Preguntes al candidat Sánchez Perez-Castejón

La precipitada convocatòria d'eleccions generals, pel 23 de juliol,  que coincidiran amb l'inici del semestre en què Espanya exercirà la presidència rotatòria de la Unió Europea fa oportú plantejar, des d'aquest programa,  una sèrie de qüestions al candidat socialista a la Presidència del Govern, amb l'objectiu de clarificar quin ha de ser l'enfoc de les polítiques que pretén impulsar des de la doble presidència, si és que els electors li atorguen la seva confiança per poder formar govern, en solitari o en coalició amb altres forces parlamentàries com s'ha donat els darrers anys.

Convenen els aclariments si tenim en compte que, en determinades qüestions, la transparència no ha destacat precisament entre les virtuts del darrer govern presidit per Pedro Sánchez, almenys pel que fa a determinades accions de govern, en perfecta contradicció amb la reivindicació del mateix president Sánchez que el seu es podia  considerar el “govern més progressista de la història”.

En el preàmbul de la llei de “Transparència, accés a la informació pública i bon govern” aprovada el 2013, es fa referència a la importància que la ciutadania tengui accés al coneixement dels criteris que impulsen l'acció de govern, quan diu:

“La transparencia, el acceso a la información pública y las normas de buen gobierno deben ser los ejes fundamentales de toda acción política. Sólo cuando la acción de los responsables públicos se somete a escrutinio, cuando los ciudadanos pueden conocer cómo se toman las decisiones que les afectan, cómo se manejan los fondos públicos o bajo qué criterios actúan nuestras instituciones podremos hablar del inicio de un proceso en el que los poderes públicos comienzan a responder a una sociedad que es crítica, exigente y que demanda participación de los poderes públicos. “

Un compromís, el de la transparència, que contrasta amb l’opacitat amb la qual s'han tractat, els darrers anys, qüestions com la política de relacions internacionals, o l'exercici de l'acció solidària en la defensa dels drets humans o dels drets dels pobles, sense oblidar la negativa impulsada des de l'Executiu, a esclarir les pràctiques poc clares de l'anterior  Cap d'Estat, que l'han duit, presumptament, a acumular un patrimoni i una riquesa poc acord amb el volum de les retribucions econòmiques rebudes des de  l'administració de l'Estat.

Com resulta igualment  opac el manteniment de la consideració de Secret d'Estat, per determinades qüestions que la ciutadania hauria de conèixer respecte de fets de la història recent, que han tingut una importància cabdal.

És per això que seria important clarificar si és té la voluntat d’esclarir aquestes qüestions en el cas que la ciutadania avali amb els seus vots la candidatura de l'actual president i futur president de la UE.

Convindria saber, per exemple, abans de votar, si Sánchez mantindrà l'estratègia d'impedir qualsevol investigació duita a terme des del Congrés dels Diputats o el Senat, sobre el patrimoni de l'anterior Cap d'Estat, Juan Carlos de Borbón, i concretament sobre la quantia total de la fortuna de l'Emèrit que segons la revista Forbes pujaria fins als 2.000 milions d'Euros. Esclarint on estan ubicats aquests béns i patrimoni, quin és el seu origen, quina és la motivació-justificació d’aquests, i si s'ha fet front a les obligacions fiscals que comportaven els ingressos que han permès acumular la fortuna de què es tracti.

Seria molt convenient, en aquest sentit, calibrar quins mecanismes té la hisenda pública per recobrar la part corresponent a la fortuna acumulada.

Com seria del tot desitjable saber si des de l'Executiu que surti de les eleccions del 23 de juliol, es mantindrà el secretisme en qüestions d'un clar interès per la ciutadania com son tot el que es refereix a la trama del Gal, de tal manera que es faciliti la informació sobre el vertader abast d'aquesta organització criminal, respecte de la qual es va demostrar, als tribunals, la participació efectiva d'un ministre, un secretari d'Estat, un governador i diversos comissaris de la policia. Obrir la porta a què s'investigui, de manera lliure, tota la documentació que conservi el Govern, i que permeti esclarir quin va ser el nivell de coneixement o implicació des dels més alts nivells de l'Estat d'aquesta pràctica del terrorisme.

