La brutalitat de l'agressió als palestins no deixa indiferent a ningú

La brutal resposta de l’Estat d’Israel massacrant, sense cap escrúpol, la població civil palestina, indefensa i presonera a la Franja de Gaza, està produint imatges d’una cruesa inusitada que resulten insuportables per molts ciutadans de tot el planeta i de manera especial per la ciutadania del món musulmà que contempla horroritzat com dia a dia creixen les víctimes civils dels bombardejos de l’exèrcit d’Israel, fins a arribar a prop de 8000, mentre augmenten a un ritme de més de 700 diàries, i afecten de manera especial a una població infantil molt nombrosa a la zona de Gaza.

I no es pot parlar d’una resposta puntual, de poca durada en el temps, les proclames, en forma d’amenaça de Netanyahu i els alts comandaments d’un dels exercits més poderosos del món, cap a la població gazatí fan pensar més tost en tot el contrari, en una guerra de molt més llarga durada, que no respectarà cap principi ni tindrà contemplacions cap als que se solen considerar refugis humanitaris a qualsevol guerra com són els hospitals, les mesquites, les escoles i fins i tot les instal·lacions humanitàries Internacionals com són les de l’ONU.

Netanyahu i el seu govern semblen haver embogit i ni escolten les peticions dels organismes internacionals com és l’ONU a la qual han repudiat, ni les peticions de la immensa major part dels estats membres que, per una majoria de 120 vots a favor i sols 14 en contra, han exigit un alto el foc humanitari que Israel no pensa respectar en absolut, com no ha respectat mai les resolucions exigint el retorn a les fronteres d’abans de la guerra dels sis dies, del 1967, impedint de facto qualsevol intent de crear l’Estat de Palestina, per molt que ells mateixos així ho van acordar als anomenats Acords d’Oslo. Per no escoltar, ni ho fan semens amb una part del seu propi poble que comença a veure que el camí que ha agafat el govern més dretà de la història d’Israel no té retorn i condueix no sols a la inestabilització permanent de Palestina i Israel sinó també de tot l’Orient Mitjà i torna a una escalada de la tensió entre blocs a nivells dels moments més crispats de la guerra freda.

Ningú pot quedar al marge d’aquest conflicte, i els ciutadans de tot el món així ho manifesten als carrers de les principals ciutats del planeta. I si algú se sent especialment concernit per aquest conflicte són els països de religió majoritàriament musulmana, en tant que els seus ciutadans contemplen l’horror diari dels fillets ensangonats plorant i cridant entre les runes del que eren fins ahir les seves cases, les seves escoles, els seus carrers. I ells també surten als carrers a expressar la solidaritat amb els seus germans i a exigir dels seus governs, siguin democràtics o règims autoritaris, actituds contundents, de suport a les víctimes civils, però també de rebuig i aïllament dels agressors, de l’Estat d’Israel que es cuida prou bé de mantenir una actitud tan bel·licista i tan agressiva que les manifestacions dels seus dirigents frega la fanfarroneria més basta.

Així la batalla pel relat ha passat a ser vital en qualsevol enfrontament polític o armat entre països o estats i fins i tot els dirigents més autòcrates del món es veuen obligats a ser sensibles i demostrar-ho cap a una opinió pública decantada en favor d’una causa com és la Palestina, que té arrels profundes que van des del 1948, quan es va votar a l’ONU la partició de Palestina, fins ara. El canvi en el discurs d’Erdogan que ha passat de mantenir una actitud conciliadora amb Israel a acusar els seus dirigents de crims contra la humanitat n’és un exemple clar.

Idò el mateix està succeint amb el Marroc i el discurs dels seus dirigents, de tal manera que estan passant de ser els valedors de l’Estat d’Israel a l’Àfrica a denunciar les tropelies contra els gazetians i exigir un alto el foc.

Fa un mes el monarca feudal del Marroc preparava amb molta cura la visita de Netanyahu al Marroc i ara no té més remei a mostrar-se receptiu i sensible davant les manifestacions més multitudinàries de la història recent als carrers de les principals ciutats del Marroc en favor de Palestina. I el desafiament consisteix a mantenir un discurs propalestí, mentre tota l’estratègia de defensa de l’exèrcit marroquí es troba condicionada i co-disenyada amb els alts comandaments de les forces armades d’Israel, els mateixos que els darrers anys han instruït els militars marruquis i ara dirigeixen la massacre contra els gazatians.

I no esteim parlant de qualsevol cosa, de la importància que Mohamed VI dona a l’exèrcit i al seu rearmament n’és una prova l’increment desorbitat previst en els pressuposts de defensa, que podrien igualar la despesa prevista per Espanya, uns 11.400 milions d’euros pel 2024, amb la diferència que mentre els pressuposts espanyols de defensa no arriben al 2% del producte interior brut, la qual cosa provoca la disconformitat d’una part del mateix Govern de Coalició presidit per Pedro Sánchez, el cas del Marroc s’arribarà a destinar un 9% del PIB a Defensa i en especial a la compra d’armaments, a un país en el qual el subdesenvolupament continua sent una constant i en el que, una bona part de la població, viu en una situació de misèria com la que s’ha posat de manifest amb motiu del terratrèmol d’aquest any.

Curiosament, entre els suports més decidits al poble de Palestina en aquests moments difícils, s’hi troben el poble i els dirigents del Sàhara Occidental que coincideixen amb el pensament de la immensa majoria dels pobles de l’Africa a l’hora de rebutjar l’agressió indiscriminada dirigida per Netayahu contra tot el poble de Palestina, una agressió que deliberadament confon les milícies de Hamas amb la totalitat del poble de Gaza i Cisjordània a qui Israel cerca exterminar.

Ho recordava fa pocs dies la Diputada de Sumar, d’origen Saharaui Tesh Sidi quan afirmava:

“Ahora, más que nunca, cuando estamos viviendo una reorganización del orden mundial nos queda cada vez más claro que el Derecho Internacional sólo se aplica para algunos y que las Naciones Unidas son incapaces de actuar, incluso en un drama humanitario como el que se vive en Gaza en estos momentos, contra los países que ostentan el poder. Occidente ha construido sobre papel mojado el Derecho Internacional para mantener sometidos a muchos pueblos y, así, poder señalarlos desde la mirada supremacista y colonial cuando no actúan según sus intereses.”

Ramon Orfila i Pons