La pobresa infantil a Espanya i la funció redistributiva de l'estat

Quan el debat sobre la conveniència o no de mantenir l’impost a la banca i les principals empreses energètiques torna a revifar, amb declaracions creuades entre les diferents forces polítiques, i mentre algunes grans empreses amenacen amb no continuar invertint a Espanya si es mantenen de manera permanent aquests imposts, UNICEF ha fet públic el seu informe sobre la pobresa infantil, amb dades preocupants que hi haurien que fer reflexionar als que, des de la seva responsabilitat política, han de prendre decisions que afectaran i no poc la vida d’una bona part de la ciutadania.

Els extraordinaris ingressos obtinguts per la banca i les grans empreses de l’energia han induït el govern de coalició, a l’anterior legislatura, a la imposició d’un nou tribut que, amb un import calculat en 1.500 milions anuals, ha de destinar el seu import a combatre la pobresa, en totes les seves formes.

Les recents declaracions de la cúpula de Repsol advertint que poden deixar d’invertir a Espanya, si es manté un nivell alt dels imposts que han de pagar, seria una mostra de l’actitud d’una part del gran empresariat que no entén de solidaritats ni redistribucions sinó que sols vetla per mantenir i si fos possible augmentar els seus beneficis.

És prou conegut que la pandèmia va contribuir a engrandir la bretxa entre el sector més ric i els més pobres a tot el món, però de manera especial a Espanya on, segons les dades recentment publicades per la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social, el 10% més ric de la població multiplica per 11 els ingressos del 10% més pobre. És a dir, que per cada 1000 euros que ingressa la mitjana de la població més pobra, la mitjana de la població més rica n’ingressa 11.000.

Segons UNICEF, en el seu informe fet públic aquests dies, Espanya continua sent un dels països amb un índex de pobresa infantil majors de la Unió Europea i de l’OCDE, i detecten un augment respecte de l’evolució de la majoria dels països esmentats.

UNICEF en el seu informe respecte del període que va dels anys 2014 al 2021 situa Espanya en el lloc 36 sobre els 39 estudiats, i entra en detalls que donen una idea prou visible de fins a quin punt és certa la seva diagnosi.

“Darrere aquestes xifres hi ha fiets, fietes i adolescents que no es poden permetre menjar carn, pollastre o peix almenys una vegada cada dos dies ni fruita i verdura de manera diària, que viuen a cases sense una temperatura adequada, que no compten amb roba, calçat o llibres adequats o que no poden participar en activitats d’oci o anar de vacances una sola vegada cada any.”

Assenyala igualment, l’organisme de l’ONU per a la Infància, que “el risc de pobresa s’incrementa de manera especial en els casos de famílies migrants, o en les que tenen alguna discapacitat o les que compten amb un sol adult, especialment si aquest és una dona.”

Tot un desafiament pel nou govern de coalició que s’haurà de mostrar especialment actiu en les polítiques socials que són la clau de les polítiques progressistes, demostrant la seva voluntat de dur a terme polítiques capaces a minorar la bretxa social que fa que els rics siguin cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres, creant així mateix un consens social respecte de les polítiques recaptatòries dels imposts, dedicant un esforç especial a la funció pedagògica dels governants per tal que la societat sencera entengui que, emprant el títol del llibre del magistrat Joaquim Bosch, la Pàtria no pot estar en la cartera.

L'esperit nadalenc d’aquestes dates, si és que encara existeix, pot ser un bon context per començar la tasca pedagògica que condueixi a crear un estat d’opinió entre la ciutadania en el que la solidaritat substitueixi de manera progressiva l’egoisme.

Ramon Orfila i Pons