La llei de l'embut de la política internacional

Fa ben pocs dies, en una provocació més cap a l’Iran de l’exèrcit israelià, aquest, utilitzant les armes de precisió subministrades pels Estats Units i els seus aliats, va atacar un vehicle a Gaza, en el que viatjaven tres fills i tres nets d’un alt dirigent de Hamás, causant la seva mort. Els analistes arriben a la conclusió que es tracta d’una provocació, ben calculada, dels serveis d’intel·ligència de Netanyahu per tal de malmetre les converses que, al mateix temps, es duen a terme per arribar a un alto el foc permanent en la guerra de Gaza, un alto el foc que no convé al primer ministre d’Israel, immers en una dinàmica en la qual el seu manteniment al poder sols està garantit en tant que la guerra es mantingui o fins i tot vagi creixent en intensitat, sense importar massa les conseqüències sobre la població civil palestina i fins i tot israeliana.

Al cap de poques hores, en una continuació de l’estratègia de la provocació, Israel bombardejava el consolat iranià a Damasc, la capital de Síria, en el que van morir un general i diferents militars iranians, en un clar intent de provocar una reacció de la República Islàmica que permeti no sols allargar la guerra de destrucció contra els palestins, un objectiu clar d’un Netanyahu embogit que persegueix el genocidi contra el poble de Palestina, sinó involucrar els EUA i altres països aliats en una guerra contra l’Iran, de conseqüències desastroses. La contenció en la resposta de l’Iran, orquestrant un atac a Israel amb drons, destinat a ser repel·lit amb una certa facilitat, pot originar no obstant una nova resposta desorbitada per part d’Israel, convençut com està el seu màxim dirigent que mai es permetrà des dels EUA o la Gran Bretanya o França un atac capaç de destruir Israel.

Imaginau que succeiria si fos un escamot de palestins els que s'infiltressin a Israel per assassinar els fills i nets de Netanyahu.... Des del minut un i a través de tots els mitjans possibles Biden i Macron, Scholtz i la pràctica totalitat dels dirigents polítics d'Europa, posarien, amb raó, el crit al cel, anunciant la imposició de duríssimes sancions contra els responsables i, ja que hi som i per mostrar fortalesa, aprofitarien per anunciar la retirada de qualsevol suport als refugiats palestins, com si tots els membres d'aquell poble fossin culpables de l'acció d'un dels seus membres; l'exercit d'Israel bombardejaria sense clemència algunes ciutats de la franja de Gaza com a revenja, matant alguns centenars de civils palestins, advertint que el Mossad investigaria si l’Iran està darrere l'acció i que si així fos no descartarien una reacció fulminant, caigui qui caigui... es reuniria el Consell de Seguretat de l’ONU per condemnar sense pal·liatius el que qualificarien, amb raó, de monstruós assassinat, i fins i tot el Papa aprofitaria l’Àngelus del pròxim diumenge per pontificar, i mai tan ben dit, sobre la immoralitat de fer pagar als fills i als nets pels pecats dels seus pares. I Pedro Sánchez anunciaria la seva decisió, personal com sempre i per sorpresa, sense tenir en compte per res els partits que li donen suport, com sempre, de retardar el reconeixement diplomàtic de Palestina, no fos que Biden el cridi a l'ordre i tampoc cal jugar a fer enfadar el “boss” nord-americà ara que tornam a ser més actius dins l’OTAN, i oferiria emfàticament la Base Naval del Port de Maó per l’ús dels vaixells dels EUA que transporten les tones de bombes que després els israelians tiren sobre els hospitals de Gaza, mentre Biden s'ompliria la boca, com sempre sol fer, afirmant que ha tornat a renyar en Netanyahu al mateix temps que li enviava una nova ristra d'armaments cada vegada més mortífers destinats a eliminar dones i vells i fiets palestins.

Per sort els assassins dels fills i nets morts pel pecat de son pare, dirigent de Hamas, han estat Netanyahu i el seu exèrcit, i així ni Biden ni Macron, ni Scholtz ni la resta de dirigents mundials necessitaran dir res, ni el Papa haurà de parlar de pecats, que en aquest cas atès qui són els afectats serien considerats "peccata minuta", i el iaio que tenen com a president dels Nord-Americans podrà seguir confonent el president d'Egipte amb el de Mèxic i renyant Netanyahu amb aquella veueta tremolosa i plorosa per emprar les armes de destrucció massiva, aquestes sí, que ell mateix li regala cada dia, en el qual no va més del cinisme, i Sánchez i Robles continuaran facilitant el Port de Maó per l’ús dels vaixells que serveixen per enviar bombes i més bombes a aquells que no dubten ni un segon a l'hora d'emprar-les contra hospitals i mesquites i escoles i centres de refugi de les Nacions Unides.

I sabent això ens quedarem a casa tan tranquils ?

Reivindic que almenys puguem renegar d'aquest estat de coses i de la llei de l'embut que regeix les relacions internacionals.

Ramon Orfila i Pons.