“Juan Carlos i la seva responsabilitat en el problema del Sàhara”

El 14 de novembre de 1975, ara fa 47 anys es feia publica la Declaració de Madrid sobre el Sàhara, fruit dels acords tripartits entre Espanya, el Marroc i Mauritània pels que Espanya, desoint les resolucions de les Nacions Unides i els seus compromisos amb la ONU i les promeses al poble del Sàhara Occidental, entregava els territoris de l'antiga colònia del Sàhara, al Regne del Marroc i a Mauritània, en una pantomima de cessió a aquells dos països de l'administració de la darrera colònia espanyola que vulnerava el dret internacional.

Tan sols uns dies abans, Juan Carlos, encara príncep, havia protagonitzat una visita a la capital de la colònia espanyola, El Aaiun, en un intent de calmar el malestar ben visible de l'exercit espanyol davant l'anunci fet pel rei del Marroc, Hassan II, de que s'estava preparant una marxa sobre el Sàhara.

Hassan, havia anunciat el 16 d'octubre, la decisió:  “Hem d'iniciar una marxa verda des del Nord del Marroc cap el Sud i de l'Est a l'Oest. Tenim, estimat poble, que alçar-nos com un sol home, amb ordre i organització per dirigir-nos al Sàhara i trobar-nos amb els nostres germans allà”

Els documents desclassificats de la CIA, detallen com el mes d'agost del 1975 la Secretaria d'Estat dels EEUU va donar llum verda a un pla per impedir la creació d'un nou estat a la colònia espanyola i fer possible que fos el Marroc qui ocupés el territori administrat per una Espanya inestable atès el final, que ja s’intuïa proper, del règim franquista.

Des de la perspectiva de la Guerra Freda, estava clar que Occident no podia consentir que Algèria, identificada pels EEUU com amiga de la URSS, ampliés la seva influència a una zona d'una importància geo-estratègica com és el Magreb, amb un eventual nou estat dirigit per un moviment d'alliberació de clara orientació esquerrana, com era el Front Polisario, i el Marroc, molt més procliu a alinear-se amb els interessos d'Occident, estava cridat a substituir Espanya en el control de la zona del Sàhara Occidental, que a més era rica en petroli, gas i minerals d'alt interès per l'estratègia nord americana.

La sentència, molt recent, del Tribunal de la Haya, establia de manera clara que “Ni els actes interns ni els internacionals en els que es basa Marroc indiquen, en el període pertinent, l'existència o el reconeixement internacional de vincles jurídics de sobirania territorial entre el Sàhara Occidental i l'Estat marroquí.”

Per tant es tractava d'imposar per la força la sobirania marroquí a un territori no autònom com era el Sàhara, obviant l'obligació de la potència administradora, Espanya, de procedir a la descolonització d'acord amb la doctrina de la ONU, que incloïa el dret inalienable a la lliure determinació del poble Saharaui.

La gravetat de la malaltia que tenia el dictador Franco en el que seria el seu llit de mort va dur a Juan Carlos a assumir les funcions de Cap d'Estat, el 31 d'octubre i ja

no amagava la seva preocupació per la situació a la colònia, de tal manera que quan va ser pressionat pel govern dels EEUU, no va tenir cap empatx en cedir davant els plans nord-americans, a canvi del suport compromès per Kissinger, quan a la mort del dictador tots els poders d'aquest fossin assumits per Juan Carlos, amb el suport explícit dels EEUU.

Possiblement, la revolució dels capitans a Portugal, liderada pels militars que havien viscut els conflictes originats per la lluita per la independència de les colònies d'Angola i Mozambique, va pesar en la decisió del encara Princep Juan Carlos que temia les conseqüències d'un conflicte armat amb el Marroc.

Es llavors quan es produeix la visita sorpresa a les tropes espanyoles al Sàhara, a les que havien arribat els rumors de l'entrega de la colònia al Marroc, que ells majoritàriament consideraven una rendició ignominiosa.

Allà, a El Aaiun, es on Juan Carlos, pronuncia un discurs , que inclou  una de les mentides més flagrants dels darrers temps i diu: “España no dará un paso atrás, cumplirá todos sus compromisos, respetará el derecho de los saharauis a ser libres” y també s'atreveix a afirmar que “No dudéis que vuestro comandante en jefe estará aquí, con todos vosotros, en cuanto suene el primer disparo”.

El 6 de novembre més de 200.000 marroquins, enquadrats per l'exercit del Marroc, penetren el territori del Sàhara, i les tropes espanyoles reculen sense oferir cap resistència, perpetrant aquells dies un dels episodis més vergonyants de l'exercit espanyol, beneit pel govern de l'Estat, presidit per Arias Navarro, fent bo el pacte secret de Juan Carlos i el Govern dels EEUU.

Es bo recordar aquests fets, en el moment en que determinats ex governants espanyols es vanen de la seva cordial relació amb el rei del Marroc que, des del 1975 ocupa de manera il·legal el territori del Sàhara Occidental, en un intent de legitimar una ocupació que avalen, quan es reafirmen en la consideració de que la solució ofertada pel govern marroquí de donar una certa autonomia al Sàhara, és l’única possible i fins i tot la més desitjable.

Quan empesos per la fe dels neo-conversos, personatges com Bono o Rodríguez Zapatero alaben la millora de les condicions de vida dels saharauis, i del respecte per part del règim marroquí dels drets humans, s'obliden del respecte a la legalitat internacional que tindria que guiar les actuacions dels dirigents polítics, però sobre tot ignoren la realitat del poble del Sàhara, esclafat per la repressió exercida pels governs de la monarquia feudal de Mohamed VI, i amb un paternalisme insultant s'atreveixen a pontificar sobre el que convé o no convé al poble Saharaui al que pretenen furtar la capacitat de decidir com volen el seu futur.