobirania marroquí sobre un territori considerat no autònom per la ONU i, per tant, pendent de ser descolonitzat, i la segona una escalada progressiva de la guerra que obligués igualment a la comunitat internacional a prendre cartes en la qüestió si no es volia escalar igualment en la tensió entre els veïns del territori, Algèria, Mauritània i Marroc, que fins i tot podria acabar en un conflicte regional de dimensions perilloses i al costat mateix d'una Europa que prou tensions acumulava a molts nivells com per afegir-hi les d'una nova guerra a la frontera del sud.

Una vegada més la  inoperància de la ONU ha conduit a que fos la opció de l'escalada en la guerra la guanyadora i el plantejament del XVI Congrés ha anat en el sentit lògic per molt que pugui significar un increment en el sacrifici exigit al poble del Sàhara per poder accedir a la seva llibertat.

Tanmateix, el clima entre la població Saharaui era procliu a rompre l'estatus quo, en el sentit que no els resultava assumible la perspectiva de mantenir mes anys una situació caracteritzada per dos elements: la creixent repressió contra la població Saharaui als territoris ocupats pel Marroc, sense que cap organisme internacional fes res per impedir-ho, i la fatiga dels saharauis a l'exili que, o be des dels campaments de refugiats de Tinduf o des de qualsevol lloc del mon on visquin, s'estimen molt mes morir a una lluita armada llarga i cruel, que morir lentament com a poble, enfora de la seva terra.

En aquest sentit, la política guanyadora en el XVI Congrés del Polisario no ha fet mes que traduir en proposta ordenada i raonada el sentir de la immensa major part del poble que representaven els congressistes.

La qüestió està, ara mateix, en com implementar les resolucions aprovades, i ningú dubte que quan s'ha optat per aquesta via de intensificar la guerra, es compta amb els suports suficients per dur-ho a terme, dit en altres paraules, que es compta amb els recursos armamentistics com per afrontar una escalada que converteixi la guerra en una situació tant insuportable pel Marroc, com la que el va obligar a les negociacions de pau del 1990, incapaços d'aguantar més el desgast econòmic provocat pel conflicte

i el desgast polític de qualsevol govern quan els seus fills enviats a una guerra que no entenen tornen en taüts  en tost de coronats per les garlandes de flors que els prometien fiant en una victòria que mai va arribar.

Mentre, els governants marruquis continuen amb els errors que l’aïllen i el debiliten, per molt que els seus aliats incondicionals com son França o, de manera mes recent, el PSOE intentin defensar-lo.

Així, el Parlament Europeo ha aprovat una contundent resolució condemnant sense pal·liatius les pràctiques corruptes que s'han destapat amb el Quatargate, i que involucren al lobby pro marroquí molt actiu a aquella institució, arribant a aprovar un acord que suspèn tots els viatges i col·laboracions previstes des del Parlament d'Europa amb el regne del Marroc en els propers mesos, un acord que els eurodiputats socialistes espanyols han votat en contra des d'una actitud de vassallatge cap al monarca del Marroc que, impulsada per Pedro Sánchez, encara no s'ha explicat ni justificat, a pesar de la soledat del President del Govern espanyol en aquest gir de la seva política exterior que, a més de situar les seves polítiques en aquesta qüestió, fora de la legalitat internacional, està causant greus perjudicis a les empreses espanyoles que comerciaven amb Algèria, i deixa fora els empresaris espanyols dels beneficis del transport del gas algerià amb destí a Europa, que tota la lògica pressuposava que es fes a través d'Espanya i que Itàlia s'ha afanyat a assumir.

Un dia s'arribarà a saber el motiu de tot això i aquest dia es molt possible que algú que te pretensions de passar a la història per altres motius més nobles, hi acabi passant per aquest altre que, de tant poc clar, cada vegada fa més olor de socarrim.

Ramon Orfila i Pons.