Llibertat

El primer pacte entre PP i Vox després de les eleccions del 28 de maig, preliminar de tots els altres que han seguit, ha estat el de la Generalitat Valenciana. L’anunci d’aquest acord pitava en tres eixos centrals que, després, amb pocs matisos, s’han repetit als altres pactes entre aquestes dues formacions: llibertat, família i identitat. Aquests tres conceptes, així, junts, proferits per aquesta gent, venen a ser un oxímoron tan rotund com una llum fosca, una guerra no violenta, o una indigestió saludable. 

Diuen llibertat. Però quan llavors diuen que defensen la família el que pretenen és, justament, evitar la llibertat de tothom que transgredeixi el seu concepte prim i estret de família. I parlen d’identitat a territoris amb una identitat històrica pròpia amb l’explícita i manifesta voluntat d’anorrear-la i substituir-la per un ersatz provincià espanyol caspós i machote. Llibertat, diuen.

Hi ha qui se sorprèn davant aquesta capitalització de l’ideal de llibertat per part de la dreta. Certament, la genealogia no els acompanya: aquesta gent és la filla legítima de la dictadura franquista. Però ja ho veis: el llibertarisme és la carta de presentació del populisme conservador arreu del món. Trump, Bolsonaro, Le Pen, Melloni, Díaz Ayuso... De quina llibertat parlen?

La llibertat és, certament, un concepte equívoc. Isaiah Berlin va distingir entre llibertat negativa i llibertat positiva. Philip Pettit ha treballat els conceptes de llibertat liberal i llibertat republicana. I el filòsof basc Daniel Innerarity ha recollit les reflexions d’aquests pensadors, sobretot del segon, per intentar entendre i explicar l’onada llibertària conservadora. Bàsicament, la dreta defensa la llibertat individual vinculada la propietat privada, i està en contra de la regulació pública a favor del bé comú. La llibertat del qui té, en contrast amb una llibertat individual limitada per la llibertat dels altres, sobretot dels qui no tenen.

La llibertat ultra és la d’Aznar quan deia que ningú li havia de dir quantes copes de vi podia beure per poder conduir. O la dels ignorants de Vox, que neguen el canvi climàtic i defensen la llibertat de consumir i contaminar, acusant qualsevol iniciativa per minimitzar els efectes del canvi climàtic com una ecodictadura. O la de la no menys ignorant Díaz Ayuso quan es manifestava en contra de l’obligatorietat de la mascareta durant la Covid: des de la seva mentalitat, la llibertat de sortir de ca meva quan vull és sinònim de llibertat per infectar; si açò posa en perill els altres, que siguin els altres els que no surtin de ca seva. La meva llibertat, sempre, per damunt de tot i de tothom.  

No parlam, per tant, d’un eslògan amb ganxo per pescar vots. El que està en joc és la concepció bàsica de la societat, de la política i de la democràcia. D’una banda la selva, el campi qui pugui, la llibertat dels qui tenen enfront dels qui no poden, en contrast amb una idea de llibertat cooperativa i corresponsable, que admet la compensació de les desigualtats perquè tothom pugui ser efectivament lliure, i no sols nominalment. La llibertat com absència d’impediments per fer el que em doni la gana, en contrast amb la capacitat real de tothom de poder triar la seva vida. La tradició republicana defensa que la llibertat no vol dir només que no hi hagi interferències en les meves decisions, sinó que no hi hagi dominació d’uns i submissió d’uns altres. 

Les eleccions del 28 de maig han iniciat un canvi de cicle polític. L’alternança en democràcia és bona, encara que pesi als qui han perdut les eleccions. Però ara parlam d’una altra cosa. Correm el risc d’un trencament dels consensos essencials de la democràcia. De moment, des de la dreta hi ha molta bravata, molta fatxenderia, tones d’odi i ressentiment. Veurem quines conseqüències tindrà tota aquesta cridòria tòxica en la política real, perquè a pesar de tot, amb tota la fragilitat que vulgueu, hi ha un estat de dret, unes lleis, uns procediments i uns límits. 

El repte va molt més enllà de la lògica de l’alternança. Estam davant d’una emergència democràtica. Salvar el futur, és a dir, fer que un altre futur sigui simplement possible, avui és un imperatiu ètic personal i un deure cívic col·lectiu. 

Miquel Angel Maria Ballester.