Té sentit que es mantengui el secretisme respecte de l'intent de cop d'estat del 23F del 1981 quan ja han passat quaranta-dos anys des d'aquell intent?  A qui es vol protegir, que no vagi resultar condemnat per aquells fets? L’opacitat en aquesta qüestió fa que es disparin les sospites que, des de diferents publicacions farien recaure sospites sobre un suposat coneixement i fins i tot connivència del llavors cap de l'Estat, i actual Rei Emèrit, Juan Carlos de Borbón. Quin és el motiu que impedeix que s'apliqui el principi que estableix que “La transparencia, el acceso a la información pública y las normas de buen gobierno deben ser los ejes fundamentales de toda acción política” en aquesta qüestió?

Pensa el candidat Sánchez obrir als investigadors tota la documentació referida a l'acció de govern que va permetre l'entrega ignominiosa del Sàhara Occidental a la voracitat del Marroc i Mauritània, el 1975? Per quin motiu es manté el secret pel que fa a la participació en aquests fets del darrer govern del Franquisme? Es tracta, novament, de  protegir l'Emèrit, encobrint la seva participació en aquella traïció al poble del Sàhara, defugint el compliment de les promeses que Juan Carlos havia fet en la seva visita a l’Aayun, per calmar el malestar de l'exèrcit espanyol desplegat a aquell territori, mentre a Madrid es cuinava l'entrega vergonyosa al rei-dictador del Marroc, desoint els mandats de les Nacions Unides i vulnerant el dret internacional de manera conscient.?

Els silencis, l’opacitat, l'intent d’emmascarar actuacions tèrboles, sols provoquen el creixement de les sospites i la desconfiança en els governs i no és fàcil entendre com el “Govern més progressista de la història hagi pogut contribuir al fet que s'impedeixi que la ciutadania sotmeti a escrutini públic les accions de govern en qüestions com aquesta.

I si tot això és cert quan parlam d'actuacions passades, també s'ha d'aplicar a les actuacions que el govern que presidia Sánchez ha duit a terme aquests darrers anys.

Ningú ha entès, en aquest sentit, que el gir de 180 graus en la política exterior respecte del Nord d’Àfrica, i més concretament del problema del Sàhara Occidental, la darrera colònia d'Espanya, s'hagi decidit de manera tan unilateral, per part de la Presidència del Govern, que ni els seus socis del Govern de Coalició, hagin participat del debat previ a la presa d'una decisió en una qüestió tan sensible com aquesta, i que ni tan sols els socis parlamentaris que van fer possible la investidura de Sánchez en tinguessin coneixement. És més, la soledat absoluta del president i del seu ministre d'exteriors en el Congrés dels Diputats quan se’ls ha requerit per donar informació sobre aquest gir tan radical, indueix a pensar en una pràctica tenyida d'un autoritarisme poc acord amb el qual hauria de ser l'estil d'un govern de progrés. La unilateralitat en la presa de decisions no casa amb l'existència d'un govern en minoria que necessita suports d'altres grups parlamentaris per governar.

Garanteix, el candidat Pedro Sánchez, un canvi d'estil en aquesta manera de governar si rep la confiança dels electors el 23 de juliol?

Mantindrà la unilateralitat a l'hora de prendre decisions com les assenyalades, si torna a governar?

S'engana a ell mateix qui pensa que aquestes coses no interessen als ciutadans, són petites mostres d'un estil, d'una manera de governar que retraten els que governen i els fa mereixedors o no del suport ciutadà per revalidar el suport que necessiten en forma de vots.

Hauria de saber, el candidat Sánchez que els ciutadans cada vegada són més exigents amb els seus governants, i que també són cada dia més crítics amb les manques de transparència, de tal manera que acaben castigant als que no actuen de manera clara i honesta. Així com “la dona del Cèsar, no sols ha d'esser honrada sinó que ho ha de semblar”, en l'exercici de la política no n'hi ha prou amb ser bons gestors, també s'ha de ser transparent de tal manera que els ciutadans puguin conèixer i valorar els motius que justifiquen les actuacions dels governs, i no fer-ho sols condueix al desencís i la desídia respecte de la política i els que l’exerceixen i aquest és un risc que l'esquerra no pot assumir, si no vol acumular derrotes com les de les darreres municipals i autonòmiques.

Ramon Orfila i Pons.