“Municipis: proximitat i eficàcia”

Ara fa poc més d’un any, el 28 d’octubre de 2021, la Federació Espanyola de Municipis i Províncies va aprovar la “Declaració de Torremolinos”, per reivindicar el reconeixement efectiu de la feina que fan els ajuntaments davant el Govern de l’Estat i els governs autonòmics.

Aquesta declaració reclamava una major descentralització cap als municipis, el reconeixement normatiu de les competències municipals, l’adequació dels recursos financers a la rellevància dels serveis que presten a la ciutadania, i que la normativa no castigui els ajuntaments —com passa ara— amb restriccions que impedeixen que els ajuntaments puguin decidir i dur a terme els seus projectes. Volia ser un toc d’atenció davant la perpetuació del centralisme piramidal espanyol que, governi qui governi a Madrid, no hi ha manera de superar. Vegem-ho.

L’any 2012, el govern presidit aleshores per Mariano Rajoy va aprovar la Llei d’estabilitat pressupostària, coneguda com “Llei Montoro” perquè va ser aquest el ministre qui la va impulsar, que bloquejava la disponibilitat de les hisendes locals. Un any després, el mateix ministre feia aprovar la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local, que, entre altres coses, multiplicava la burocràcia i els controls en la tramitació administrativa habitual dels ajuntaments.

Totes dues lleis, fetes amb la coartada de les directives europees per lluitar contra la crisi econòmica i el dèficit públic, van escanyar els ajuntaments, que deixaven de ser lliures per emprar els seus recursos amb un cert marge de discrecionalitat, i van bloquejar la contractació de personal als serveis municipals. Des d’aquell moment, els ajuntaments poden dedicar els seus estalvis a pagar als bancs, però tenen problemes per posar els seus recursos a l’abast dels ciutadans. I el bloqueig de la contractació de personal ha provocat l’acumulació de projectes i expedients. La lentitud administrativa és conseqüència directa d’aquesta saturació.

El 2018 es va produir el canvi polític a Madrid, amb l’accés de Pedro Sánchez a la presidència del govern de l’Estat. En campanya, havia promès la derogació de les lleis de Cristóbal Montoro. Quatre anys més tard, encara no ho ha fet.

L’any 2021, el govern espanyol va aprovar el Pla de recuperació, transformació i resiliència, com a estratègia principal per lluitar contra la crisi provocada per la Covid, per i per distribuir els fons europeus Next Generation. Aquest Pla, que indubtablement té moltes virtuts, com arriba als ajuntaments? Ras i curt: encolomant-los la feina... que s’ha decidit a Madrid.

Per començar, les convocatòries de fons europeus surten amb uns terminis tan curts que els ajuntaments, sobretot els petits, moltes no tenen temps de projectar i executar. En segon lloc, solen ser tan detallades, amb uns objectius tan particulars i estrets, que sovint no s’ajusten a les circumstàncies i necessitats de cada municipi. I en tercer lloc, la no-derogació de les lleis de Montoro continua ofegant la possibilitat que els ajuntaments contractin més personal per resoldre ràpidament els expedients dels projectes, tant dels propis com dels que presenten empreses i particulars.

Ara mateix les administracions no tenen un problema de falta de recursos, sinó d’excés de burocràcia i de falta de personal per poder fer arribar aquests recursos, com aquell que diu, a les butxaques dels ciutadans. En l’actual context de crisi i de ràpides i profundes transformacions, els ajuntaments han tenir un paper protagonista. Però només ho podran fer bé, amb eficàcia, si els poders públics de més amunt els deixen fer feina i els faciliten els recursos sense traves burocràtiques, sense terminis d’execució impossibles de complir, i amb la confiança que mereixen pel fet de ser les corporacions d’elecció directa més properes als ciutadans.