La migració al centre del debat polític

La migració centra una bona part del debat polític a Europa, com ho ha fet també a la campanya electoral catalana, i el fet que els pronòstics i les enquestes assenyalin la tendència a créixer de les candidatures de la dreta més extrema, polaritza encara més el debat, a la vegada que es donen de manera cada vegada més habitual actuacions, des dels governs d’Europa, tendents a cercar sortides pensant en l’interès immediat de cada país, sense una perspectiva de conjunt.

Una mostra de la poca racionalitat amb la qual es produeixen aquests debats és la quantitat de perjudicis i mentides amb les quals s’afronten, sempre pensant en un possible benefici electoral, i amb una tendència creixent a assumir plantejaments i discursos de l’extrema dreta, carregats de tics racistes i excloents.

S’ha vist en les passades eleccions al Parlament de Catalunya, en les que el PP ha anat desplaçant el seu discurs per fer-se casi coincident amb les tesis de VOX que, a la vegada i per marcar diferències, ha radicalitzat encara més les seves proclames fins a fer-les clarament islamòfobes i violentes.

Així, Alberto Núñez Feijoo que fins fa poc presumia d’ocupar l’espai del centre polític, ha arribat a desbarrar de tal manera que, en alguns moments, tenies la sensació de sentir a Abascal parlar per la boca del líder del PP quan demanava el vot a “aquells que no admeten que la immigració il·legal es quedi a les nostres cases, ocupant els nostres domicilis” i lligant l’alt percentatge de migrants presents a Catalunya amb el fet que, segons ell, “Catalunya té l’índex de criminalitat, de robatoris i de reincidència més alts d’Espanya.”

No és tampoc cap casualitat el fet que aquestes eleccions han significat la consagració d’un nou partit, Aliança Catalana, declaradament xenòfob, islamòfob i racista, a la vegada que es reclamava independentista, predicant les bondats d’una Catalunya independent “capaç de tancar fronteres a la immigració”, mentre exigeix l’expulsió immediata de tots els migrants sense papers.

Un caldo de cultiu perillós en tant que fomenta el convenciment que són els nou vinguts, especialment els més pobres i desvalguts, els causants de tots els mals passats, presents i futurs,” ocupant il·legalment els habitatges dels quals fan fora els propietaris legals, bloquegen els serveis sanitaris, ens prenen els llocs de feina i fan més insegurs els nostres carrers creant perills de tota mena pels nostres fills i nets que ja no poden jugar tranquils a uns carrers cada vegada més plens de personatges amb vestimentes pròpies del nord d’Àfrica”.

I en fer-se tan habitual aquest discurs contra tot el que és diferent, s’arriba a crear un hàbit de rebuig als migrants oblidant que, encara que sols fos des d’una perspectiva econòmica egoista la pervivència de l’estat de benestar i més concretament del sistema de pensions depèn de la capacitat que tinguem d’integrar milions de migrants en el sistema econòmic, de tal manera que hauran de ser les seves cotitzacions a la Seguretat Social i els seus imposts els que facin possible que els que es troben a prop de la jubilació puguin accedir-hi amb garanties.

Mentre, Europa, més preocupada per contrarestar les dinàmiques racistes i xenòfobes que l’extrema dreta imposa de manera progressiva, està cada dia més preocupada per com aconseguir acords amb els països menys desenvolupats i fronterers amb Europa, per tal que es converteixin en gendarmes que impedeixin l’accés al seu territori a aquells que fugen de les guerres o la misèria que Occident ha contribuït a crear, i quan els demandants de refugi aconsegueixen arribar a les nostres costes poder-los deportar, sense dilació, a Tunísia o Líbia o Turquia o Albània, o fins i tot a Rwanda, país amb el qual el primer ministre de la Gran Bretanya, Rishi Sunak, pretén establir una espècie de pont aeri per deportar de manera forçada els migrants que s’atreveixen a creuar el Canal sense papers.

Que enfora queda el clam d’aquelles dotzenes de milers de manifestants, 160.000 segons la policia municipal de Barcelona, l’any 2017 proclamant un “volem acollir” que va donar la volta al món, junt amb aquell cant de Joan Dausà narrant “Com plora el mar” quan contempla tanta mort com la que està convertint la nostra Mediterrània en un terrible cementeri que engoleix els milers i milers de persones que, fugint de les guerres i la misèria que assolen ca seva, intenten sobreviure apel·lant a la solidaritat d’una Europa que, cada dia més, ha passat de ser la solidària ’Europa dels pobles per transformar-se en l’egoista i insolidària Europa dels mercaders.

Ramon Orfila i Pons.