Viure en català a Menorca

Fa un parell de setmanes em va escriure una estudiant de català de la Universitat de Mannheim (Alemanya) per fer-me unes quantes consultes sobre la situació sociolingüística del català a les Illes Balears. Entre altres preguntes, em demanava si era possible anar a un restaurant i demanar sempre en català, si l’ensenyament a escoles i universitats es feia majoritàriament en aquest idioma, si la comunicació amb els amics era sempre en la meua llengua materna, o si era possible ser atès sempre en llengua catalana en l’administració local. En definitiva, el que volia saber aquesta estudiant era si es podia viure plenament en català al meu territori.

Evidentment, la resposta és clara i cadascú tindrà aportacions personals a fer en funció de la seua experiència individual. Amb tot, em sembla pertinent que ens aturem a reflexionar, una vegada més, què implica (no poder) viure plenament en català a Menorca.

Centrem-nos primer de tot en el tema dels restaurants (que podem extrapolar a qualsevol altre comerç). No sé si som jo o és una percepció general, però fa uns quants d’anys que not un canvi en l’ús del català en aquests establiments. N’hi ha prou amb fer una volta pel centre de qualsevol poble de Menorca per adonar-nos que són molts els bars i restaurants que no tenen la carta en català. Evidentment, açò s’accentua durant la temporada turística. Emparats per una pretesa amabilitat cap al visitant, hi ha molts establiments que opten per oferir els seus productes en castellà, anglès, francès, alemany i fins i tot italià. Però i en català? Per què? Si ja ens entenem!

Si tenim sort i acabam trobant lloc en un restaurant que tengui la carta en la nostra llengua, també ens pot passar una altra cosa: que el cambrer que ens agafi la comanda no ens entengui quan li demanam el que volem. Ja ho sabem: la feina de temporada és molt dura, els treballadors venen de fora només a fer tres mesos de feina, ja tenen prou maldecaps... I nosaltres? La Llei de normalització lingüística recull el dret de conèixer i emprar la llengua catalana, fet que implica poder-se adreçar en català, oralment i per escrit, a l’Administració, als organismes públics i a les empreses públiques i privades. El 2001 es va aprovar la Llei de comerç, que establia el dret dels consumidors a ser atesos tant en català com en castellà i a no ser discriminats o atesos incorrectament per raó de la llengua que emprassin. Aquesta llei també determinava que la senyalització i l’oferta dels serveis havien d’estar redactats, com a mínim, en català. La llei del 2001 va ser derogada durant la legislatura de José Ramón Bauzá i, malgrat els vuit anys de govern de progrés, aquests drets dels consumidors no s’han recuperat.

Pel que fa al comerç, tampoc hi ha sorpreses. Segons l’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears (2014), el 60,9 % de les interaccions que tenen lloc en el gran comerç són en castellà, mentre que el català queda reduït al 27,1 %. En el petit comerç hi ha un petit repunt del català, amb un 38,1 % del total d’interaccions, si bé el castellà torna a imposar-se en un 51,2 % dels casos.

En l’àmbit de les relacions socials i personals, òbviament l’ús del català depèn de l’entorn en què ens movem. En tot cas, sembla que el retrocés de la nostra llengua és evident. Segons l’estudi Actituds i usos lingüístics dels joves de les Illes Balears, publicat fa poc i elaborat pel Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears de la UIB, el català a les Illes Balears es troba en una fase de retrocés. Entre altres factors, açò es demostra pel fet que els joves catalanoparlants són els que canvien més de llengua, en una tendència clarament a l’alça. Segons aquest estudi, l’ús exclusiu del català en els àmbits socials és quasi inexistent: els catalanoparlants canviam de llengua, i moltes vegades ho feim per una suposada cordialitat. En efecte, segons aquest informe, un dels motius principals del canvi de llengua és la idea que el català només serveix per parlar amb persones que percebem com a «autòctones» per la seua manera de parlar o per l’aparença (dels prejudicis racials que fonamenten aquesta idea, en parlarem un altre dia). Com a catalanoparlants, tenim molta reflexió a fer en aquest sentit.

Si entram en els camps de l’administració i l’educació, la cosa no millora. Tot just encetada la legislatura de la «no-confrontació lingüística», el Govern balear ja va per feina. La companya Fanni Riudavets en parlava l’altre dia: supressió de la Direcció General de Política Lingüística, eliminació del requisit de català en la sanitat pública, substitució de l’Oficina de Drets Lingüístics per una suposada Oficina per a la Llibertat Lingüística, etc. El darrer atac a la nostra llengua (de moment) és l’acord per a la lliure elecció de llengua en l’educació. Que no hi haurà segregació a les escoles, ens diuen. Mentrestant, molts ja hem posat a rentar aquella camiseta verda que teníem al fons d’un calaix o que a vegades empràvem de pijama.

Comerç i hostaleria, relacions socials, administració i sanitat, educació... I no hem parlat de cultura, de transmissió intergeneracional, de català com a llengua d’integració, o de folklorització de la nostra llengua per part de certs personatges públics. Davant tot açò, uns acoten cap i uns altres posen el crit al cel. Més enllà de llepar-nos les ferides, crec que hem de fer molta feina per defensar la nostra llengua dins ca nostra. De fet, no seria sobrer recordar de tant en tant que el català és l’única llengua pròpia de les Illes Balears, tal com recull l’Estatut d’autonomia.

«Si la llengua fallava, fallava tot», deia Pompeu Fabra l’any 1926. Ha passat quasi un segle. Tinguem-ho ben present.

Gemma Ferrer Carreras