Les irresponsabilitats polítiques

Article publicat per Joan Carles Vilallonga al Mirador Nacionalista

El 1986 el Govern de les Illes Balears, en aquell moment en mans del Partit Popular, però amb el total consens polític del moment, aprovà la Llei de Normalització Lingüística, un marc legal que advocava per la defensa i recuperació d’una llengua: la catalana, la pròpia d’aquesta comunitat. Aquesta llengua havia estat discriminada i perseguida injustament per uns anys de foscor dictatorial i per molts d’altres, anteriors, d’altres tipus de règims, monàrquics i de diversa índole, que actuaven des d’un poder estatal centralista que entenia una llengua i una cultura, la castellana, com a única, o en el millor dels casos, com a superior, de tots els espanyols.

En un moment de recuperació de les institucions democràtiques, la iniciativa legislativa d’un govern esdevé marcada per uns objectius clars, dels quals vull destacar-ne dos: la recuperació de les llibertats perdudes i la salvaguarda dels col•lectius desafavorits. En el que concerneix a la llengua catalana, aquest doble objectiu és molt clar: la necessitat de recuperació del dret de poder utilitzar en tots els àmbits de la vida pública i privada la llengua pròpia es complementa amb la necessitat de crear iniciatives que promoguin el foment i la possibilitat que el català assoleixi un rang d’igualtat amb l’altra llengua oficial de la comunitat, que també ho és de la resta de l’Estat, el castellà. I una anàlisi un poquet exhaustiva, prenent les valoracions i els criteris que ens aporta la sociolingüística, ens permet veure que, encara ara, la llengua catalana continua ocupant un paper de desigualtat en la vida pública del nostre país. Potser no s’explica prou, però és important partir d’aquest criteri a l’hora d’abordar aquest tema, perquè és a la base del consens social necessari, des d’on partia l’esperit de la Llei aprovada per tot l’arc parlamentari del moment. Una reflexió que em sembla essencial: una persona que només parla la llengua castellana, en el nostre país, és capaç de desenvolupar la seva vida íntegrament en la seva llengua, sense necessitat de canviar en cap moment; una persona que també parla català i la té com a llengua pròpia, diàriament necessita canviar-se per la circumstància que sigui. Per exemple, quan va a l’hospital i el metge de torn li impedeix exercir el dret d’usar la seva llengua. Ja ni parlam d’atendre-l’hi .

L’esmentada Llei diu que el Govern de les Illes Balears ha de regular, mitjançant disposicions reglamentàries, l’ús normal de la llengua catalana. Amb aquesta finalitat, la Llei crea un marc legal a partir del qual s’ha de desplegar normativa més concreta. I així succeeix amb els diversos decrets, ordres i altres disposicions legals que concreten la Llei en diferents àmbits com l’educació, la fixació d’uns criteris de nivell a l’administració, etc. I així passa, també, amb el darrer Decret aprovat en l’àmbit del sector públic sanitari. Res de nou, idò.

També la darrera reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, aprovat per les dues forces majoritàries al Parlament , especifica que les institucions de les Illes Balears han  de garantir l’ús normal i oficial dels dos idiomes, han de prendre les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i han de crear les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears. Quedàvem que tothom hi estava d’acord.

Aquest consens assolit implica que l’afavoriment, a partir de diferents mesures i en certs àmbits, de la llengua catalana és una qüestió de drets democràtics, i mai s’ha d’entendre com l’atac als drets de les persones que decideixen lliurement parlar exclusivament en castellà, que és una bona part de la població. Senzillament, s’ha de possibilitar que aquells que decideixin fer la mateixa passa, avui per avui gairebé impossible, d’utilitzar lliurement el català en tots els àmbits de la vida pública tenguin els drets assegurats.

Per açò parl d’irresponsabilitat política per part d’alguns sectors. Perquè si trencam aquest consens social necessari per pur rendiment polític estem fent molt de mal a l’assoliment de l’objectiu pel qual el qui està implicat en el bé públic hauria de treballar: la normalitat de la nostra llengua. L’anunci de la recollida de signatures en contra del decret, per part de diferents sectors, i concretament del PP, després de defenestrar-lo i mal explicar-lo , s’ha de considerar com un acte que atempta contra la convivència cultural i lingüística de la nostra societat. Amb açò no s’aconsegueix sinó que s’inciti a reaparèixer un sentiment d’anticatalanisme, que brolla a base de demagògia barata, que és el darrer desitjable, i em sembla molt greu que es pugui arribar a contribuir que s’emetin alguns judicis temeraris que he tingut l’oportunitat de sentir per part d’alguns professionals, com que algú digui que estudiaria català però si li “imposen” ja no ho farà i per orgull parlarà sempre castellà. Trob molt fort, i gairebé esperpèntic, que un partit com el PP reculli signatures en contra d’un decret que desenvolupa una llei iniciativa d’ells mateixos.

La responsabilitat implica, al meu parer, veure que l’objectiu de legislacions com aquesta és entendre les llengües oficials en igualtat de condicions. I entenc que el que s’amaga darrere la resistència a açò, de forma més o menys inconscient (sempre costarà admetre-ho), és la suposada superioritat de la llengua castellana. Ningú s’atura a pensar ni a qüestionar que per treballar a qualsevol punt de la geografia espanyola és necessari, per exercir una professió, i més si és pública, saber i parlar castellà i prou. És que nosaltres no som iguals? Per irresponsabilitats, i ja fregant l’absurd, em sembla molt interessant analitzar l’anunci de la Comunitat de Múrcia, que convida tots els professionals que no trobin feina a les Balears a treballar al seu sistema sanitari, perquè ells no exigiran coneixement del català. Només demanaran que siguin bons professionals i, açò sí, que utilitzin correctament el castellà, que és la llengua comuna de tots els espanyols. I què es pensen que pretén el darrer decret aprovat, sinó que els professionals utilitzin correctament la llengua? Ah, perdó, que el català no és la “lengua común”.

——————————-
1.He evitat parlar de castellanoparlants i catalanoparlants, perquè aquests conceptes duen darrere una càrrega ideològica perversa. Els primers ho són de forma exclusiva, mentre que els segons també són castellanoparlants. Aquí s’evidencia la desigualtat, no són conceptes paral•lels.
2.PP i PSOE. Cal dir que partits com el PSM no el votaren a favor perquè el consideraven insuficient en diferents aspectes (lingüístics, socials, de finançament…). En el cas de la llengua, per exemple, la desigualtat jurídica entre les dues llengües oficials es manté. Avui per avui, l’única llengua que tothom, per impertiu constitucional, té l’obligació de conèixer és el castellà. Açò, però, sembla ser que no és una imposició.
3.Els decrets que regulaven les llengües oficials a l’administració o en l’àmbit del professorat, també aprovats en temps del PP, parteixen de la mateixa base que aquest decret de l’àrea de salut que aixeca tanta polseguera en el si dels interessos fàctics, polítics, socials i de mitjans de comunicació, que el que cerquen, al cap i a la fi, és aniquilar qualsevol vestigi que equipari en igualtat les dues llengües oficials.