La tribu, esperança en temps de soledat i de relacions digitals

Si ningú s’interessa per jo, si sento que no som important per ningú i que ningú em “veu”, el més normal és que senti que no som significatiu i un sentiment de soledat no desitjada s’apoderi de jo. Ens hauríem de demanar si en algun moment de la nostra vida ens hem sentit tot sols, sense voler-hi estar. Segurament la resposta és, en un alt percentatge de casos, SI. Sobretot, si tens entre 16 i 29 anys, hi ha un 69% de probabilitats que així sigui. A nivell general, actualment, un 13 % de la població espanyola pateix la soledat no desitjada que afecta, en concret, a un de cada quatre joves. Així ho afirma l’Observatori estatal de la Soledat no desitjada.

Tanmateix, no és estrany que, juntament amb la gent gran, els joves siguin els més afectats per la soledat no desitjada. Es evident que l’efecte de les xarxes i l’era digital hi té molt a veure perquè està condicionant la manera en que ens relacionem avui en dia: una manera més immediata, més superficial i més “hipòcrita” en el sentit que no ens mostram tal qual som, amb les nostres vulnerabilitats i d’una manera realista i humana. I açò, lluny d’apropar-nos i fer-nos sentir més feliços, fomenta síndromes com el FOMO (por a estar aïllat) que genera sentiments d’ansietat i dependència envers els mòbils i que potser pot explicar el fet que un 12% dels joves de Balears entre 14 i 18 anys pren ansiolítics per l’ansietat i depressió que pateixen.

I és que ens oblidem que som essers socials, que relacionar-nos amb l’altre d’una manera directa i empàtica és una necessitat humana bàsica per a la supervivència de l’espècie. I no sols per cobrir els aspectes materials, sinó també per cobrir les necessitats emocionals de sentir-nos estimats, algo tant primari pels infants però també per totes les etapes i el dia a dia de les persones fins que ens morim. El primer amor és l’amor propi, està clar: l’autoestima, l’acceptació d’un mateix...Però el reconeixement, la comprensió i la valoració dels altres és també imprescindible. El sentir-se cuidat, estalonat, “vist”, per compartir les tristeses i celebrar les alegries. I açò és el que ens aporta la tribu, la comunitat, el grup, el caliu humà que ens fa sentir feliços i que contraresta l’ansietat de l’aïllament i la soledat. Científicament està demostrat que els sentiments d’empatia i de solidaritat generen les hormones de la felicitat (endorfines, serotonina, dopamina i oxitocina). També ho corrobora un recent estudi de Harvard que ha conclòs, després d’estudiar un grup d’individus durant 85 anys, que aquells que eren més feliços eren els que havien establert vincles més propers i forts tant socials, familiars com d’amistat.

Cuidar la tribu és necessari no sols pel benestar personal sinó per la salut emocional de la societat. Ho demostra el fet que un dels reptes actuals que ens posa damunt la taula el model neocapitalista és l’ individualisme i l’aïllament que l’acompanyen. Bona mostra d’aquesta paradoxa n’és Suècia, un país que ha aconseguit un dels majors índex de benestar d’Europa a costa del benestar emocional dels seus ciutadans per l’alt individualisme i aïllament en que viuen: una societat on un 50% de la població viu sola i un 40% pateix la soledat no desitjada. Per tant, podríem dir que el model neocapitalista debilita la cohesió social, que seria una de les majors esperances per combatre els reptes socials que tenim al davant. Per aquest motiu, sociològicament és fa urgent reforçar els llaços i les connexions humanes, però de ver, no les digitals. Em posaré catastrofista, com fan alguns que es dediquen a predir el futur, i diré que d’açò depèn el nostre devenir com a espècie. Eudald Carbonell, en el seu llibre “El futur de la humanitat”, ja parla de la necessitat de reforçar la consciència col·lectiva com a esperança de futur.

En un món on les connexions digitals estan absorbint temps que es resta, per tant, de les connexions humanes (el dia segueix tenint vint-i-quatre hores), l’efecte de la tribu es dilueix. Aquesta tribu pot ser la família, el grup d’amics però també el barri, un grup d’una afició que tinguem, un grup d’ajuda, la comunitat, en definitiva, que ens cuida i ens dona calor humà.

La mirada i acció comunitària és imprescindible per fer front als reptes actuals. Una societat per ser forta, no sols ha d’esforçar-se en fer créixer la seva economia sinó també en enfortir la cohesió social, les xarxes, els vincles comunitaris i grupals, perquè també són un coixí social, un empar davant les dificultats que poguem tenir cadascun de noltros. Es un lloc on curar ferides i ajudar-nos mútuament.

La bona notícia és que sembla que algunes administracions i agrupacions de pare si mares a Balears se n’estan començant a adonar d’aquest fet quan veiem que s’obre un debat sobre restringir els mòbils a les escoles o sobre els efectes nocius de les xarxes socials. També tenim el cas de la ciutat de Nova York que ha denunciat Facebook, Instagram, Snapchat, YouTube i TikTok al·legant que les xarxes socials poden provocar sentiments de soledat, aïllament i depressió entre els joves davant l’augment del número de joves que pateixen problemes mentals.

I el més important és que la solució la tenim tots a l’abast i alhora és molt senzilla: aixecar el cap dels dispositius mòbils per reprendre la paraula i la mirada cap a l’altre per reconèixer-lo i reconèixer la mateixa necessitat que tenim noltros d’humanitat. Des de l’empatia és quan et connectes i es calma l’ansietat. Si volem fer un món millor, cal recordar que l’amor alimenta l’ànima i, per molta intel·ligència artificial, pantalles i riquesa econòmica, aquestes mai podran substituir la calor del batec d’un altre cor a prop del nostre.

Laura Anglada Seara