La banalització de l'insult

Fa temps que em preocupa la normalitat de la “bronca política” a les institucions democràtiques, que ha arribat a fer-se tan habitual que ja se l'espera com a ingredient necessari per garantir que una proposta política obtingui el ressò mediàtic suficient per a convertir-se en notícia transcendent, i per tant mereixedora de figurar de manera destacada en els mitjans de comunicació.

Com em preocupa també la progressiva degeneració de l'activitat parlamentària que, en tant que converteix els debats en una successió d'insults i desqualificacions, cada vegada més agres, emmascara el fons de les qüestions que es plantegen, i origina un desencís creixent entre la ciutadania, que no se sent identificada de cap de les maneres en l'activitat política, passant a engreixar les files dels que sen orgulleixen del seu propi menfotisme.

És aquest el millor caldo de cultiu en el qual es desenvolupen els autoritarismes, la imatge de la inutilitat dels debats polítics enfront de l'eficàcia de les decisions basades única i exclusivament en l'autoritat del que imposa les normes. Es tracta de “liquidar”, acabar amb la democràcia entesa com el sistema basat en la lliure confrontació de les idees per part dels components dels poders públics, que emanen del poble.

I el caràcter d'exemple que sempre tenen les actuacions dels dirigents polítics fa que l'insult i la desqualificació es traslladin també al carrer i que acabin per fer-ho de la manera més barroera possible.

Hem assistit aquests dies a un exemple de fins a quin punt l'actuació política pot degenerar en l'insult: Les seus del partit que encapçala el Govern de la Generalitat de Catalunya, Esquerra Republicana, han aparegut plens de cartells amb la imatge superposada d'Ernest Maragall, candidat d'aquest partit a l’alcaldia de Barcelona i la del seu germà i exalcalde de la ciutat Comtal, Pasqual Maragall, i una frase que ha fet borronar la pell a més d'un: FORA L'ALZEIMER DE BARCELONA !!!

És prou conegut que Pascual Maragall que va ser alcalde de Barcelona quinze anys, i haurà passat a la història com un dels millors regidors que ha tingut la ciutat, pateix Alzheimer, la terrible malaltia que provoca la pèrdua progressiva de la memòria amb el patiment que aquest fet ha provocat en la seva família. Com és conegut el fet que Ernest, el seu germà, aspira a l’alcaldia de Barcelona, tot i tenir vuitanta anys, demostrant una claredat d’idees envejable i un discurs ben elaborat que dona credibilitat a la seva candidatura.

Emprar, per tant, aquest missatge sobre l’Alzheimer de l’alcalde Pascual, resulta d'una baixesa vomitiva, una cruel ofensa cap als dos germans Maragall, una befa intolerable cap als que pareixen Alzheimer, i un ús que frega la incitació a l'odi en portes d'una campanya electoral que tothom pressuposa que ha de ser especialment intensa i dura si tenim en compte que la gran majoria de les enquestes parlen d'un quàdruple empat entre uns candidats entre els quals s'hi compta Ernest Maragall, que ha patit la brutícia d'uns atacs intolerables, venguin d'on venguin i sigui a qui sigui que es dirigeixin.

Que les propostes de qualsevol candidat a unes eleccions puguin rebre una resposta insultant i excloent com aquesta ens hauria d’alarmar profundament a tots els demòcrates.

No tot pot valer en política. No tot pot valer en una confrontació electoral. I el contingut d'aquests cartells ha traspassat la línia que l'ètica imposa com a límit.

Però, deixant de banda el fet concret, el que em preocupa profundament, és que l'insult i la desqualificació com a arma política, es vagin traslladant al carrer i es vagin convertint en una constant, amb formes més o manco semblants, emparades en l'anonimat que ofereix la nocturnitat en la qual es va donar l'actuació.

Em preocupa i no poc que l'insult de més baix nivell vagi substituint la confrontació d’idees, a les institucions públiques, i amb els diputats o regidors com a autors, i s'acabi traslladant als carrers, en una demostració de normalitat que ens tindria que espantar.

És la banalització de l'insult i la desqualificació sistemàtics, que a força de fer-se constant a algunes institucions es transforma en normal també al carrer.

Tots els partits democràtics ens hauríem de mobilitzar per aturar l'espiral que amenaça de perjudicar de manera greu la credibilitat de les institucions i pot ajudar a enverinar el debat i la confrontació política als carrers.

Ens hi jugam molt i val la pena reflexionar-hi i prendre mesures, abans que sigui massa tard.

Ramon Orfila i Pons