L'hipocresia i els seus límits

Si una cosa ha quedat demostrada en els mesos que dura la guerra de Gaza, és la infinita capacitat del cinisme demostrada, per part de determinats dirigents polítics.

Així, dels primers posicionaments de caps d’estat o ministres del que s’anomena Occident, començant pels màxims responsables polítics d’Europa, els EUA, Canadà, Austràlia i mig món més, condemnant de manera rotunda, i amb les paraules més gruixades possibles l’atac de Hamas dins territori d’Israel, expressant de manera igualment categòrica el dret a l’autodefensa de l’estat sionista, i brindant un suport incondicional a Netanyahu, la posició bel·ligerant dels “líders” mundials s’ha anat a temperant, fins a arribar al moment actual en el qual cada dia són més freqüents els desmarcaments respecte del manteniment de l’ofensiva de l’exercit d’Israel a la franja de Gaza i els immediats plans militars israelians per la zona.

Escoltant les darreres declaracions de Macron o les del mateix Biden, passant per la ministra d’Exteriors alemanya o el mateix Vaticà, semblaria que els dirigents mundials no haurien vist els informatius de TV o llegit els diaris, mostrant les imatges esgarrifants d’una de les guerres de destrucció més cruels, fins fa tres o quatre dies, quan han començat a parlar de “desastre” o de “catàstrofe” o “col·lapse humanitari” per referir-se a la situació de Gaza on ja han mort prop de 29.000 persones, víctimes de l’ofensiva i els bombardejos de l’exèrcit israelià.

Què ha succeït per què, aquestes darreres setmanes, s’hagi passat del silenci més absolut davant les atrocitats, denunciades, constatades i prou visibles a través de les imatges que els telenotícies han ofert de manera diària, d’uns atacs indiscriminats que han desplaçat més d’un milió i mig de gazians, i causant la mort a 29.000 civils, i més de 60.000 ferits, la major part d’ells menors d’edat, a començar a parlar ara de la necessitat de posar límits a les actuacions de l’exèrcit d’Israel, i fins i tot a condemnar els plans d’una possible ofensiva a Rafah l’última zona del sud de Gaza on es concentren cents de mils dels palestins???

No hi ha dubte que la denuncia davant el Tribunal Penal de la Haia, presentada per Sud-àfrica contra Israel al que ha acusat de Crims contra la Humanitat i Genocidi, ha fet treure els colors als dirigents del món occidental que, des de la comoditat dels seus sofàs s’havien acontentat a demanar moderació, o optant per callar i consentir, tancant els ulls davant l’evidència del desastre que anava creixent dia a dia. Com és evident que el mateix alt tribunal va donar un més a Israel per comunicar quines mesures ha pres per corregir una situació que, els jutges havien declarat propera al genocidi, i que aquest mes finalitza dia 26 de febrer, d’aquí a pocs dies, sense que ningú hagi captat cap indici de canvi en l’actuació de l’exèrcit israelià que continua assaltant hospitals, bombardejant ambulàncies, assassinat periodistes en ple exercici de la seva feina, i confonent calculadament la població civil palestina amb els combatents de la milícia de Hamàs.

Estic plenament convençut del poder de l’opinió pública i la simpatia cap als palestins i la seva causa no han fet més que créixer en els mesos que dura la guerra oberta a Gaza, fins al punt que el mateix Biden està comprovant com la desafecció d’una bona part dels votants demòcrates i especialment dels més joves per la gestió de la guerra a Gaza, es pot traduir en una pèrdua de vots que fa perillar la seva candidatura a renovar la Presidència dels EUA. Biden pot ser un l’avi amb lapsus de memòria i penoses relliscades, però el seu estat major sap prou bé cap on poden conduir les polítiques que reben, al carrer, una contestació en contra cada vegada més evident.

Això i el perill d’una escalada en la guerra que, de manera suïcida, està provocant un embogit Netanyahu que sap que està conduint el seu poble a un desastre, però que, fins i tot quan el món sencer es troba expectant respecte de les acusacions per genocidi, no es priva de defensar propostes tan brutals com és la d’un possible trasllat de la població gaziana cap al Congo o Ruanda, països amb els quals Israel ja negocia aquesta possibilitat. Ningú vol una escalada bèl·lica que podria abastar tot l’Orient Mitjà, una zona vital a l’hora de garantir el subministrament de petroli o la seguretat en la navegació. Ningú ho vol, exceptuant Netayahu i una bona part del seu govern, que necessiten, això no obstant, els armaments que els proporcionen els EUA i altres aliats que, ara com ara, comencen a dubtar de la conveniència de mantenir un suport, fins ara incondicional, que els pot arrossegar també a ells a un llenegall sense Fons.

La soledat cada vegada més evident de Netanyahu en l’àmbit internacional es pot traduir en una obligada aturada de la guerra i l’obertura de sortides, capaces de durar en el temps, a un conflicte Àrab-Israelià que dura des del 1948, o en una nova fuita cap endavant del govern d’Israel que pot tenir conseqüències desatrosses. De la capacitat de Biden i els seus aliats, de transformar les seves paraules en fets, depèn. Fins ara s’han acontentat a lamentar, amb la boca petita, els milers de morts palestins a Gaza, però ja no poden enganar ningun, sols ells aturant el subministrament de bombes poden aturar la voràgine dels bombardejos sobre la població civil, sols ells aturant el suport militar a Israel, poden acabar amb tanta mort, amb tants crims contra la humanitat, amb un genocidi que és cada dia més evident.

Ramon Orfila i Pons