Temps de crisi, manca d’estratègies

Article publicat per Pau Obrador al Mirador nacionalista

El moment de crisi que vivim és un bon context per plantejar-se el futur del turisme a Menorca. De fet no hi ha més remei. O ens ho plantejam o serà molt difícil recuperar els nivells de benestar i creixement de què hem gaudit en els darrers anys. La crisi és mundial i la pateix tothom, alemanys i russos, americans i xinesos, tanmateix s’està demostrant especialment dura amb les economies del sud d’Europa, molt dependents de la construcció, el turisme i el crèdit fàcil. A Menorca, la crisi ja ha comportat un augment dramàtic de l’atur i està posant en entredit les bases del nostre sector turístic.

Hi ha una corrent d’opinió que està aprofitant la crisi per qüestionar les polítiques de protecció del territori que s’han impsulat en els darrers anys. Tot vinculant crisi econòmica i ecologisme, aquest corrent defensa la necessitat de desfer el camí recorregut en matèria ambiental i territorial. Les dèries proteccionistes de la societat menorquina que cristal•litzen el 2003 en el PTI serien un fre al desenvolupament econòmic, un luxe, que no ens podem permetre. “S’han carregat el sector que havia de ser la locomotora de l’economia menorquina”, deia Antonio Camps en un article recent. No hi estic d’acord. Desfer el camí recorregut seria un greu error. En un moment en què les bases del model turístic trontollen, el grau de protecció del territori que s’ha assolit és un valor afegit, un element d’optimisme per afrontar el futur. Les iniciatives proteccionistes impulsades han funcionat raonablement bé. El PTI ha contribuït a diferenciar Menorca d’altres destins turístics amb un urbanisme més salvatge; el Camí de Cavalls és ja un èxit turístic i encara no s’ha inaugurat i la declaració de reserva de la biosfera ha estat la millor campanya de màrqueting que s’ha fet mai a Menorca.

Hi ha motius per a l’optimisme, tanmateix el turisme a Menorca no va bé. El sector turístic ha perdut competitivitat i açò s’està traduint en una davallada del turisme, sobretot de turisme internacional. Menorca s’està convertint en un destí “nacional” de curta volada cada vegada més estacional. La causa d’aquesta davallada no són els excessos radicals de la societat menorquina sinó la seva timidesa. Hem impulsat mesures capdavanteres com el PTI que no hem sabut culminar amb un model turístic diferent. Hi ha un desfàs entre l’estructura encara molt clàssica del sector i les potencialitats que té Menorca. Deia Emili de Balanzó en una entrevista recent que “Menorca s’ha tornat molt passiva, el sector s’ha retirat i ha deixat que les coses funcionessin totes soles”. Hi estic d’acord. El futur del turisme a Menorca es troba engrunat entre un sector públic incapaç de canalitzar adequadament les potencialitats de l’illa i una iniciativa privada sense prou visió estratègica que no s’ha acabat mai de creure el projecte. On eren les forces vives que diuen defensar el turisme quan es reivindicava el Camí de Cavalls?

Com que no voldria quedar-me còmodament instal•lat en el nivell de la retòrica m’agradaria  aprofundir en quatre qüestions que les institucions menorquines s’haurien de plantejar si de veritat els interessa el futur del turisme.

La primera qüestió fa referència a la reforma de l’arquitectura institucional del turisme a Menorca. L’espectacle de les fundacions ha estat poc edificant. Hem desvestit un sant molt venerat —Foment del Turisme— per vestir-ne un altre sense pedigrí —Fundació Turisme— que després hem desvestit per vestir-ne un tercer —Fundació Destí— que sembla que ara sí que és el definitiu. Amb tot el ball de fundacions ens hem oblidat del problema principal de la governança del turisme a Menorca, la manca d’una visió més estratègica del turisme que doni resposta als reptes principals, com per exemple la desestacionalització. No tenim cap pla estratègic —cap PTI turístic— que articuli una visió consensuada del sector turístic. La planificació turística a Menorca es limita bàsicament a plans de màrqueting elaborats per consultories privades que ni tan sols es donen a conèixer a la societat menorquina. És un error concentrar tots els esforços públics en campanyes de promoció turística. El que està fallant no és tant la imatge de Menorca com la competitivitat dels seus productes turístics. El problema principal és la manca d’inversió pública i privada en el producte turístic així com l’excessiva dependència de canals tradicionals de comercialització, molt sensibles al preu. És crec necessari reformar l’estructura institucional actual excessivament centrada en la promoció tot ampliant l’abast de les polítiques públiques i impulsant una visió més estratègica del turisme. No és lògic que Menorca sigui lider en turisme familiar i no disposi de cap pla d’acció especific que promogui per exemple parcs infantils i carrils bicis a les zones turístiques. Si volem diferenciar-nos positivament de la resta de destins, cal invertir diners i esforços en aspectes com la reforma de les zones turístiques, la gestió de la informació, la coordinació de grans esdeveniments, el desenvolupament de productes turístiques i la gestió directe de productes turístics.

La segona qüestió fa referència a la manca de coordinació de les polítiques turístiques, culturals, ambientals i esportives. El turisme s’ha concebut tradicionalment com un sector independent que requereix d’un department propi. Aquesta visió —lògica en un país on el turisme és la principal font de vida— ha creat situacions disfuncionals com la que es va donar aquest estiu amb el FIMM. Turisme desaprofita sistemàticament recursos culturals que podrien ser molt valuosos alhora que promou noves iniciatives sense tenir en compte el teixit cultural existent i els seus gestors. En separar les polítiques turístiques de la resta, ens oblidam que qui crea producte turístic són moltes vegades els departament de cultura, medi ambient i esports. Esdeveniments poc subvencionats com La gran Migjornale o el mercat d’art de Fereries són turísticament molt més efectius que el FIMM, que costa un dineral. Una millor coordinació ajudaria a impulsar la innovació i la creativitat en el sector turístic alhora que faria econòmicament viables projectes culturals que ara no ho són.

El transport és un problema greu a Menorca. Alguna cosa falla quan és més car anar d’Anglaterra a Menorca, que de Londres a Nova York. La corrent d’opinió dominant ho ha donat a pagar als dèficits d’infraestructura. Idò bé ara tenim un megaaeroport, tan gran com el d’Edimburg,  Liverpool, o Luton, i el problema segueix igual o pitjor, car un aeroport més gran té unes taxes aeroportuàries més altes que encareixen el preu final del bitllet. El problema no són les infraestructures sinó la seva gestió. Deixem les inversions de banda i plantegem-nos com influir en la gestió les grans infraestructures. És urgent trencar el monopoli d’AENA i aprofitar les oportunitats que es presenten com ara la venda d´Spanair.

Finalment m’agradaria plantejar la necessitat de culminar les polítiques de protecció del territori amb la declaració de Menorca parc nacional —una figura essencialment turística que identifica els espais naturals més valuosos. La declaració de parc nacional implicaria l’arribada de diners per a la gestió d’espais naturals alhora que situaria Menorca en el club més selecte de tots pel que fa a espais naturals, un club amb molt poca presència mediterrània. La declaració seria per si mateixa una excel•lent campanya de màrqueting.

El temps de les alegries econòmiques, del creixement sense fi, s’ha acabat, “la fiesta is over”, com deia el Financial Times. Tot i les promeses de Zapatero de plena ocupació, ja tenim entre nosaltres la mare de totes les crisis. Si en volem sortir potser que miréssim de replantejar-nos les coses.