La guerra d'Irak i les fake news

Article d'opinió - Ramon Orfila

La guerra d'Irak i les fake news

Vint anys després de la guerra i invasió d'Irak, José Maria Aznar continua defensant la seva activa participació en aquell conflicte que va costar dotzenes de milers de morts, la destrucció d'un país que encara no s'ha recuperat dels desastres que va viure, i que va aconseguir mobilitzar milions de ciutadans a tot el mon que, amb una sola veu van clamar contra una guerra que sols es justificava en assegurar que Saddam posseïa unes armes de destrucció massiva que mai es va poder provar que vagin existir en la realitat, a més de tenir un cost econòmic incalculable que, com sempre, va sortir de les butxaques dels ciutadans a través dels seus imposts.

Les patètiques imatges de José María Aznar, desbordant de felicitat per l'honor d'haver estat convidat al “ranxo” de Texas del President dels EEUU, Bush, junt amb el Premier Britànic Antony Blair, posant per les fotos del que es va batejar com el “treset de les Açores”, van recorre el món i fins i tot els que no ens sentíem de cap de les maneres representats per Aznar, vam sentir la mossegada de la vergonya aliena, quan vam contemplar el President amb un “puro a mos”, la boca a punt d’esqueixar-se de tant somrient, i amb els peus sobre la taula.

Unes 500.000  persones van morir a la guerra de Bush, Blair i Aznar, contra Saddam Hussein, de les quals un 60% son atribuïbles a les víctimes directes del conflicte i la resta a les calamitats que acompanyen qualsevol guerra, la fam, els desplaçaments forçosos, i les malalties.

Més de sis milions de desplaçats interns va ocasionar aquella guerra, dels quals, segons les Nacions Unides, encara 1.200.000 continuen sense poder tornar a les zones on es trobaven abans de la guerra i més de 4 milions de persones de les que el 50% son fillets, necessiten suport humanitari per poder sobreviure. Aquest és el balanç encara no tancat del tot, de la guerra a la que ens van conduir Bush, Blair i Aznar.

Mai un conflicte havia rebut un rebuig com el que va acompanyar la guerra d'Irak, amb manifestacions constants reproduïdes a les grans ciutats però també a qualsevol dels pobles d'una bona part d'una Europa que es va llençar als carrers.

Aquell 15 de febrer de fa vint anys, dos milions de ciutadans a Madrid i mes d'un milió a Barcelona van cridar el No a la guerra amb el que coincidien amb milions de ciutadans més a Roma, Berlin, Paris o Londres, o a qualsevol país del món sencer.

Era el triomf de la solidaritat i de les ànsies de pau de milions de ciutadans, contraposades al militarisme i l'esperit de revenja del “treset de les Açores” i a les seves mentides. Però per molt que ho van intentar, els líders de la coalició no van ser capaços d'imposar les “fake-news” que intentaven vendre des de les poderoses maquinàries de comunicació dels estats mes poderosos del món, en una contestació de les consignes i la propaganda oficial, que han fet història.

Així ho han reconegut, almenys en part tant Bush com Blair, especialment pel que fa a les armes super destructives que sols existien a l'imaginari dels serveis secrets dels EEUU i la Gran Bretanya, com han reconegut que aquella guerra va estimular el creixement del radicalisme que pretenien destruir i que encara manté uns nivells de virulència que es van disparar amb aquella guerra.  Aznar continua defensant, “mantenella que no enmendalla”, l'existència d'un perill pels armaments de destrucció massiva l'existència dels quals defensa en solitari, malgrat les evidències en contra. Aquest és dels que mai reconeixerà un error.

Aproximadament un bilió de dòlars va costar aquella guerra que va ser tant contestada, i el cost posterior en forma d'un creixement brutal del radicalisme islamista encara no ha tocat fons.

Avui, al cap de 20 anys, quan el món occidental condemna sense pal·liatius la guerra i la invasió de Ucraïna per part de la Rússia de Putin, i la Cort Penal Internacional entaula un procediment penal per delictes contra la humanitat contra el màxim dirigent rus, pot resultar instructiu repassar la història recent i demanar-se quina és la diferència entre la guerra d'Irak i la de Ucraïna, que no sigui la del color de la pell dels afectats-damnificats, i la dels interessos geo-estratègics d'una zona i una altra.

Tenc clar que Putin i la seva agressió a Ucraïna mereixen que tot el pes de la justícia internacional caigui sobre la seva esquena, sense pal·liatius, sense atenuants, però seria hora també que, encara que sigui mirant el passat, es demanessin responsabilitats als que, avui fa vint anys, van posar el món en perill i van ocasionar cents de mils de morts i milions de damnificats i que possiblement encara mantenguin al saló de casa seva, emmarcada en plata, la fotografia patètica d'uns dirigents celebrant la guerra, amb els peus reposant sobre la taula a un ranxo de Texas. No fer-ho porta al perill de que moltes més vegades els líders polítics del món es tornin equivocar, sense conseqüències per ells i amb tan greus conseqüències per milions de persones.

 

Ramon Orfila i Pons.

Notícies relacionades