La falta d’humilitat: una gran equivocació

Article publicat per Belen Calafell  al Mirador nacionalista

Sé, i tots vosaltres hi estareu d’acord, que aquest espai anomenat Mirador Nacionalista és, entre moltes altres coses, un espai de reflexió. És possible que de sobte ens vengui a la ment un tipus de reflexió i/o debat de caire més polític. Hi estic d’acord. Avui, però, i aprofitant l’oportunitat de pensar en veu alta, em permetré el luxe de donar mitja volta i fer una ullada cap endarrere. Mitja volta per contemplar, apreciar i, per què no, opinar sobre un dels elements més bàsics de la nostra societat: nosaltres, les persones. I encara podríem anar una mica més enllà: què en sabem dir del nostre propi comportament ?

Us he de confessar que la curiositat per tot allò que m’envolta, m’eclipsa. De fet, sóc una observadora empedreïda. Puc perdre’m fàcilment escoltant les persones, les seves històries, la seva manera d’entendre la vida… Totes i tots tan únics, tan diferents, tan especials. No penseu que estic parlant així per deformació professional. No tot és tan simple… Només sé que les persones som complexes, per això vivim en una societat molts cops entremaliada, amb uns valors a vegades massa confusos, amb unes relacions interpersonals poc sanes, amb unes prioritats contrariades, rodejats d’un silenci que parla per si mateix i d’uns sorolls buits de qualsevol tipus de contingut. Nosaltres, tots, formem aquest espai de convivència. Ho fem de la millor manera?

Arribats aquí, cal sincerar-se amb un/a mateix/a. Només així, les persones podem ser fidels i coherents al propi pensament, emocions i, en definitiva, comportament. És clar, però, què difícil és, no? Què difícil conviure amb les nostres virtuts, però també limitacions. Què difícil, però tan humà… Sí, això que tots tinguem aspectes a millorar, és una de les majors veritats, una altra cosa és que en siguem conscients i, en darrer terme, ho sapiguem reconèixer.
Tanmateix, sembla que hem escollit formar part d’una societat en què no se’ns permet equivocar-nos, o demostrar que estem a disgust, o prioritzar les formes abans que no les finalitats, o pensar que no tot es pot permetre a qualsevol preu… Amb quin mirall ens contemplem cada matí? Quins són els veritables motius que ens ajuden a tirar endavant?
Potser cal donar-se permís i, encara que només sigui una vegada a la vida, intentar ser humil. I us dic una vegada perquè, si de veritat actuem sota el valor de la humilitat, els beneficis obtinguts seran tals, que segurament repetirem. La humilitat, o el que és el mateix, la virtut que consisteix en el coneixement de les pròpies limitacions i debilitats i l’actuació d’acord amb aquest plantejament. La humilitat, un camí inqüestionable per a aprendre. Sí, reconèixer que totes les persones tenim alguns aspectes a millorar. Quina sort, oi? Doncs, per què tanta por? Per què insistim, diàriament i en qualsevol àmbit de la nostra vida quotidiana, a amagar els anomenats punts dèbils? Què és el pitjor que ens pot passar? És que ens sentim massa vulnerables? Us sóc sincera, ho puc entendre. Ho puc entendre en la societat que nosaltres mateixos hem creat, però en cap cas ho compartiré. I no hi estic d’acord perquè aquesta actitud no ens deixa ser un/a mateix/a. Aquesta opció no permet que les persones que tenim al costat puguin disfrutar d’allò que realment som. I quan ens decidim a mostrar-nos com a tal? La majoria de vegades quan la vida ens posa a prova. Quan la vida ens obliga a viure situacions emocionalment extremes… Ens sentim còmodes tapant la nostra veritable essència?  Quina equivocació!
Seré optimista, perquè en realitat ho som. Sent un gran escepticisme a pensar que les persones podem canviar. Si més no, és extremadament difícil. Però sí que podem millorar, sempre. I cal fer-ho, o no ? En aquestes alçades del joc -la vida- un mateix ja no ha de voler al seu voltant ni certes actituds, ni certes prioritats, ni certs valors. Hom ha de ser selectiu i protegir-se de totes aquestes actituds, prioritats i valors que no comparteix, perquè així ho ha decidit. S’ha de tenir personalitat! Només podrem i sabrem escollir si som humils. Del contrari, mai no tindrem criteri.
Seré optimista, he dit. Les persones, totes, som capaces. Tenim capacitats i potencialitats. No ens conformem, idò. No ho podem fer.
Com cadascú de vosaltres, jo també estic explorant contínuament. Escollint, rebutjant, escoltant, vivint…És, i serà, la meva opció. Però estic convençuda que no és la millor, només la meva. Estic parlant de tolerància? Pot ser… De fet, en realitat, del que vull parlar és de respecte, compassió i educació, cap als altres i també cap a nosaltres mateixos. Vull parlar d’intel•ligència i discreció, d’elegància i contundència, de lleialtat, de disciplina i,  per què no, de diversió.

La vida és gairebé un joc.. Arribats al final, intentem, almenys, estar satisfets del que hem escollit fer i de com ho hem fet. Ambdues coses seran igual d’importants.

Com sempre, un plaer.