Les promeses electorals i l'efecte bumerang

Article d'opinió - Ramon Orfila

Les promeses electorals i l'efecte bumerang

La voràgine electoral en la que esteim immersos aquestes setmanes crea una dinàmica perniciosa en la qual, semblaria que la moderació en la formulació de les promeses, és un símptoma de pobresa del programa que es defensa o de la poca ambició dels candidats, així que, posats a fer, molts aposten per la carrera desenfrenada, sense calcular l'efectivitat de les mesures que es proposen o la possibilitat real d'implementar-les tenint en compte repartiments competencials o disponibilitat econòmica de la institució a la qual es vol accedir.

Clar que sempre hi cap el recurs d'aquell candidat que, assabentat a mitjan discurs en el qual prometia un nou pont, que per aquell poble no hi passava el riu, es va afanyar a esmenar-se a ell mateix prometent fer passar el riu per on no havia passat mai per així poder donar utilitat al pont promès.

Idò vet aquí que aquests dies després de presentar amb un entusiasme preelectoral algunes mesures clarament electoralistes, s'ha pogut constatar la  impossibilitat de fer-les realitat,  de tal manera que hem pogut veure com els partidaris del que va fer l'anunci passaven de l’eufòria més absoluta a esmorteir-se com un ramell mancat d’aigua, i passar quan parlen amb tu, coa eixuta i barba fresca, a desviar la conversa cap altra qüestió menys comprometedores.

Idò, seria un bon consell pels que es presenten a les eleccions, que intentin prometre sols allò que es veuen capaços a dur a terme si els electors els atorguen la seva confiança per governar el seu municipi o qualsevol altra institució, si no volen perdre la credibilitat abans i tot de començar, i aquesta, la credibilitat, una volta es perd, és mala de recuperar.

Passades les eleccions municipals, un parell de vegades m'han demanat quin consell donaria als nou regidors electes i he accedit a oferir-los tres idees, no perquè, pobre de mi,  em consideri capaç d'instruir ningú, però sí que som conscient que seria immoral resistir-me a compartir l'experiència que m'han donat els onze anys al capdavant d'un ajuntament, convençut com estic que, en el món de la política municipal, es pot aprendre de la història o de les budonyes. La primera via resulta tan fàcil com escoltar l'experiència dels que han passat abans per les mateixes situacions, la segona consisteix en tropissar una vegada i una altra vegada en les mateixes pedres. Idò, fruit de les budonyes que em van deixar, massa vegades, el cap com un timbal, els solc resumir en tres les principals lliçons que vaig aprendre en aquells anys.

El primer consell és que s’abstinguin de reclamar, estant a l’oposició, les iniciatives que, si es capgira la situació, ells no podran o no es veuran en cor dur a terme des del govern. . Resulta tan senzill com recordar que “res hi ha més castigat que sa llengua”, i simplement posar-se en la pell del contrincant polític.

El segon, aturar-se, abans de prendre una mesura transcendent, a reflexionar quin escenari es crearà si s'aprova una determinada proposta, a qui afectarà i com, i  analitzar  si s'estarà creant un precedent que llavors condicionarà,  de manera no desitjada,  actuacions futures.

I una bona mesura per evitar equivocacions en aquest sentit, és la de posar per escrit la proposta i donar-la a llegir a algú en qui confiïs, però que no hagi participat de la generació del problema ni de la proposta de solució, per tal que, sense prejudicis pugui emetre el seu parer. I millor si la persona consultada sol ser crítica amb les decisions del teu govern: Un governant intel·ligent sempre ha d'evitar els aduladors i acostumar-se a escoltar els més crítics. Fins i tot els Cèsars, en temps antics, i ara els Papes, de manera simbòlica, reben el dia de la seva coronació, aquell recordatori que no haurien d’oblidar en tot el seu mandat: “memento mori”, “recorda que ets mortal”... I, per tant, recorda també que et pots equivocar i que com més capacitat tens de prendre decisions, més en tens també d'equivocar-te, encara que sols sigui per allò que “qui sol rompre els plats és el que escura”.

I tercer, la transparència en el dia a dia: els que governen tenen molta informació i la necessiten per prendre les decisions que més convenen, amb suficient coneixement de causa. Idò si governes, comparteix tota la informació possible amb la resta de la corporació, partint de la premissa que els altres regidors també cerquen el millor pel teu municipi. Segurament que entre totes les aportacions es podran enriquir molt més les teves propostes inicials. I si, per mala sort, algú fa un mal ús de la informació que els facilitis, com a mínim t'haurà servit per desemmascarar la seva vertadera actitud.

I, en conseqüència, si has compartit els problemes,  comparteix també la petita “gloria” dels encerts, que les “fotos apaïsades”, en les que surten molts més protagonistes, siguin membres de la corporació o representants d'altres administracions serveixen per crear complicitats i acords i mai desmereixen el paper dels que governant han volgut compartir el problema i la solució. I, per contra, recorda sempre que “qui tot sol s'ho menja tot sol s'ofega”.

I ja sé que, és cert que com diu aquella cançó de na Guillermina Mota, “jo que no puc donar consells, per què jo, jo soc amb ells...” però precisament perquè som conscient que hauria pogut equivocar-me menys si m'hagués aplicat aquests consells, és pel que ara humilment  puc aconsellar que ningú tropissi on ho vaig poder fer jo.

Així que, “Endavant les atxes” !!!!

 

Ramon Orfila i Pons.

Notícies relacionades