La gestió de l’aigua.

Des de ben petit he viscut envoltat de bombes, motors, canonades... mon pare era electricista i també es dedicava a muntar bombejos de pous i instal·lar algunes canonades, i d'aquí vam passar a portar un petit servei d'abastament d'un nucli turístic. Vaig estudiar Enginyeria Tècnica Industrial i després per lliure, Ciències Empresarials, podríem dir que fa anys que estic ficat en aquest món i em ve de gust fer unes ressenyes per donar la meva visió de la gestió que entenc que s'hauria de fer l'aigua com a recurs escàs i vital.

Primer cal tenir clar d'on surt l'aigua, a Menorca el recurs primari són les aigües subterrànies, aigua de pou, les pluvials o de torrent són testimonials i no s'empren per abastament. L'aqüífer de Menorca està molt estudiat i hi ha molta informació del mateix, de fet un catedràtic de mecànica de fluids de la Universitat de València es va sorprendre de la quantitat d'informació sobre el mateix, el que també el va sobtar era que, en canvi, de la demanda d'aigua o de com contenir la demanda no va trobar quasi res, és a dir sabem com de bé o malament està l'aqüífer, però s'ha actuat per contenir la demanda del recurs.
Aquest punt de partida és necessari i s'ha de treballar per treure pressió sobre l'aqüífer, s'ha de fer feina en disminuir la demanda del recurs per no empitjorar la situació,
actualment ja empram aigua dessalada o desnitrificada perquè l'aigua d'aqüífer no és apta ni qualitativament ni quantitativament. Un tècnic de la planta dessaladora va fer-me una reflexió molt aguda en castellà «en serio estáis desalando agua de mar para regar cesped y llenar piscinas». A partir d'aquí podem fer reflexions diverses de com afrontar la reducció de la demanda, per exemple les piscines es podrien omplir amb aigua salada o salmenques i per regar la gespa amb aigües depurades, però implica problemes afegits, si omplim una piscina amb aigua salada cal tenir clar que el rebuig d'aquesta aigua no pot anar al clavegueram perquè sinó l'aigua de sortida de les depuradores no serà apta pel reg. Per emprar aigua depurada pel reg caldrà la instal·lació de noves canalitzacions per la seva distribució, i cal tenir en compte la relació cost-eficàcia d'aquesta mesura, és dir, el client final pagarà el cost d'aquesta aigua per regar (amortitzacions canonades, despesa energètica...) ? O deixarà de regar? A Menorca tenim exemples d'infraestructures fallides per falta d'una demanda clara d'un recurs, el gas.

Ja que hem encetat el tema de les canonades voldria fer unes apreciacions sobre aquesta infraestructura. Cal tenir en compte que l'aigua corrent es va desplegar a Menorca a la
dècada dels seixanta, amb canonades de fibrociment, després va venir el PVC, fundició i polietilè, doncs bé ara ja tenen uns seixanta anys aquestes primeres, són uns quants.

De qualsevol xarxa s'ha de fer una gestió patrimonial de la mateixa, és a dir, la xarxa en si és un actiu. Sorprèn que en la relació de béns municipals no estigui reflectit els kilòmetres de xarxa d'aigua i clavegueram que deposa el municipi per prestar el servei en qüestió. Per fer una correcta gestió patrimonial d'una xarxa cal determinar d'edat mitja de la mateixa i quina taxa de renovació faig de la mateixa. Si determinassin la edat mitja de les xarxes d'abastament de Menorca possiblement entendríem perquè hi ha tantes fuites en les mateixes. Pel que fa a la taxa de renovació, quants de km/any renovo de canonades sobre el total de km que tenc, un nombre ideal seria 5%, així en 20 anys ho he renovat tot, si fos un 2% serien 50 anys. En molts municipis de Menorca no s'arriba ni el 2%.

Del paràgraf anterior es pot deduir que, per tant, no és estrany que es perdi tanta aigua per la xarxa. Les canonades no «venen» tant con l'asfalt, vull dir, si fas unes obres per canviar unes canonades, tot són molèsties, en canvi, si veuen venir la màquina d'asfaltar tot són alegries. Açò ve d'antic, a l'aqüeducte de Segovia hi ha una placa dedicada al benefactor que va pagar l'obra, que va optar per fer un aqüeducte d'arcs amb un gran sobrecost en tost de posar canonades de plom que no es veien, però eren molt més econòmiques.

Per contenir la demanda es pot fer via tarifes, amb unes tarifes justes, que premiïn l'estalvi i penalitzin l'abús, però també han de venir associades a un correcte manteniment de la xarxa. Exemple, no és acceptable que se'm penalitzi pel consum excessiu i al carrer hi hagi una avaria d'aigua des de fa una setmana. Tothom ho ha de fer bé, només així podrem parlar de sostenibilitat.

La sostenibilitat en gestió d'aigua se suporta en tres eixos. Eix econòmic, el sistema ha de ser sostenible econòmicament per perdurà en el temps, s'han cobert els costos directes, indirectes i ambientals. Eix ambiental, la gestió de l'aigua ha de procurar no tenir un excés d'externalitats negatives pel medi i si existeixen s'han d'esmenar a fi d'aconseguir un bon estat ecològic de totes les masses d'aigua, qualitativament i quantitativament. Eix social, la societat ha d'estar d'acord amb la gestió del recurs i implicada en la gestió del mateix. Tots això no és nou, ve reflectit en la Directiva Marc de l'aigua, que, per cert, estem incomplint des de fa anys.

I acabant cal dir que hem fet 30 anys de la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera, jo pensava que aquesta distinció era per algú que feia les coses molt bé, que era exemple per altres territoris. Pel que fa a conservació del territori crec que sí, però no tenc tan clar que en gestió de residus, energia i aigua sigui així, tot i que crec que som a temps de girar-ho.

Sam Moll Bosch