L’art de la responsabilitat

Del viure de forma responsable hi ha persones que en saben fer un art. Reconec, us ho haig de confessar, que em fa goig coincidir amb persones que saben dotar de forma harmònica, com si es tractés d’un fet natural, les accions més bàsiques del dia a dia amb una aura de responsabilitat. Tothom ja té les seves pròpies obligacions diàries, les seves responsabilitats, i que generalment són prou feixugues... com per impregnar de responsabilitat la resta d’accions més rutinàries!

La idea de responsabilitat moltes vegades la relacionam amb grans fites que es marquen les persones (“si ets responsable i aprofites el temps obtindràs bons resultats”) o amb accions que afecten a un determinat nombre de persones (“aquella persona és la responsable de tal grup”)... Emperò hi ha tot un gruix de responsabilitats fugisseres, que no estan designades a ningú ni tampoc formen part de cap gran objectiu de cap persona, i que sovint passen desapercebudes i sense cap tipus de valor. Idò, hi ha persones que a aquestes situacions saben donar-li una rellevància, i sí, personalment cada vegada prenc amb més consideració aquests petits actes quotidians.

Per altra banda, en un món cada vegada més interconnectat, en què les accions que es realitzen en un lloc tenen incidència més o manco immediata en una altra part del món, haurem d’aprendre a sentir-nos també interpel·lats... i és precisament per aquests lligams cada vegada més estrets que s’hi podrà i s’hi haurà de participar.

Un dels quids de la responsabilitat consider que rau en el coneixement que ens feim del món en què vivim, i com ens el qüestionam, així com valoram la nostra incidència (allò que se’n diu “petjada”). Perquè sense coneixement no hi pot haver transformació, així com sense compromís no hi pot haver dignitat. I si ens ho imaginam és perquè, a part d’esperançador, deu ser possible.

Emperò entre els desitjos i la realitat, la realitat sempre és aclaparadora. De fet, sembla que les irresponsabilitats s’imposen, i que els/les irresponsables han guanyat tota visibilitat. I el que resulta encara més desesperant: la irresponsabilitat conscient és capaç de sumar-se a l’estultícia i la ignorància... podem caure més avall?

Desgraciadament, la política ha estat i és un terreny adobat a la irresponsabilitat, i també a l’estultícia i la ignorància, i més en aquestes illes. Les decisions que s’estan prenent i els anuncis que es fan des del govern de la comunitat autònoma i el Consell Insular en aquests primers cent dies de govern fan feredat: el turisme encara té recorregut per créixer, la nostra llengua pròpia no té cap valor, l’educació és un servei a la carta, la riquesa ha de beneficiar els que més tenen... La trituradora blava campa a lloure!

Evidentment, de les desfetes que deixaran no se’n sentiran responsables, perquè no ho veuen com a valors pels quals treballar: ni l’educació, ni la llengua, ni la justícia social, ni la cura del medi ambient... Perquè són àmbits que no consideren de la seva responsabilitat política, els seus interessos són en altres àmbits.

Ja sabem que hi ha partits que es salten els seus principis -en solien dir principis...- a canvi de doblers (digues-li pressuposts); ja sabem que hi ha partits que fonamenten els seus principis en l’odi cap a tot el que es mogui d’un discurs únic; i també que hi ha partits que reordenen els seus principis en tant el vent favorable o desfavorable que permet tocar poder.

Construir un món avui dia on es perd identitat, on es perd pluralitat, on es perden llibertats de pensament... és un endarreriment. Emperò ja ho sabem, caldrà tornar a remuntar, tanmateix... qui ha dit que l’ésser humà no pot tropissar més d’una vegada amb la mateixa pedra? Mentrestant, cal aprendre a assaborir aquells petits actes quotidians plens de responsabilitat.

Magí Muñoz Gener